Pujo a Montserrat a veure la noia que Ramon Casas va retratar a Abans del bany. Feia temps que no la visitava i, com de costum, volia saludar també una altra dama, la Verge del lloc i del país. No va poder ser. A Montserrat avui cal anar amb cita prèvia. Segur que a la Meca també, em diu un dels meus acompanyants. No és la burocràcia sinó el turisme el que s’ha endut la normalitat de les visites improvisades de creients fervorosos i devots descreguts als santuaris.
No és estrany que a Paolo Rumiz, que ha demostrat la seva curiositat pels secessionismes, li interessi Montserrat
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado
No és estrany que a Paolo Rumiz, que ha demostrat la seva curiositat pels secessionismes, li interessi Montserrat
Pujo a Montserrat a veure la noia que Ramon Casas va retratar a Abans del bany. Feia temps que no la visitava i, com de costum, volia saludar també una altra dama, la Verge del lloc i del país. No va poder ser. A Montserrat avui cal anar amb cita prèvia. Segur que a la Meca també, em diu un dels meus acompanyants. No és la burocràcia sinó el turisme el que s’ha endut la normalitat de les visites improvisades de creients fervorosos i devots descreguts als santuaris.
Porto sota el braç un llibre que parla de Montserrat. Ja que no puc escriure sobre la meva doble visita femenina, li dedicaré aquest breu comentari. Narra la peregrinació d’un experimentat periodista pels més destacats monestirs benedictins europeus, de la qual surt una conclusió ressenyable. El pelegrí pensa “en cristià, però cristià en tant que grec, pertanyent a la civilització de la paraula lliure, de l’escolta pacient, de la cerca perpètua de la veritat i de la supremacia del dialogos sobre les temptacions veterotestamentàries de l’espasa i de la venjança”.
Titulat Il filo inifinito. Viaggio alle radici di Europa, l’acaba de publicar Anagrama, traduït al castellà per Álida Ares. L’autor, Paolo Rumiz, n’ha escrit molts d’altres altament recomanables, com La secessione leggera. Dove nasce la rabbia del profondo Nord, que acredita la seva curiositat pels secessionismes. No és estrany que li interessi Montserrat, ni que gosi imaginar a la Verge sorpresa “davant la pressió política (i turística) que l’assetja amb els desitjos d’alguns de reduir-la a Nostra Senyora de la Secessió”. Més gran i ambiciós és el que Rumiz busca tot seguint el rastre dels monjos “que van salvar Europa fa segles”.
No sé si ho troba, però no és poc que en el periple ensopegui amb “la cara femenina de Déu”. A Montserrat, una monja queer (no faré espòiler) li descobreix les arrels feministes del cristianisme en l’Esperit Sant tal com se l’anomena en arameu, la llengua de Crist. Escoltant el Nigra sum sed formosa de Pau Casals, cantat per l’Escolania, se sent abocat “a una airosa balustrada oberta als mil·lennis”, a tocar d’un món espiritual “més antic que sant Benet”, anterior al cristianisme. Contra el tòpic nacionalista, s’adona que “Itàlia i Ibèria van ser cristianitzades des d’Àfrica, no per l’Europa de Carlemany”.
El viatge acaba a la costa atlàntica portuguesa, davant les restes arqueològiques d’un monestir diferent, musulmà i sufí, on Rumiz blasma “els imbècils que neguen que Europa sigui terra d’immigració”. Abans recorda l’advertència de Bertold Brecht, que justifica aquest llibre i tots els seus: “Que no es digui mai que els temps són obscurs perquè hem guardat silenci”. No hi ha traduccions al català.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
