Sovint tenim tendència, per desconeixement i sense maldat, a atribuir equivocadament la paternitat d’una genialitat cultural universal a un artista i no pas al seu creador vertader. Si fem camí amb Serrat abans que amb Machado, o pensem en els misteris mediterranis amb Mikis Theodorakis abans que amb l’Alexis Zorbàs de Kazantzakis, el mateix passa amb el ‘Viatge a Itaca’ de Lluís Llach. Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1863-1933) sabia que seria un poeta destinat a les generacions futures, però poc es podria haver imaginat que una cançó inspirada per un meravellós poema seu del 1911, ‘Ítaca’ (que no “Itaca” com a la cançó), es convertiria en un himne per la independència.
Menys s’hauria imaginat encara que la complicitat mediterrània que ens uneix amb la seva Alexandria natal faria que els seus poemes fossin musicats tants cops en català, com demostren les versions de Llach (‘A la taverna del mar’, versió lliure del poema ‘Un vell’ de Kavafis), les de Josep Tero dels poemes eròtics (amb la rapsoda grega Maria Faranduri al disc Kavafis en concert) i la prometedora maqueta amb títol provisonal Univers Kavafis d’Elies Monxolí.
Feia falta una causa eficient per posar en marxa aquesta adopció del poeta neohel·lè per la cultura catalana. Aquesta va venir del talent poètic i filològic de Carles Riba que, poc abans de morir, el 1959, traduí 66 poemes de Kavafis, que Joan Triadú prologà el 1962 amb il·lustracions de Josep Maria Subirachs (com les de la portada del llibre que ressenyem), i que han esdevingut patrimoni immaterial i emocional de la cultura catalana. A Catalunya l’interès per Kavafis va ser des d’aleshores un camí llarg, un bell viatge narrat amb coneixença per Eusebi Ayensa en el seu assaig guanyador del premi Octubre Joan Fuster 2024, amb els mateixos resultats de saviesa històrica i literària, hel·lènica i neohel·lènica, que ja va demostrar amb D’una nova llum. Carles Riba i la literatura grega moderna, guanyador del premi d’Assaig Josep Vallverdú del 2011. Amb El bell viatge fondegem a ports coneguts i a d’altres que no havíem visitat mai i aprenem dels savis que, com Ayensa, han fet que tinguem sempre Ítaca a l’horitzó, en especial perquè per primera vegada, pur i inalterat com va brotar de les fonts de la moderna llengua grega, ha traduït tota l’obra de Kavafis al català (Flâneur, aviat reeditada a l’editorial Proa i en grec a l’editorial atenesa Dioptra).
La lectura d’aquest magnífic assaig fa que no vulguem apressar gens la travessia, i sense ell molts no sabríem qui va seguir en la traducció el plutarquià Carles Riba, i ja sense pudoris causa: l’estimat Alexis Eudald Solà o Joan Ferraté, entre d’altres; que no va ser Gabriel Ferrater qui va descobrir Kavafis a Riba amb una traducció francesa del poeta alexandrí de Marguerite Yourcenar, sinó la hispanista grega Júlia Iatridi, que el 1954 li envià mecanografiat el poema ‘Ítaca’ i mesos més tard un volum dels poemes de Kavafis en grec; que van comprar perfums sensuals, reflexions intel·ligents i devastadores sobre el pas inexorable del temps, belles mercaderies de desig i desdesig Feliu Formosa, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Maria Àngels Anglada, Marta Pessarrodona, Enric Sòria o Pere Suau, entre molts altres; que a Josep Pla, un altre introductor de la literatura neogrega a Catalunya, les il·lustracions de Subirachs li semblaren “aberrants i horribles” en front de la poesia kavafiana senzilla, libidinosa, politeista i de clara diafanitat; que la ballarina Àurea de Sarrà va ser una baula més de la llarga cadena de les relacions culturals catalanogregues…
Qualsevol que hagi llegit Un català a Grècia: Una mirada a una història compartida, o ara el seu nou assaig kavafià, sap que Eusebi Ayensa ha tingut sempre Ítaca al pensament; que sense Kavafis no hauria emprès aquesta travessia, que ja dura molts anys capbussant-se en els papers de l’arxiu del poeta de la Fundació Onassis i l’Arxiu Literari i Històric Grec (ELIA), i que amb el seu bell viatge de complicitat amb Kavafis i la cultura catalana ens ensenya, igual que Carles Riba, com el concepte de llengua com a pàtria era i continua essent tan important; com els catalans som i serem grecs.
‘El bell viatge. Kavafis a la cultura catalana’, d’Eusebi Ayensa, ens ensenya, igual que Carles Riba, com el concepte de llengua com a pàtria era i continua essent tan important; com els catalans som i serem grecs
Sovint tenim tendència, per desconeixement i sense maldat, a atribuir equivocadament la paternitat d’una genialitat cultural universal a un artista i no pas al seu creador vertader. Si fem camí amb Serrat abans que amb Machado, o pensem en els misteris mediterranis amb Mikis Theodorakis abans que amb l’Alexis Zorbàs de Kazantzakis, el mateix passa amb el ‘Viatge a Itaca’ de Lluís Llach. Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1863-1933) sabia que seria un poeta destinat a les generacions futures, però poc es podria haver imaginat que una cançó inspirada per un meravellós poema seu del 1911, ‘Ítaca’ (que no “Itaca” com a la cançó), es convertiria en un himne per la independència.
Menys s’hauria imaginat encara que la complicitat mediterrània que ens uneix amb la seva Alexandria natal faria que els seus poemes fossin musicats tants cops en català, com demostren les versions de Llach (‘A la taverna del mar’, versió lliure del poema ‘Un vell’ de Kavafis), les de Josep Tero dels poemes eròtics (amb la rapsoda grega Maria Faranduri al disc Kavafis en concert) i la prometedora maqueta amb títol provisonal Univers Kavafis d’Elies Monxolí.
Feia falta una causa eficient per posar en marxa aquesta adopció del poeta neohel·lè per la cultura catalana. Aquesta va venir del talent poètic i filològic de Carles Riba que, poc abans de morir, el 1959, traduí 66 poemes de Kavafis, que Joan Triadú prologà el 1962 amb il·lustracions de Josep Maria Subirachs (com les de la portada del llibre que ressenyem), i que han esdevingut patrimoni immaterial i emocional de la cultura catalana. A Catalunya l’interès per Kavafis va ser des d’aleshores un camí llarg, un bell viatge narrat amb coneixença per Eusebi Ayensa en el seu assaig guanyador del premi Octubre Joan Fuster 2024, amb els mateixos resultats de saviesa històrica i literària, hel·lènica i neohel·lènica, que ja va demostrar amb D’una nova llum. Carles Riba i la literatura grega moderna, guanyador del premi d’Assaig Josep Vallverdú del 2011. Amb El bell viatge fondegem a ports coneguts i a d’altres que no havíem visitat mai i aprenem dels savis que, com Ayensa, han fet que tinguem sempre Ítaca a l’horitzó, en especial perquè per primera vegada, pur i inalterat com va brotar de les fonts de la moderna llengua grega, ha traduït tota l’obra de Kavafis al català (Flâneur, aviat reeditada a l’editorial Proa i en grec a l’editorial atenesa Dioptra).
La lectura d’aquest magnífic assaig fa que no vulguem apressar gens la travessia, i sense ell molts no sabríem qui va seguir en la traducció el plutarquià Carles Riba, i ja sense pudoris causa: l’estimat Alexis Eudald Solà o Joan Ferraté, entre d’altres; que no va ser Gabriel Ferrater qui va descobrir Kavafis a Riba amb una traducció francesa del poeta alexandrí de Marguerite Yourcenar, sinó la hispanista grega Júlia Iatridi, que el 1954 li envià mecanografiat el poema ‘Ítaca’ i mesos més tard un volum dels poemes de Kavafis en grec; que van comprar perfums sensuals, reflexions intel·ligents i devastadores sobre el pas inexorable del temps, belles mercaderies de desig i desdesig Feliu Formosa, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Maria Àngels Anglada, Marta Pessarrodona, Enric Sòria o Pere Suau, entre molts altres; que a Josep Pla, un altre introductor de la literatura neogrega a Catalunya, les il·lustracions de Subirachs li semblaren “aberrants i horribles” en front de la poesia kavafiana senzilla, libidinosa, politeista i de clara diafanitat; que la ballarina Àurea de Sarrà va ser una baula més de la llarga cadena de les relacions culturals catalanogregues…
Qualsevol que hagi llegit Un català a Grècia: Una mirada a una història compartida, o ara el seu nou assaig kavafià, sap que Eusebi Ayensa ha tingut sempre Ítaca al pensament; que sense Kavafis no hauria emprès aquesta travessia, que ja dura molts anys capbussant-se en els papers de l’arxiu del poeta de la Fundació Onassis i l’Arxiu Literari i Històric Grec (ELIA), i que amb el seu bell viatge de complicitat amb Kavafis i la cultura catalana ens ensenya, igual que Carles Riba, com el concepte de llengua com a pàtria era i continua essent tan important; com els catalans som i serem grecs.
Eusebi Ayensa
Edicions 3 i 4
342 pàgines. 24 euros
EL PAÍS
