En primer lloc, ens agrada que a Els claustres, quarta novel·la de Víctor García Tur (Barcelona, 1981), no hi hagi ningú que, condicionat per l’atur, pel preu elevat de l’habitatge, per la crispació nerviosa que pot ocasionar malviure en una ciutat, busqui solucionar els seus maldecaps pràctics i existencials refugiant-se en el món rural a la recerca de la pau o la dignitat; ens agrada, també, que es prescindeixi de les fantasies de caire més o menys gòtic en què algun record familiar actua de clau per obrir la porta d’accés a un secret intolerable; i que se’ns estalviïn els contratemps, els dubtes, els traumes i els malentesos que comporta la maternitat o la paternitat; i no només ens agrada, sinó que inclús ho celebrem i agraïm.
En segon lloc, també ens satisfà que a Els claustres es dugui a la pràctica el que l’autor diu a la nota de cloenda de la novel·la, una obvietat molt sàvia que no tothom coneix, que “escrivim perquè ens instiguen les obres dels altres, que, al seu temps, comencen en un altre lloc”. És un punt de partida que no sorprendrà el lector habitual de Víctor García Tur, perquè hi reconeixerà la mecànica que ja posava en marxa a la totalitat de les seves obres anteriors.
En els contes d’El país dels cecs, refeia la trama i la substància, i invertia i mesclava el contingut, d’obres de Wells, Kipling i Ursula K. LeGuin; a L’aigua que vols, semblava que Alice Munro i John Cheever conspiressin per escriure una novel·la junts; i a Els ocells la inspiració de Hitchcock trobava la complicitat de les germanes Brontë.
A Els claustres, una obra de Hitchcock ressuscita de nou d’entre el morts per estimular la filigrana creativa de Víctor García Tur, que torna a demostrar la seva versalitat d’escriptor ventríloc, de mistificador de ficcions, d’alquimista expert. Llegim les peripècies de Daniel Muntadas, fill d’exiliats espanyols, a la Nova York dels anys seixanta, el veiem imitar i alterar sense ell saber-ho els motius argumentals de Vertigen, ens preguntem si serà capaç de convertir-se en un petit delinqüent, i, si la coberta no ens indiqués el nom de qui la firma, estaríem molt temptats de creure que es tracta d’una traducció verbalment impecable d’una vigorosa novel·la de sèrie B nord-americana escrita a la mateixa època en què se situa l’acció. S’equivocaria, però, el lector que busqués en Els claustres algun indici de vivència immediata o de color costumista: hi apareixen un parell de bars que ens hauria fet gràcia de conèixer, s’hi respira l’ambient psicodèlic de l’època, visitem museus i estudis d’artistes, o ens hostatgem en un hotel perifèric; la intervenció de la família Kennedy homenatja Vicenç Pagès, però la Nova York que hi trobem és una Nova York libèrrima i abstracta, viscuda com a mite o com una experiència de cultura, com si la novel·la sencera fos una extensió del que trobem al principi, la mascarada que organitza un escriptor molt semblant a Truman Capote on tothom oculta el seu rostre rere un antifaç d’ocell: a Els claustres ningú no és qui sembla ser. Al cap i a la fi, un dels escenaris essencials de la novel·la és The Cloisters, aquell despropòsit de reconstrucció de diversos claustres medievals traslladats des d’Europa, amb campanar inclòs, patrocinat per Rockefeller i convertit en atracció turística al barri de Washington Heights. Com en aquesta mena de parc temàtic, a la novel·la tot és simulacre, un joc entre la realitat i la ficció —o entre la realitat i el desig— que alimenta la perniciosa i voraç espiral d’amor embogit per on es precipita sense esforç i molta naturalitat el protagonista.
És també sense esforç i amb molta naturalitat, amb un enèrgic ritme narratiu, com totes les coses que passen a Els claustres serveixen per fer passar sense adonar-nos-en, encantats amb el suspens dilatori de l’acció, el temps de la novel·la, que deu ser un dels millors elogis que es poden fer a una ficció. No se sap si Els claustres modificarà o no la relació que mantenim amb la pel·lícula de Hitchcock —potser quan la tornem a veure ens estranyarà que estigui ambientada a San Francisco i no a Nova York—, però sí que recordarem que quan vam llegir la novel·la vam estar posseïts per la pulsió literària i el vertigen imaginatiu de Víctor García Tur.
Una obra de Hitchcock ressuscita de nou d’entre el morts per estimular la filigrana creativa de l’autor
En primer lloc, ens agrada que a Els claustres, quarta novel·la de Víctor García Tur (Barcelona, 1981), no hi hagi ningú que, condicionat per l’atur, pel preu elevat de l’habitatge, per la crispació nerviosa que pot ocasionar malviure en una ciutat, busqui solucionar els seus maldecaps pràctics i existencials refugiant-se en el món rural a la recerca de la pau o la dignitat; ens agrada, també, que es prescindeixi de les fantasies de caire més o menys gòtic en què algun record familiar actua de clau per obrir la porta d’accés a un secret intolerable; i que se’ns estalviïn els contratemps, els dubtes, els traumes i els malentesos que comporta la maternitat o la paternitat; i no només ens agrada, sinó que inclús ho celebrem i agraïm.
En segon lloc, també ens satisfà que a Els claustres es dugui a la pràctica el que l’autor diu a la nota de cloenda de la novel·la, una obvietat molt sàvia que no tothom coneix, que “escrivim perquè ens instiguen les obres dels altres, que, al seu temps, comencen en un altre lloc”. És un punt de partida que no sorprendrà el lector habitual de Víctor García Tur, perquè hi reconeixerà la mecànica que ja posava en marxa a la totalitat de les seves obres anteriors.
En els contes d’El país dels cecs, refeia la trama i la substància, i invertia i mesclava el contingut, d’obres de Wells, Kipling i Ursula K. LeGuin; a L’aigua que vols, semblava que Alice Munro i John Cheever conspiressin per escriure una novel·la junts; i a Els ocells la inspiració de Hitchcock trobava la complicitat de les germanes Brontë.
A Els claustres, una obra de Hitchcock ressuscita de nou d’entre el morts per estimular la filigrana creativa de Víctor García Tur, que torna a demostrar la seva versalitat d’escriptor ventríloc, de mistificador de ficcions, d’alquimista expert. Llegim les peripècies de Daniel Muntadas, fill d’exiliats espanyols, a la Nova York dels anys seixanta, el veiem imitar i alterar sense ell saber-ho els motius argumentals de Vertigen, ens preguntem si serà capaç de convertir-se en un petit delinqüent, i, si la coberta no ens indiqués el nom de qui la firma, estaríem molt temptats de creure que es tracta d’una traducció verbalment impecable d’una vigorosa novel·la de sèrie B nord-americana escrita a la mateixa època en què se situa l’acció. S’equivocaria, però, el lector que busqués en Els claustres algun indici de vivència immediata o de color costumista: hi apareixen un parell de bars que ens hauria fet gràcia de conèixer, s’hi respira l’ambient psicodèlic de l’època, visitem museus i estudis d’artistes, o ens hostatgem en un hotel perifèric; la intervenció de la família Kennedy homenatja Vicenç Pagès, però la Nova York que hi trobem és una Nova York libèrrima i abstracta, viscuda com a mite o com una experiència de cultura, com si la novel·la sencera fos una extensió del que trobem al principi, la mascarada que organitza un escriptor molt semblant a Truman Capote on tothom oculta el seu rostre rere un antifaç d’ocell: a Els claustres ningú no és qui sembla ser. Al cap i a la fi, un dels escenaris essencials de la novel·la és The Cloisters, aquell despropòsit de reconstrucció de diversos claustres medievals traslladats des d’Europa, amb campanar inclòs, patrocinat per Rockefeller i convertit en atracció turística al barri de Washington Heights. Com en aquesta mena de parc temàtic, a la novel·la tot és simulacre, un joc entre la realitat i la ficció —o entre la realitat i el desig— que alimenta la perniciosa i voraç espiral d’amor embogit per on es precipita sense esforç i molta naturalitat el protagonista.
És també sense esforç i amb molta naturalitat, amb un enèrgic ritme narratiu, com totes les coses que passen a Els claustres serveixen per fer passar sense adonar-nos-en, encantats amb el suspens dilatori de l’acció, el temps de la novel·la, que deu ser un dels millors elogis que es poden fer a una ficció. No se sap si Els claustres modificarà o no la relació que mantenim amb la pel·lícula de Hitchcock —potser quan la tornem a veure ens estranyarà que estigui ambientada a San Francisco i no a Nova York—, però sí que recordarem que quan vam llegir la novel·la vam estar posseïts per la pulsió literària i el vertigen imaginatiu de Víctor García Tur.
Víctor García Tur
Comanegra
208 pàgines. 18,90 euros
EL PAÍS
