Aquest dimecres ha mort Carles Balagué (1949), després d’una imparable, trista malaltia. Llicenciat en Dret, estimava el cinema. Va fer gairebé de tot: productor, director, crític, guionista, exhibidor. Va ser, per exemple, una de les ànimes de la revista Dirigido por… que, afortunadament, continua arribant cada mes als quioscos. Balagué hi va estar vinculat des de l’època fundacional, l’any 1972…, i va ajudar al seu sosteniment de manera generosa. Va ser a iniciativa seva que vaig publicar el meu primer article, signat conjuntament amb ell, sobre Dalton Trumbo. Era particularment generós amb els col·legues, ajudava els nouvinguts, i sempre preferia la mitja rialla o la ironia al mal humor.
Tot i que va tenir altres projectes d’exhibició, una de les grans aventures de Balagué, on, com sempre va tenir el suport de la seva esposa Marta Rañé, van ser els cinemes Méliès del carrer Villarroel de Barcelona. Els va obrir el desembre de 1996 i es veié obligat a tancar-los amb la pandèmia. Adequar-los als nous temps era econòmicament insostenible. “El Méliès ha significat mitja vida per a mi”, deia. Fidel a la seva militància cinèfila, hi va programar des de clàssics dels anys 50 a noms del cinema contemporani català que difícilment trobaven sales amb les portes obertes, des d’autors del cinema independent a títols europeus entrebancats a les cartelleres comercials. Els Méliès van ser una història de dificultats (un incendi, una inundació…) i la seva existència solament s’explica per la passió de qui els sostenia. Que el cinema estava per sobre de qualsevol càlcul mercantil ho demostra que a les sales del Méliès no s’hi podien vendre crispetes. Alguns amics de Balagué expliquen que la seva inspiració per fer els Méliès va ser el cineasta italià Nanni Moretti, que va obrir una sala de cinema a Roma, Nuovo Sacher, on no trobava obstacles per estrenar el cinema que li agradava.
Una derivada de la seva activitat com a crític de cinema, més aviat indulgent, són una colla de llibres dels quals n’és autor: monogràfics sobre François Truffaut i Martin Scorsese, treballs al voltant del cinema negre o del cinema llatinoamericà… Convidat per Rafael Miret, és coautor d’un volum sobre pel·lícules clau del cinema musical.
Balagué va firmar documentals com Arropiero, el vagabundo de la muerte (2008), sobre el més gran assassí en sèrie d’Espanya. Un indigent que va confessar més de 40 crims tot i que la policia només va provar la seva participació en set. Dirigí una altra peça documental sobre la bomba del Liceu (2010). Barcelona està igualment present a la seva història de l’Europa, el club de futbol que el seu pare va presidir i del que n’era el soci 3. I també dins el gènere de la crònica, l’any 2002 va estrenar La Casita Blanca on la popular casa de cites li servia per fer un retrat del paisanatge barceloní entre els anys 1945 i 1955. Una ciutat amb estraperlo, racionament, política clandestina, la vaga dels tramvies, el Congrés Eucarístic, misèria… que també va explicar a un llibre (Històries de la Barcelona oculta). El film, títol d’un èxit notable, va ser reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona. L’èxit ja va ser més irregular amb els llargmetratges de ficció que va dirigir. El seu públic recordarà Adela, de la seva productora Diafragma, El amor es extraño, Denver, Viva la Pepa, Mal de amores o Asunto interno. Sempre li havien interessat els melodrames amb rerefons criminal.
President durant quatre anys (1989-93) del Col·legi de Directors de Catalunya, Carles Balagué va deixar clara la seva passió pel cinema. Hi va dedicar la vida.
Mor el director, crític, i promotor dels cinemes Méliès
Mor el director, crític, i promotor dels cinemes Méliès
Aquest dimecres ha mort Carles Balagué (1949), després d’una imparable, trista malaltia. Llicenciat en Dret, estimava el cinema. Va fer gairebé de tot: productor, director, crític, guionista, exhibidor. Va ser, per exemple, una de les ànimes de la revista Dirigido por… que, afortunadament, continua arribant cada mes als quioscos. Balagué hi va estar vinculat des de l’època fundacional, l’any 1972…, i va ajudar al seu sosteniment de manera generosa. Va ser a iniciativa seva que vaig publicar el meu primer article, signat conjuntament amb ell, sobre Dalton Trumbo. Era particularment generós amb els col·legues, ajudava els nouvinguts, i sempre preferia la mitja rialla o la ironia al mal humor.
Tot i que va tenir altres projectes d’exhibició, una de les grans aventures de Balagué, on, com sempre va tenir el suport de la seva esposa Marta Rañé, van ser els cinemes Méliès del carrer Villarroel de Barcelona. Els va obrir el desembre de 1996 i es veié obligat a tancar-los amb la pandèmia. Adequar-los als nous temps era econòmicament insostenible. “El Méliès ha significat mitja vida per a mi”, deia. Fidel a la seva militància cinèfila, hi va programar des de clàssics dels anys 50 a noms del cinema contemporani català que difícilment trobaven sales amb les portes obertes, des d’autors del cinema independent a títols europeus entrebancats a les cartelleres comercials. Els Méliès van ser una història de dificultats (un incendi, una inundació…) i la seva existència solament s’explica per la passió de qui els sostenia. Que el cinema estava per sobre de qualsevol càlcul mercantil ho demostra que a les sales del Méliès no s’hi podien vendre crispetes. Alguns amics de Balagué expliquen que la seva inspiració per fer els Méliès va ser el cineasta italià Nanni Moretti, que va obrir una sala de cinema a Roma, Nuovo Sacher, on no trobava obstacles per estrenar el cinema que li agradava.
Una derivada de la seva activitat com a crític de cinema, més aviat indulgent, són una colla de llibres dels quals n’és autor: monogràfics sobre François Truffaut i Martin Scorsese, treballs al voltant del cinema negre o del cinema llatinoamericà… Convidat per Rafael Miret, és coautor d’un volum sobre pel·lícules clau del cinema musical.
Balagué va firmar documentals com Arropiero, el vagabundo de la muerte (2008), sobre el més gran assassí en sèrie d’Espanya. Un indigent que va confessar més de 40 crims tot i que la policia només va provar la seva participació en set. Dirigí una altra peça documental sobre la bomba del Liceu (2010). Barcelona està igualment present a la seva història de l’Europa, el club de futbol que el seu pare va presidir i del que n’era el soci 3. I també dins el gènere de la crònica, l’any 2002 va estrenar La Casita Blanca on la popular casa de cites li servia per fer un retrat del paisanatge barceloní entre els anys 1945 i 1955. Una ciutat amb estraperlo, racionament, política clandestina, la vaga dels tramvies, el Congrés Eucarístic, misèria… que també va explicar a un llibre (Històries de la Barcelona oculta). El film, títol d’un èxit notable, va ser reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona. L’èxit ja va ser més irregular amb els llargmetratges de ficció que va dirigir. El seu públic recordarà Adela, de la seva productora Diafragma, El amor es extraño, Denver, Viva la Pepa, Mal de amores o Asunto interno. Sempre li havien interessat els melodrames amb rerefons criminal.
President durant quatre anys (1989-93) del Col·legi de Directors de Catalunya, Carles Balagué va deixar clara la seva passió pel cinema. Hi va dedicar la vida.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
Licenciado en Derecho y Periodismo, fue profesor de Historia del Cine en la UAB durante varios años. Trabajó en las redacciones de Fotogramas, Tele/Expres, El Periódico y, durante más de treinta años, en EL PAÍS donde, como subdirector, participó en la fundación de Babelia y Ciberpaís. Fue Defensor del Lector.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS
