Poc ens ho pensàvem, que el més venut de no-ficció per Sant Jordi seria un llibre sobre llengua catalana. I no pas un d’aquests de dubtes nyè-nyè-nyè i collonades gramaticals com n’hi ha hagut tants, sinó un volumet que planteja obertament la qüestió de la situació social i política de la llengua sota l’explícit títol de Manual de defensa del català (Univers), amb un subtítol descriptiu que evoca els llibres de l’antigor i que aquí ens abstindrem de reproduir per una qüestió d’espai. L’autor és Òscar Andreu, conegut per les seves intervencions en ràdio i televisió, i, per què no dir-ho, per un compromís públic explícit en favor de la llengua que ja voldríem de molts.
L’èxit del ‘Manual de defensa del català’ conflueix en la tendència recent de l’increment de la consciència lingüística
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos
L’èxit del ‘Manual de defensa del català’ conflueix en la tendència recent de l’increment de la consciència lingüística
Poc ens ho pensàvem, que el més venut de no-ficció per Sant Jordi seria un llibre sobre llengua catalana. I no pas un d’aquests de dubtes nyè-nyè-nyè i collonades gramaticals com n’hi ha hagut tants, sinó un volumet que planteja obertament la qüestió de la situació social i política de la llengua sota l’explícit títol de Manual de defensa del català(Univers), amb un subtítol descriptiu que evoca els llibres de l’antigor i que aquí ens abstindrem de reproduir per una qüestió d’espai. L’autor és Òscar Andreu, conegut per les seves intervencions en ràdio i televisió, i, per què no dir-ho, per un compromís públic explícit en favor de la llengua que ja voldríem de molts.
El mateix autor explica d’entrada que el que tenim a les mans és l’adaptació escrita d’un monòleg que ell mateix ha fet córrer, amb un èxit remarcable. Hi trobem les dosis previsibles d’humor, d’ironia i d’una higiènica mala bava articulats amb l’enginy d’un guionista bregat en les comparacions malicioses. Una petita mostra: “Ja sabeu que a l’Amèrica del Sud el castellà i el portuguès —per dir dos exemples a la babalà de llengües imperials i sovint imperialistes— es van escampar gràcies a la capacitat de seducció dels colonitzadors. Hernán Cortés no duia espasa, duia lligacames”. L’estil desinhibit i la brevetat convida a llegir el llibre fàcilment d’una tirada.
Que el lector no s’enganyi, però; rere l’aparença de monòleg escrit el que trobem és tot un manifest polític, amb un destil·lat de les situacions diverses que avui afecten la llengua, o, més ben dit, el parlant normal i corrent que malda per fer servir poc o molt el català: des del fet que no t’entenguin si demanes alguna cosa en un comerç, fins a la necessitat de desembocar en l’ús del castellà com a norma de convergència, passant per tòpics de la política del segle XXI com ara que els andalusos van venir voluntàriament a aixecar Catalunya i la reivindicació del xarneguisme. Darrere la ironia persistent es descabdella la convicció explícita (no debades el llibre és dedicat a Carme Junyent, citada diverses vegades) que la manera de salvar la llengua passa pel fet —tan senzill i a la vegada tan complicat— de fer-la servir sempre.
L’èxit del llibre apunta a un parell de fenòmens més. D’una banda, conflueix en la tendència recent de l’increment de la consciència lingüística, a diferència per exemple de fa deu anys. (Us en recordeu? En ple Procés, el debat era si el castellà havia de ser o no llengua oficial en la Catalunya independent, però de la situació del català poc se’n parlava.) Avui s’ha estès el convenciment que els drets lingüístics són equiparables a d’altres drets humans (les discriminacions per llengua encapçalen les denúncies), es difonen iniciatives col·lectives i personals per mantenir-se en català i evitar el canvi de llengua (la coneguda campanya Mantinc el Català o la dels 21 dies) i ja són uns quants els parlants que han abandonat les actituds meselles quan el professor d’universitat canvia la llengua de la classe o bé quan el gelater no et vol servir perquè diu que això és Espanya.
De l’altra banda, una percepció que recentment Pau Vidal ha apuntat en una piulada: cada cop més, de parlar el català se’n diu mantenir el català, una mena de gir conceptual que no ens pensàvem i que consolida la idea que l’ús de la llengua pròpia (i segurament valdria per a qualsevol llengua minoritzada) comporta una consciència explícita de mobilització, un acte de rebel·lia que sempre, en qualsevol cas, és eminentment polític. Parlar català ja no és només parlar català i prou. És atrinxerar-s’hi. Tal vegada el parlant ja no està per orgues ni seduccions i ha decidit que, posats a fer ús d’una llengua connotada i sistemàticament afeblida, més val fer-ho amb un roc a la faixa.
El llibre d’Òscar Andreu és una crida fresca, descordada i optimista (i ben seriosa) a la presa de consciència i una defensa sistemàtica del principi junyentià que la llengua “depèn de tu”: el català el salvarem parlant-lo. N’hi ha que no hi coincidim, que pensem que amb el parlant només no n’hi ha prou, però veient els resultats de les actuals polítiques lingüístiques (un Pacte Nacional per la Llengua més aviat estèril un any després), ves que no ens haguem d’agafar a això.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
