Skip to content
  viernes 1 agosto 2025
Novedad
agosto 1, 2025Una película inacabada: Un prodigio de cine a la fuga de cualquier confinamiento (*****) agosto 1, 20255 planes gratis en Madrid del 1 al 8 de agosto: yoga al atardecer y una fiesta muy castiza agosto 1, 2025‘Riefenstahl’: las mentiras de la cineasta visionaria que creó la épica visual del nazismo agosto 1, 2025‘Devuélvemela’: los despiadados hermanos Philippou sacuden con su sadismo hacia los críos agosto 1, 2025Los mejores libros infantiles y juveniles para el verano 2025 agosto 1, 2025Fútbol y vacaciones agosto 1, 2025¿Se pueden usar los baños de un museo para hacer ‘cruising’? Samantha Hudson pregunta y el sector del arte se desconcierta agosto 1, 2025Planes para un Madrid que no cierra por vacaciones: de una azotea con vistas reales a un cine escondido agosto 1, 2025El libro que tiene en la mesilla de noche Héctor Abad Faciolince, el que salvaría de un apocalipsis y el que marcó su infancia julio 31, 2025La Academia de Cine de Hollywood elige a Lynette Howell Taylor como nueva presidenta
  • Entradas
  • Sobre Nosotros
  • Contacto
EscritoresdeÉlite | Todo lo que pase en la Élite lo contamos.
  • Arte
  • Cine
  • Televisión
  • Cultura
  • Libros
  • Teatro
  • Historia
  • Contacto
EscritoresdeÉlite | Todo lo que pase en la Élite lo contamos.
EscritoresdeÉlite | Todo lo que pase en la Élite lo contamos.
  • Arte
  • Cine
  • Televisión
  • Cultura
  • Libros
  • Teatro
  • Historia
  • Contacto
  • Entradas
  • Sobre Nosotros
  • Contacto
EscritoresdeÉlite | Todo lo que pase en la Élite lo contamos.
  Arte  La terra
Arte

La terra

julio 27, 2025
FacebookX TwitterPinterestLinkedInTumblrRedditVKWhatsAppEmail

La terra és rodona de manera que l’horitzó sempre s’hi enfonsa per brotar i rebrotar. Contra aquest horitzó que s’oculta, que s’enterra, m’agrada d’imaginar-me’n un d’esbadellat, sense cap curvatura que el cenyeixi. M’afiguro aleshores com seria una terra completament plana i quina successió infinita de serralades no s’arribarien a veure els dies clars des d’una determinada altitud.

Un horitzó així de muntanyes que es retallen en la llunyania en una multitud il·limitada de plans superposats fora un veritable mar de carenes. Imaginant-lo, el cap se me n’hi envà.

De fa ja unes quantes dècades i d’una manera insistent, la visió orbital dels satèl·lits ha projectat l’esfericitat del planeta sobre qualsevol pam de cosa. Sembla mentida com, en qualsevol superfície que observem, per reduïda que sigui, hi apunta immediatament un girant d’horitzó. S’ha fet tan manifest i actiu aquest girant que l’espai es corba sobre un món més petit cada vegada, més reduït, més finit.

Costa d’imaginar-se la mida que tenia el món antic, però devia ser prou més gegant i inabastable que no aquest món nostre en el qual, d’una banda, el cant global a la desadherència ha desenfocat ostensiblement els primers plans i, de l’altra, tota la llunyania que hem guanyat l’hem perdut com a llunyania.

Certament, si la terra es fes plana, veuríem, allà d’enllà i per lluny que en fossin, els cims de l’Himàlaia com una aparició. I si, en lloc de corbar-se, la terra es concavava, la veuríem que es dreça sencera al fons de tot, que s’enfila. Hi ha dies que el mar fa l’efecte de dreçar-se i perdre’s en el cel, com si s’hi esborrés una estona abans de fer la volta. El blau de lluny del mar pot fer aquestes coses.

De vegades provo d’afigurar-me una horitzontalitat infinita i diàfana de terra: una terra dilatada i plana amb el sol que en brota i s’hi podreix. O bé amb cada sol en rengle com unes esferes noves de foc enceses a llevant i apilades a ponent en un gran braser de cendra i de llum. Era això que els avis dels avis creien veure?: una extensió apaïsada sobre un abisme que ajusta misteriosament el sacrifici de la sang del crepuscle amb el començar de zero del dia?

Recordo una conversa que vaig mantenir fa uns cinquanta anys amb un pagès de can Monnteis, als afores de Cardedeu. No tenia prou clar que la terra girés entorn del sol. Tampoc li importava massa. Tot allò passava massa lluny per parar-hi atenció. La feina era massa urgent i el camp massa viu per mirar a una altra banda. El més enllà, tant el religiós com el geogràfic, no el concernien per a res.

El món té la mida que en vivim. No hi ha remei, la manera de percebre embolcalla inevitablement el que es percep. El món i la retina humana s’abriguen mútuament. De fet, en aquesta esfera accelerada de terra que gira i gira com si fugís de ser, de ser totalment, s’hi endevina prou una part significativa de contagi nostra, d’acceleració nostra. També compartim amb el món una vocació sedentària evident. En bona mesura, si som sedentaris és perquè els horitzons segons com s’hi tornen. Ho he constatat moltes vegades: enmig del rodar d’una terra que no acaba enlloc perquè qualsevol final en torna a ser el començament, arriba un moment que l’horitzó que sigui no veu més enllà. L’horitzó simplement es planta, no veu més enllà i es planta.

Potser m’excedeixo en les analogies, però, ara mateix, uns quants horitzons es concerten davant meu per fer-me veure la diferència entre seminar i disseminar. De la mateixa manera que les carreteres ens perden i els camins ens escampen, ens sembren, hi ha una terra llisa de rodar i una altra d’edènica i protuberant que infla i desinfla els seus confins: una terra granada i prominent com si, entre tots els assortiments d’argila, cada turó triés el seu; sencera la terra i campa com una gran gleba aturonada en totes direccions.

En bona mesura, rotació i conreu es confronten. Un món s’afanya a rodar i un altre s’atura créixer. A dia d’avui, la confrontació d’aquests dos mons resulta, en determinades zones, extremament constatable.

Encara soc aquí. No m’he mogut de resseguir l’arcuació de la ratlla de terra i la incurvació de la ratlla del cel. Tampoc m’he mogut de fer atenció en la trajectòria horitzontal de rodar i la trajectòria vertical de créixer. M’agrada de percebre que el fet de sembrar-hi falca l’esfera del món. I que, a continuació, l’esplet que la sembra treu fa guanyar al món una mica de radi, de manera que, ni que sigui molt lleugerament, la corba resultant s’aplana. És un fet. En bona part, la capacitat de planura i de rodonesa del planeta ens incumbeix i, per més que l’encongiment de l’esfera giratòria sigui en aquests moments molt pronunciat, en la puixança dels camps, la terra es segueix posant dreta fins a assolir el seu contorn de major plenitud. Aquest oferiment de la terra per deixar-se sobrecréixer no deixa mai de produir-se. Dona gust de fixar-s’hi. El fet és extens i delicat. Envigorits per l’esplet agrari, els brots d’un camp qualsevol s’obren camí cap amunt per fermar i dilatar en aquell trosset de món cada un dels seus radis de corba.

Más Noticias

Escultura y arqueología acuáticas

julio 23, 2025

El museo mutante de Sergio Prego

julio 26, 2025

Illa responde al presidente de Aragón sobre las obras de Sijena: “Tendría que dar las gracias a Cataluña”

julio 27, 2025

Ho Tzu Nyen, artista de Singapur: «El sudeste asiático es una invención de Estados Unidos»

julio 29, 2025

Seguir leyendo

 De fa ja unes quantes dècades i d’una manera insistent, la visió orbital dels satèl·lits ha projectat l’esfericitat del planeta sobre qualsevol pam de cosa  

La terra és rodona de manera que l’horitzó sempre s’hi enfonsa per brotar i rebrotar. Contra aquest horitzó que s’oculta, que s’enterra, m’agrada d’imaginar-me’n un d’esbadellat, sense cap curvatura que el cenyeixi. M’afiguro aleshores com seria una terra completament plana i quina successió infinita de serralades no s’arribarien a veure els dies clars des d’una determinada altitud.

Un horitzó així de muntanyes que es retallen en la llunyania en una multitud il·limitada de plans superposats fora un veritable mar de carenes. Imaginant-lo, el cap se me n’hi envà.

De fa ja unes quantes dècades i d’una manera insistent, la visió orbital dels satèl·lits ha projectat l’esfericitat del planeta sobre qualsevol pam de cosa. Sembla mentida com, en qualsevol superfície que observem, per reduïda que sigui, hi apunta immediatament un girant d’horitzó. S’ha fet tan manifest i actiu aquest girant que l’espai es corba sobre un món més petit cada vegada, més reduït, més finit.

Costa d’imaginar-se la mida que tenia el món antic, però devia ser prou més gegant i inabastable que no aquest món nostre en el qual, d’una banda, el cant global a la desadherència ha desenfocat ostensiblement els primers plans i, de l’altra, tota la llunyania que hem guanyat l’hem perdut com a llunyania.

Certament, si la terra es fes plana, veuríem, allà d’enllà i per lluny que en fossin, els cims de l’Himàlaia com una aparició. I si, en lloc de corbar-se, la terra es concavava, la veuríem que es dreça sencera al fons de tot, que s’enfila. Hi ha dies que el mar fa l’efecte de dreçar-se i perdre’s en el cel, com si s’hi esborrés una estona abans de fer la volta. El blau de lluny del mar pot fer aquestes coses.

De vegades provo d’afigurar-me una horitzontalitat infinita i diàfana de terra: una terra dilatada i plana amb el sol que en brota i s’hi podreix. O bé amb cada sol en rengle com unes esferes noves de foc enceses a llevant i apilades a ponent en un gran braser de cendra i de llum. Era això que els avis dels avis creien veure?: una extensió apaïsada sobre un abisme que ajusta misteriosament el sacrifici de la sang del crepuscle amb el començar de zero del dia?

Recordo una conversa que vaig mantenir fa uns cinquanta anys amb un pagès de can Monnteis, als afores de Cardedeu. No tenia prou clar que la terra girés entorn del sol. Tampoc li importava massa. Tot allò passava massa lluny per parar-hi atenció. La feina era massa urgent i el camp massa viu per mirar a una altra banda. El més enllà, tant el religiós com el geogràfic, no el concernien per a res.

El món té la mida que en vivim. No hi ha remei, la manera de percebre embolcalla inevitablement el que es percep. El món i la retina humana s’abriguen mútuament. De fet, en aquesta esfera accelerada de terra que gira i gira com si fugís de ser, de ser totalment, s’hi endevina prou una part significativa de contagi nostra, d’acceleració nostra. També compartim amb el món una vocació sedentària evident. En bona mesura, si som sedentaris és perquè els horitzons segons com s’hi tornen. Ho he constatat moltes vegades: enmig del rodar d’una terra que no acaba enlloc perquè qualsevol final en torna a ser el començament, arriba un moment que l’horitzó que sigui no veu més enllà. L’horitzó simplement es planta, no veu més enllà i es planta.

Potser m’excedeixo en les analogies, però, ara mateix, uns quants horitzons es concerten davant meu per fer-me veure la diferència entre seminar i disseminar. De la mateixa manera que les carreteres ens perden i els camins ens escampen, ens sembren, hi ha una terra llisa de rodar i una altra d’edènica i protuberant que infla i desinfla els seus confins: una terra granada i prominent com si, entre tots els assortiments d’argila, cada turó triés el seu; sencera la terra i campa com una gran gleba aturonada en totes direccions.

En bona mesura, rotació i conreu es confronten. Un món s’afanya a rodar i un altre s’atura créixer. A dia d’avui, la confrontació d’aquests dos mons resulta, en determinades zones, extremament constatable.

Encara soc aquí. No m’he mogut de resseguir l’arcuació de la ratlla de terra i la incurvació de la ratlla del cel. Tampoc m’he mogut de fer atenció en la trajectòria horitzontal de rodar i la trajectòria vertical de créixer. M’agrada de percebre que el fet de sembrar-hi falca l’esfera del món. I que, a continuació, l’esplet que la sembra treu fa guanyar al món una mica de radi, de manera que, ni que sigui molt lleugerament, la corba resultant s’aplana. És un fet. En bona part, la capacitat de planura i de rodonesa del planeta ens incumbeix i, per més que l’encongiment de l’esfera giratòria sigui en aquests moments molt pronunciat, en la puixança dels camps, la terra es segueix posant dreta fins a assolir el seu contorn de major plenitud. Aquest oferiment de la terra per deixar-se sobrecréixer no deixa mai de produir-se. Dona gust de fixar-s’hi. El fet és extens i delicat. Envigorits per l’esplet agrari, els brots d’un camp qualsevol s’obren camí cap amunt per fermar i dilatar en aquell trosset de món cada un dels seus radis de corba.

Seguir leyendo

 EL PAÍS

FacebookX TwitterPinterestLinkedInTumblrRedditVKWhatsAppEmail
Una inmersión en el Monte Verità: la colina del Ticino donde la utopía se hizo arte
De Beirut a California, el viaje singular de Artemisia Gentileschi: así acabó una pintura de la artista italiana en el museo Getty de Los Ángeles
Leer también
Cultura

Una película inacabada: Un prodigio de cine a la fuga de cualquier confinamiento (*****)

agosto 1, 2025
Cine

5 planes gratis en Madrid del 1 al 8 de agosto: yoga al atardecer y una fiesta muy castiza

agosto 1, 2025
Cine

‘Riefenstahl’: las mentiras de la cineasta visionaria que creó la épica visual del nazismo

agosto 1, 2025
Cine

‘Devuélvemela’: los despiadados hermanos Philippou sacuden con su sadismo hacia los críos

agosto 1, 2025
Libros

Los mejores libros infantiles y juveniles para el verano 2025

agosto 1, 2025
Televisión

Fútbol y vacaciones

agosto 1, 2025
Cargar más

‘Edipo Rey’, la mejor novela de detectives

julio 22, 2025

‘Sin medida’, la nueva serie de Lena Dunham que promete a las ‘millennial’ más escépticas un cuento de hadas con final feliz

julio 21, 2025

Muere a los 81 años el escritor y crítico literario José María Guelbenzu, modernizador de la literatura española

julio 18, 2025

Una inmersión en el Monte Verità: la colina del Ticino donde la utopía se hizo arte

julio 27, 2025

En venta la casa de Concha Espina que parece un cuadro impresionista

julio 29, 2025

La guerra más ‘feliz’ del mundo: cuando Almería desafió a Francia

julio 29, 2025

San Sebastián rinde homenaje a Marisa Paredes con el cartel de su 73ª edición y a Esther García con un Premio Donostia

julio 30, 2025

Ho Tzu Nyen, artista de Singapur: «El sudeste asiático es una invención de Estados Unidos»

julio 29, 2025

El año en el que los premios Emmy redescubrieron que las series de siempre siguen funcionando

julio 20, 2025

El cineasta español Jaume Claret Muxart lleva su ópera prima al Festival de Venecia

julio 22, 2025

    © 2024. EscritoredeÉlite. Todos los derechos reservados.
    • Aviso Legal
    • Política de Cookies
    • Política de Privacidad