Érem homes vius, en un món mort”, escriu Curzio Malaparte a La pell, molt probablement una de les grans novel·les italianes del segle XX i un dels retrats més crus i devastadors no només de la Itàlia de la postguerra, sinó de tot un continent, Europa, on només “compten els morts”. La pell forma part d’un projecte literari conformat per dues novel·les més —Kaputt, publicada el 1942, on l’autor relata la seva experiència al front oriental durant la Segona Guerra Mundial; i Il ballo al Kremlino, publicada el 1971 però iniciada el 1946, sobre la corrupció de la “noblesa marxista” a la Moscou dels anys vint— que té com a objectiu retratar la lenta i continuada decadència d’una Europa que, al final de la segona guerra, esdevé un continent mort. “Prefereixo aquesta Europa kaputt abans que l’Europa d’abans (…) prefereixo que tot estigui per refer abans que acceptar tot com una herència immutable”, afirmava Malaparte. A Itàlia, la seva oscil·lant trajectòria ideològica ha projectat sobre la seva obra una ombra de recel que ha impedit el reconeixement literari que mereixia i que ara, per fortuna, ningú li nega.
Gran novel·la italiana del segle XX, narra la misèria i la corrrupció moral, però també hi ha una petita esperança en la reconstrucció
Érem homes vius, en un món mort”, escriu Curzio Malaparte a La pell, molt probablement una de les grans novel·les italianes del segle XX i un dels retrats més crus i devastadors no només de la Itàlia de la postguerra, sinó de tot un continent, Europa, on només “compten els morts”. La pell forma part d’un projecte literari conformat per dues novel·les més —Kaputt, publicada el 1942, on l’autor relata la seva experiència al front oriental durant la Segona Guerra Mundial; i Il ballo al Kremlino, publicada el 1971 però iniciada el 1946, sobre la corrupció de la “noblesa marxista” a la Moscou dels anys vint— que té com a objectiu retratar la lenta i continuada decadència d’una Europa que, al final de la segona guerra, esdevé un continent mort. “Prefereixo aquesta Europa kaputt abans que l’Europa d’abans (…) prefereixo que tot estigui per refer abans que acceptar tot com una herència immutable”, afirmava Malaparte. A Itàlia, la seva oscil·lant trajectòria ideològica ha projectat sobre la seva obra una ombra de recel que ha impedit el reconeixement literari que mereixia i que ara, per fortuna, ningú li nega.
Curzio Malaparte, nascut com a Kurt Suckert, va donar suport al feixisme mussolinià, del qual es distanciaria entre crítiques. Seria confinat fins que, el setembre de 1943, va aconseguir unir-se com a oficial a l’exèrcit americà. Anys després va donar suport a Togliatti i, en morir, deixà casa seva en herència al partit comunista xinès. Tot i que La pell, com també Kaputt, no és una novel·la que parteix només de la seva experiència personal, sinó que se sosté a partir de la veu en primera persona de Malaparte, narrador i protagonista de tots dos textos, no es pot ni tampoc s’ha de llegir sota l’ombra dels seus estirabots ideològics. Perquè, com assenyala la traductora Anna Casassas a la introducció de La pell, “la indignació davant d’aquest ordre social, la compassió que l’acompanya sempre i la voluntat de defensar els valors de la cultura clàssica i cristiana, juntament amb el gust per la força i la jerarquia, són (…) els pilars d’un pensament que es manté al llarg de tota la seva vida”. I aquest pensament és inseparable de l’experiència de la guerra, de les aberracions de què ha estat testimoni i de la misèria posterior, la qual és material però també moral. En aquest sentit, Nàpols és molt més que l’escenari de La pell durant el període de presència nord-americana just després de la guerra: és metàfora d’una Europa morta, d’un continent on s’ha passat de lluitar i morir en defensa d’uns ideals a lluitar per sobreviure, per salvar la pell. D’aquí ve el títol de la novel·la, que primer s’havia d’intitular La pesta. La publicació de la famosa novel·la de Camus obligà a canviar el títol a Malaparte, per a qui la “pesta” no havia de ser, com en el cas de l’escriptor d’origen algerià, metàfora del feixisme, sinó que la “pesta” hauria tingut un sentit literal —la pesta que s’estengué per tot Nàpols— tot apel·lant també a la corrupció moral: ja no es lluita amb dignitat en nom d’uns ideals. Ara tot s’hi val per salvar la pell: es venen nens, s’exhibeixen vagines i la prostitució s’imposa sense escrúpols. La misèria de la postguerra comporta una corrupció moral, l’abjecte es torna norma. “Avui, a Europa tot es ven: l’honor, la pàtria, la llibertat, la justícia. He de reconèixer que vendre els fills és ben poca cosa”, li diu Malaparte al general aliat Guillaume. Els aliats, i específicament els nord-americans, no acaben d’entendre Malaparte, el seu cinisme i el seu pessimisme: “Vostè no es vendria els fills”, li contesta Guillaume. “Qui sap?”, respon l’italià, “Si tingués un nen, potser l’aniria a vendre per comprar-me cigarrets americans”. Els americans són els guanyadors, els que creuen que tot es pot resoldre, que confien en la grandesa del seu país. Al davant, els perdedors. Tot s’ha de refer, però ja no hi ha valors i idees a les quals aferrar-se. Malgrat tot, malgrat la invitació a marxar, Malaparte es vol quedar: “Ja ho sé, Jimmy, que Amèrica és un país ric i feliç. Però no me n’aniré, m’he de quedar aquí. No soc un covard, Jimmy. I a més, la misèria, la gana, la por, l’esperança són coses meravelloses. Més que la riquesa i més que la felicitat”.
Poques línies necessita l’autor per contrarestar el pessimisme de les pàgines anteriors. En el seu descens a l’infern —cada capítol és una mena de cercle de l’infern dantesc—, el pessimisme no desapareix, ni tampoc s’esborra per complet el cinisme, però no s’imposa la resignació, perquè hi ha el compromís, i per tant també una petita esperança en la reconstrucció. Déu ha mort, ens diu Malaparte, però els milers de morts retornen el sentit que sembla haver-se perdut: “Crist també hauria mort inútilment, si cada home no pogués arribar a ser Crist i salvar el món”, s’afirma a les pàgines finals, que són clau per entendre el pes moral de la novel·la. El Vaticà va incloure La pell en l’Índex de Llibres Prohibits, demostrant —tot i que no calia— la incompetència lectora de l’autor de l’Índex. Perquè les pàgines finals de La pell donen el sentit a aquest viatge que fa Malaparte per un Nàpols infernal, en el qual ell és una espècie de Virgili que no només ens vol mostrar les víctimes, sinó posar-nos al seu costat. Ell, com Elsa Morante a La Història(Quaderns Crema) escriu des de la perspectiva de les víctimes, a les quals, però, no observa amb paternalisme ni tampoc revictimitza. Vet aquí la cruesa d’aquesta novel·la, on no tot és cert, on la ficció impregna la narració, on potser hi ha fins i tot exageracions. Però La pell no és un document històric, sinó una representació plena de simbolisme de barbàrie i de misèria, material i moral, individual i col·lectiva.
La pell
Curzio Malaparte
Traducció d’Anna Casassas
La Segona Perifèria
448 pàgines. 23,50 euros
EL PAÍS
