La ficció ha arribat per ajudar en la comprensió d’uns fets que han marcat, potser massa silenciosament, la història del país: els atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, que l’agost del 2017 van deixar 16 morts i centenars de ferits. Cronos, la pel·lícula dirigida per Fernando González Molina i protagonitzada per Enric Auquer, narra amb una extraordinària i commovedora fidelitat als fets els quatre dies de caos i malson entre l’atropellament a la Rambla i la captura de l’últim membre de la cèl·lula de Ripoll, Younes Abouyaaqoub, el conductor de la furgoneta. És un thriller vibrant que, en la mesura que posa emocions al que, fins ara, només coneixíem a través de la investigació (policial, judicial, periodística), fa reviure la tragèdia des d’una nova mirada, alhora propera i respectuosa. Però Cronos no és només una pel·li de bons i dolents, de policies i terroristes. També planteja interrogants, que nou anys després segueixen sense esvair-se, sobre la capacitat integradora de la nostra societat. Ho fa a partir de la perplexitat que causa, especialment entre la gent de Ripoll, la participació en la massacre d’uns joves nascuts i criats a la vila que, a ulls de tothom, participaven de la comunitat. El 17-A va portar, de fet, a una reinterpretació del concepte mateix d’integració i va obligar a reformular, també, les polítiques públiques aplicades per prevenir els processos de radicalització. La ficció, com passa amb Cronos, pot ajudar també, i fins i tot de manera més eficaç, a digerir ferides que mai han acabat de tancar-se.
La pel·lícula protagonitzada per Enric Auquer ajuda a digerir les ferides de l’atemptat que va obrir interrogants sobre la convivència i els processos de radicalització a Catalunya
La ficció ha arribat per ajudar en la comprensió d’uns fets que han marcat, potser massa silenciosament, la història del país: els atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, que l’agost del 2017 van deixar 16 morts i centenars de ferits. Cronos, la pel·lícula dirigida per Fernando González Molina i protagonitzada per Enric Auquer, narra amb una extraordinària i commovedora fidelitat als fets els quatre dies de caos i malson entre l’atropellament a la Rambla i la captura de l’últim membre de la cèl·lula de Ripoll, Younes Abouyabooub, el conductor de la furgoneta. És un thriller vibrant que, en la mesura que posa emocions al que, fins ara, només coneixíem a través de la investigació (policial, judicial, periodística), fa reviure la tragèdia des d’una nova mirada, alhora propera i respectuosa. Però Cronos no és només una pel·li de bons i dolents, de policies i terroristes. També planteja interrogants, que nou anys després segueixen sense esvair-se, sobre la capacitat integradora de la nostra societat. Ho fa a partir de la perplexitat que causa, especialment entre la gent de Ripoll, la participació en la massacre d’uns joves nascuts i criats a la vila que, a ulls de tothom, participaven de la comunitat. El 17-A va portar, de fet, a una reinterpretació del concepte mateix d’integració i va obligar a reformular, també, les polítiques públiques aplicades per prevenir els processos de radicalització. La ficció, com passa amb Cronos, pot ajudar també, i fins i tot de manera més eficaç, a digerir ferides que mai han acabat de tancar-se.
En una de les escenes del film, al centre operatiu instal·lat al Hard Rock de la plaça de Catalunya la tarda del 17 d’agost de 2017, un mosso d’esquadra dels serveis d’informació mira la pissarra que té al davant amb els noms i les fotos dels terroristes. Intenta explicar als seus companys (i de pas als espectadors) què pot haver passat. Ve a dir que aquells nois, catalans de naixement però marroquins d’ascendència, no se senten ni d’aquí ni d’allà, que se saben en part exclosos de la societat, i que són carn de canó per als extremistes, com l’imam Abdelbaki es-Satty, un home ja entrat en la quarantena que presumptament els va adoctrinar i convèncer de cometre un atemptat que, segons el pla inicial, havia de fer volar amb bombes la Sagrada Família de Barcelona. L’espontània reflexió del policia sobre els perquès de l’atemptat és anacrònica, és clar: van caldre anys d’indagacions judicials i d’aproximacions acadèmiques per arribar a aquestes conclusions. I, encara ara, les respostes no són absolutes ni definitives; l’amenaça, tot i que latent, continua present, i la integració segueix sent un repte pendent.
Malgrat la intensificació de la coordinació i la vigilància policial, i malgrat la decadència, per exemple, d’Estat Islàmic i la seva eficacíssima propaganda, ¿és factible que un altre grup de joves desarrelats i amb problemes d’identitat se sentin atrets per cometre un atemptat? S’ha treballat prou la integració d’aquests joves, tant dels que ja estan assentats en pobles i ciutats de Catalunya com dels nouvinguts, encara més necessitats d’atenció dels serveis públics per la seva precarietat? S’ha aconseguit prevenir la difusió del discurs extremista? S’han atacat, en definitiva, les causes profundes del problema?
Els estudis divulgats sobre el 17-A ofereixen pistes sobre el caldo de cultiu que va afavorir la constitució de la cèl·lula de Ripoll. Els seus integrants mantenien entre si relacions d’amistat i familiars, amb tres grups de germans: els Abouyaaqoub, els Hichamy i els Aalla. Aquesta circumstància va fomentar, d’entrada, la cohesió interna del grup i la seva impermeabilitat cap a l’exterior. La majoria van néixer o van arribar de molt petits a Ripoll, un municipi d’uns 10.000 habitants envoltat de muntanya, amb índexs d’immigració molt per sota de la mitjana catalana i sense notícies, el 2017, que a les seves mesquites hi prediquessin salafistes o altra mena d’imams radicals. Els nois, que tenien entre 17 i 28 anys quan van cometre els atemptats (tots, excepte els tres que van ser jutjats, van morir abatuts per la policia) complien amb el que es pensava, llavors, que garantia almenys un mínim d’integració: eren l’anomenada segona generació, s’havien escolaritzat en català i parlaven la llengua; els més joves estudiaven i els més grans havien trobat feines no mal remunerades en el teixit industrial del Ripollès… Al poble, tothom que hi havia tractat, en alguns casos de molt a prop (professores, mediadores, etc.), donava per feta la seva integració, concepte relliscós, gens unívoc, però que serveix de base per entendre que els nois, en definitiva, feien una vida més o menys normalitzada dins la societat de la qual formaven part.
Quan es van produir els atemptats i es van començar a assimilar els fets, hi va haver una necessitat imperiosa de respondre una pregunta: com és possible, per què ha passat això? I quan analistes, policies, professors i investigadors van mirar més de prop la realitat dels membres de la cèl·lula, van arribar a una conclusió menys tranquilitzadora: la seva integració era només “aparent”. Com s’apunta en un estudi coordinat entre els Mossos d’Esquadra i la Universidad de Còrdova, tots compartien una sèrie de “factors de risc” que finalment, i per la mediació de l’agent catalitzador (l’imam), van guanyar la partida als “factors de protecció” de què també gaudien. Segons l’estudi, un dels factors més determinants a l’hora de desequilibrar la balança a favor del costat fosc va ser la qüestió identitària. Tot i les seves vides aparentment normalitzades, els nois tenien la sensació d’“estar al marge de la societat”, de no acabar de ser acceptats plenament com a catalans (o espanyols), escindits entre la identitat marroquina dels pares i la realitat occidental. En algun moment de les seves curtes vides, van sentir “connotacions de discriminació” i una percepció de “rebuig” construïda per petites històries quotidianes, recull l’informe; per exemple, el fet de ser rebutjats a la porta d’una discoteca pel seu aspecte, o les dificultats per lligar amb noies catalanes pel mateix motiu.
Els processos de radicalització, remarquen els experts en aquest estudi però també en molts d’altres, no responen a una única causa. Seria absurd reduir-ho tot a aquest sentiment de greuge comparatiu, però ignorar-lo també seria un error greu: el sentiment de no pertinença, de desarrelament, de discriminació sentida, va ajudar a generar l’ambient necessari perquè, donades tota una altra sèrie de circumstàncies (l’imam, l’auge del Califat, la influència dels germans grans sobre els petits), el grup fos conduït a un final tràgic.
El primer investigador que va apuntar la idea que la integració no es pot mesurar només en termes objectius (escolarització completa, domini de la llengua pròpia, pràctica d’activitats esportives i culturals, accés al mercat laboral) va ser Moussa Bourekba, del CIDOB de Barcelona, a Atentados de Barcelona: la explicación imposible, las posibles explicaciones. Bourekba va posar de relleu que els elements subjectius (factors d’exclusió, d’identitat, percepció de discriminació) acaben tenint un pes determinant. “A la vista del 17-A, el diagnòstic de com es concebia la integració era erroni. La integració té també una dimensió subjectiva que té a veure, en bona mesura, amb la manera com la societat d’acollida mira la persona migrant o d’origen migrant. Gràcies als treballs de camp que es van fer, van començar a emergir testimonis que revelaven que els deien moros, venedors d’haixix, etc.”, explica Bourekba en una conversa amb aquest diari.
Bourekba apunta que aquesta idea condueix, de fet, a una paradoxa. “Si pensem que els problemes d’integració poden desencadenar un procés de radicalització violenta, ¿no converteix això centenars de milers de persones que comparteixen trets comuns amb els nois de Ripoll, ja sigui per ser musulmans, per ser migrants o per les dues coses, en sospitosos habituals?”, reflexiona. La qüestió és que, per despertar un procés de radicalització, sempre cal alguna cosa més; en el cas del 17-A, i de manera molt destacada, l’aparició d’un catalitzador (l’imam) que orienti aquestes frustracions i necessitats cap a l’acció violenta. “A Catalunya hi ha nois amb els mateixos problemes i greuges, o fins i tot molt més greus, que en canvi no opten mai per la via violenta”.
Els atemptats van tenir conseqüències en l’abordatge de les polítiques públiques sobre integració. Nou anys després, però, els canvis s’han donat més en el marc teòric que en l’aplicació generalitzada de determinades accions. A partir de la pregunta “què va fallar?”, Núria Riera i Alicia Mesas van publicar Incorporació dels aprenentatges del 17-A a Ripoll en intervenció comunitària. Després de dos anys de feina sobre el terreny i més d’un miler d’entrevistes (a víctimes de la Rambla, familiars directes dels autors, membres de la comunitat musulmana, professionals), incideixen en la idea de Bourekba sobre la necessitat de tenir en compte altres factors, més enllà dels purament materials. A l’estudi, plantegen la metodologia ICERT (impacte, connexió, emoció, reflexió i transformació) i la necessitat de “reinventar-se” com a professionals de l’àmbit social. “Hem estat buscant la integració i no ens hem plantejat la inclusió, que necessàriament reclama més temps i espais més amplis de construcció conjunta”, reflexionen. Bourekba afegeix que s’han fet moltes aproximacions teòriques, però remarca que les iniciatives d’acció política han estat més limitades i puntuals.
La discriminació que creix
A Catalunya no s’ha detectat, des del 2017, una cèl·lula terrorista de les característiques de la de Ripoll. La més gran coordinació i vigilància policial, així com l’activació de radars dins la societat civil (educadors, mestres, treballadors socials), ha permès detectar conductes sospitoses abans que fos massa tard. Amb tot, el problema de fons persisteix o fins i tot s’ha agreujat. Dit d’una altra manera, els factors de risc que obren una esquerda en la integració es multipliquen. Els terroristes de Ripoll tenien una situació gairebé privilegiada si es compara amb la dels milers de menors que han arribat en anys posteriors a Catalunya, sense referents familiars, sense una perspectiva de futur i amb un rebuig creixent per part de la societat d’acollida de la mà d’un discurs polític cada cop més tenyit de xenofòbia. “La llista de greuges del col·lectiu de menors migrants no acompanyats li dona moltes voltes als nois de Ripoll. Per tant, sí, les vulnerabilitats i els fracassos en la integració poden derivar en processos de radicalització violenta, però no n’hi ha prou, hi ha altres elements”, afegeix Bourekba.
Si la premissa a Ripoll (que va resultar falsa) era que els nois estaven integrats, es pot entendre millor com ha costat de pair, a la vila, el descobriment macabre que aquells joves s’havien convertit en els autors del pitjor atemptat terrorista comès a Catalunya. Res il·lustra més bé aquest camí exprés cap a la radicalització que un vídeo, difós durant el judici, en què es veu tres dels terroristes, els més grans (Younes Abuyaaqoub, Mohamed Hichamy i Youssef Aalla), preparant amb tota la calma i un somriure els cinturons d’explosius que pensaven fer servir en el gran atemptat que havien planejat. El grup va acumular centenars de quilos d’explosius, de l’anomenat “mare de Satan”, en una casa que havien ocupat a Alcanar (Tarragona). L’explosió fortuïta d’aquest habitatge el 16 d’agost de 2017, a més de matar l’imam, és el que va obligar la cèl·lula a canviar de plans i improvisar, llogant furgonetes per provocar el pànic, a l’estil del que ja havia passat amb altres atacs gihadistes a Europa, com l’atropellament mortal de Niça l’any anterior. Al vídeo queda en evidència com d’il·lusòria havia estat la integració. “Tot el que us tenim preparat amb el permís d’Al·là. Us penedireu d’haver nascut. Sobretot vosaltres, Mossos d’Esquadra”, se li sent dir, en català, a Mohamed Hichamy.
Cronos s’estalvia aquestes imatges, i també d’altres especialment doloroses per a les víctimes, que en general, segons ha pogut saber aquest diari, han quedat satisfetes per la sensibilitat dels seus creadors cap als morts, els seus familiars i els supervivents. En un enfocament més sociològic, el film sí que dissecciona, amb rigor, el còctel d’emocions que el 17-A va deixar en moltes persones properes als gihadistes. Ho va voler expressar en públic, entre d’altres, Wafa Marsi, mediadora social de Ripoll que va tractar amb els terroristes quan van arribar de petits a Espanya i que era molt propera a les famílies. Tres setmanes després dels atacs, en una entrevista a La Sexta es mostrava “consternada” perquè havia vist créixer els nois i els havia agafat “carinyo”. “És tot molt contradictori. Segueixen sent botxins i víctimes a la vegada. Hi ha moments en què els vols odiar i d’altres en què els vols plorar”. També va sentir la necessitat de compartir el que acabava de viure, en una carta oberta, Raquel Rull, educadora social. “Estic destrossada. Em fa mal que hagin estat ells”. I afegeix: “Aquests nens eren com tots. Com els meus fills. Eren nens de Ripoll (…) Em fan mal les espurnes que encenen l’odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris…”
L’odi i la gènesi d’Aliança
L’odi, en efecte, va anar obrint-se pas. I de pressa, malgrat els esforços per desactivar-lo, començant pels de la comunitat musulmana, que en un acte a la plaça central de Ripoll, una setmana després dels atacs, va reclamar treballar conjuntament per evitar que “els joves catalans musulmans no abracin ideologies perverses que no tenen justificació ni explicació, i que no tenen a veure amb l’islam”. La persona a qui es va encarregar la lectura del manifest va ser Hafida Oukabir, germana de Moussa Oukabir (un dels menors, abatut al passeig marítim de Cambrils) i de Driss Oukabir (condemnat per haver llogat la furgoneta de la Rambla). Un error, perquè els familiars dels terroristes no poden veure’s, almenys en públic, com a víctimes, i també per la sospita que alguns d’ells coneguessin les idees, la transformació o les intencions dels terroristes. En converses telefòniques intervingudes pels Mossos d’Esquadra, Hafida arribava a parlar del seu germà petit com un “màrtir”. Totes aquestes reflexions les fa l’investigador Xavier Torrens al seu llibre Salvar Catalunya (Pòrtic), que narra la gènesi d’Aliança Catalana, una de les conseqüències potser més notables dels atemptats de Barcelona i Cambrils.
El naixement d’una ultradreta autòctona no es pot entendre sense el 17-A. Atès l’auge de l’extrema dreta arreu del món i l’augment dels discursos racistes i xenòfobs, és molt probable que un partit d’aquestes característiques hagués acabat arrelant igualment. Però les coses van anar com van anar. I la descomunal decepció que van provocar els atemptats a Ripoll va deixar tocades veïnes com Sílvia Orriols, que va entrar en política. Primer de la mà del Front Nacional de Catalunya (FNC) i més tard com una de les fundadores d’Aliança Catalana. El 2023, Orriols va ser la candidata més votada i va obtenir l’alcaldia. És diputada al Parlament i les enquestes situen el seu partit frec a frec amb Junts, lluitant per la segona posició en unes hipotètiques eleccions autonòmiques. La islamofòbia d’Orriols, filla del 17-A, és una de les senyes d’identitat més marcades d’Aliança.
Cronos ofereix un final dolç. Els nens juguen en una plaça de Ripoll. El fill de la policia, que es mira l’escena de lluny, ofereix la pilota a Yassim, germà de Younes, que està en un banc sense jugar. El petit s’incorpora al joc. La pilota roda.
EL PAÍS
