Umberto Eco va teoritzar l’existència d’un feixisme etern, definit per alguna de les 14 característiques que el filòsof italià va enumerar en una conferència dictada el 1995 a la Universitat de Columbia, a Nova York, que després va esdevenir un llibret de referència. Tres dècades després, la tesi d’Eco és més actual i suggeridora que mai tot veient l’auge de l’extema dreta arreu. N’és reflex i també deutor El nostre Feixisme, opuscle del doctor en humanitats i professor de la UPF i la UAB Jordi Mir (Barcelona, 1976), que, al seu torn, organitza en vuit punts un llibret concebut (subtítol dixit) com Una càpsula per combatre el supremacisme creant democràcia.
Jordi Mir fa un exercici pedagògic molt oportú en clau de defensa democràtica que s’insereix en l’allau d’assaig sobre l’extrema dreta
Umberto Eco va teoritzar l’existència d’un feixisme etern, definit per alguna de les 14 característiques que el filòsof italià va enumerar en una conferència dictada el 1995 a la Universitat de Columbia, a Nova York, que després va esdevenir un llibret de referència. Tres dècades després, la tesi d’Eco és més actual i suggeridora que mai tot veient l’auge de l’extema dreta arreu. N’és reflex i també deutor El nostre Feixisme, opuscle del doctor en humanitats i professor de la UPF i la UAB Jordi Mir (Barcelona, 1976), que, al seu torn, organitza en vuit punts un llibret concebut (subtítol dixit) com Una càpsula per combatre el supremacisme creant democràcia.
L’exercici de Mir, tan pedagògic com els guions de les seves col·laboracions radiofòniques sobre història de les idees, moviments socials i filosofia política —cita i barreja Hansi Flick i Antonio Scurati amb la mateixa facilitat que ho fa amb Paco Fernández Buey, Simone Weil, Bertolt Brecht, Antonio Gramsci i Josep Fontana—, és molt oportú en clau de defensa democràtica. I s’insereix en l’allau d’assaigs i reflexions sobre la naturalesa del feixisme actual que en els darrers anys intenten desbrossar un desconcert intel·lectual majúscul sobre com hem pogut arribat fins aquí. Ho exemplifiquen les reiterades referències de Mir al filòsof francès Didier Eribon i el seu Retorn a Reims (2009, amb versió cinematogràfica del 2021, en català traduït a Angle), que analitza com l’extrema dreta acaba guanyant l’hegemonia entre la classe obrera que havia estat fidel al comunisme.
No és nova ni exclusiva de la França de Le Pen, però aquesta deriva sociopolítica global facilitada pel triomf del neoliberalisme als anys vuitanta ens segueix interpel·lant i, amb permís de Pedro Sánchez, deixa l’esquerra conilla, o paralitzada com un conill davant dels fars d’un cotxe en plena nit. Si, com explica Mir, el feixisme creix en temps de crisis i falta d’alternatives, contra la fraternitat i contra la democràcia, tot creant víctimes expiatòries i aprofitant pors i mentides, ¿tenen l’esquerra i les forces democràtiques en general prou capacitat de reacció? Per què la socialdemocràcia no ha fet o no fa, allà on encara governa, polítiques més valentes que millorin substancialment les condicions materials i culturals de la majoria de la gent, única vacuna contra el populisme d’extrema dreta?
Mir es recolza en l’historiador clàssic italià Luciano Canfora, que a El fascismo nunca ha estado muerto diu que “en el seu nucli hi ha el supremacisme racista vinculat a l’exaltació de la nostra pròpia nació, de la nostra comunitat natural”. No obstant això, l’ús del supremacisme com a sinònim o categoria superior que permet a Mir trobar feixismes en el colonialisme i l’imperialisme, el patriarcat i el racisme, i, sobretot, en qualsevol època històrica, és un dels elements més discutibles de l’assaig. Sobretot per a qui opti per una perspectiva analítica que no sigui la d’Eco ni la de Canfora, ni la de Hannah Arendt que també cita Mir, sinó més històrica i política abans que moral o filosòfica. En aquest cas, hi ha italians de referència amb bona obra recent que Mir aprofita poc o gens, com el mateix Scurati de Feixisme i populisme (en català a Raig Verd), el Siegmund Ginzberg de Síndrome 1933 (en castellà a Gatopardo) o l’historiador establert a Catalunya i especialista en extrema dreta Steven Forti.
Entre les conclusions, Mir diu que cal “no confondre el feixisme i les persones que poden tenir comportaments feixistes”. Tampoc es pot abusar del concepte ni confondre feixisme amb monstruositat, perquè n’hi ha que no són feixistes. Ho apunta l’anglès Alec Ryrie a L’era de Hitler i com la sobreviurem (Raig Verd), que repta Mir a una càpsula específica. En tot cas, i amb el nom o els adjectius que siguin, cal identificar bé el feixisme, els seus orígens i suports, i combatre’l sense concessions. No sobren manuals de supervivència.
El nostre Feixisme
Jordi Mir
Ara Llibres
96 pàgines. 12,95 euros
EL PAÍS
