Aquest article voldria ser un afluent de L’Escrita, un rierol d’idees fresques, una petita branca de l’immens bosc pensamenter que Perejaume ens acaba d’oferir en la seva última publicació, editada amb gust llisquent i frondós per L’Altra, una editorial tan apostròfica com el llibre que ens ocupa. Tot i que dir-ne només “llibre” no fa justícia a la bellesa i les veritats urgents que desplega aquesta obra tan ben trobada, que sembla gairebé escrita per la força mateixa de l’aigua i les arrels, dels núvols i les muntanyes plenes de traços lluminosos. “El vent deixava la mà quieta perquè l’escriptura l’hi mogués”, diu Perejaume, passejant de parles no humanes. Immediatament, el lector no pot evitar pensar en aquells versos de Po Chu-i, poeta xinès del segle vuitè, que després d’acomodar la seva arpa damunt la taula reflexionava així: “Per què m’hauria de molestar a tocar? Vindrà una brisa i acariciarà les cordes”. I això és una mica el que sembla fer Perejaume a L’Escrita: deixar que els elements juguin amb les cordes del llenguatge, que hi entrin i en surtin a lloure, en una dansa alegre i atzarosa, sense tensar gens ni mica les ganes de significar, el desig tan violent de la nostra espècie de voler dir, de pensar que tenim alguna cosa més important a expressar que els rius o les formigues. “La producció de signes no és pas exclusiva dels humans”.
Perejaume, meravellat davant del món, en i des del cor de les coses, com un Llull contemporani, s’enretira i deixa que l’escriptura passi a través d’ell, dels seus dits i les seves còrnies, dels seus peus —entenimentats de fonts— i el seu esperit feréstec i vibrant, que el lector veu onejar al llarg dels paràgrafs com un drap al vent. Aquest deixar espai a l’escriptura, a la possibilitat de dir alguna cosa inesperada —certa o efímera, lígnica o arcaica—, aquesta sobtada desaparició de l’autor en el text, és un gest d’una valentia i una generositat excepcionals. Per això, cada pàgina d’aquest llibre-bosc és un descobriment, un redós de camí on el lector voldria aturar-se i passar una bona estona sense fer res, simplement badant, observant les frases solars i alliberadores que el conformen.
Cada pàgina d’aquest llibre-bosc és un descobriment, un redós de camí on aturar-se i passar una bona estona sense fer res
Perejaume no ha escrit un llibre sinó un lloc, ens ha ofert un espai on descansar de nosaltres mateixos. En aquesta època d’egos esbojarrats i atordits, L’Escrita ens convida a recordar que som “mà d’obra de ningú”, que en tot moment estem en procés de ser, que l’ésser —com la literatura— és un esforç de germinació constant i gratuït. “En molts trams, l’escriptura és tan enramada que no em veig la mà. En d’altres és la mateixa mà que, en lloc d’acabar-se als meus dits, s’enrama en el que escriu”.
Últimament, com si fos un amulet, m’enduc L’Escrita a tot arreu, com quan Joan Miró es posava la garrofa a la butxaca. I més que llegir-lo, tinc la sensació que és el llibre, el que em llegeix a mi, el que em va donant les claus i les paraules per lligar-me al món. Per exemple, la setmana passada, després d’un parell de dies de tramuntana, vaig sortir a caminar. Qui la coneix, sap que la tramuntana a vegades bufa tan fort que pot arribar a escorxar la pell de les idees. Veure les idees en carn viva, despullades i sagnants, és una cosa aterridora. Et regira l’ànima i el seny. Mentre passejava entre l’escampall de frases que la tramuntana havia dibuixat sobre els corriols de Vilafuig, em vaig topar amb un tronc enorme que barrava el camí. El vent, mig dadaista, havia decidit col·locar una coma allà on no tocava. O més que una coma, allò era un punt i a part abrupte, enigmàtic, un canvi de to en el text de la tarda que no sabia com interpretar. Protegit pel ritme d’aigües de L’Escrita, transfigurat de sobte en riu, vaig passar a través de les branques d’aquell tronc arrencat, i va ser com travessar el llenguatge amb el llenguatge, com si tot d’una el món s’hagués tornat poema i el meu cos una arpa, un vers acariciat per les fulles.
Com un Llull contemporani, l’artista s’enretira i deixa que l’escriptura passi a través d’ell, dels seus dits i les seves còrnies, i del seu esperit, feréstec i vibrant, a ‘L’Escrita’
Aquest article voldria ser un afluent de L’Escrita, un rierol d’idees fresques, una petita branca de l’immens bosc pensamenter que Perejaume ens acaba d’oferir en la seva última publicació, editada amb gust llisquent i frondós per L’Altra, una editorial tan apostròfica com el llibre que ens ocupa. Tot i que dir-ne només “llibre” no fa justícia a la bellesa i les veritats urgents que desplega aquesta obra tan ben trobada, que sembla gairebé escrita per la força mateixa de l’aigua i les arrels, dels núvols i les muntanyes plenes de traços lluminosos. “El vent deixava la mà quieta perquè l’escriptura l’hi mogués”, diu Perejaume, passejant de parles no humanes. Immediatament, el lector no pot evitar pensar en aquells versos de Po Chu-i, poeta xinès del segle vuitè, que després d’acomodar la seva arpa damunt la taula reflexionava així: “Per què m’hauria de molestar a tocar? Vindrà una brisa i acariciarà les cordes”. I això és una mica el que sembla fer Perejaume a L’Escrita: deixar que els elements juguin amb les cordes del llenguatge, que hi entrin i en surtin a lloure, en una dansa alegre i atzarosa, sense tensar gens ni mica les ganes de significar, el desig tan violent de la nostra espècie de voler dir, de pensar que tenim alguna cosa més important a expressar que els rius o les formigues. “La producció de signes no és pas exclusiva dels humans”.
Perejaume, meravellat davant del món, en i des del cor de les coses, com un Llull contemporani, s’enretira i deixa que l’escriptura passi a través d’ell, dels seus dits i les seves còrnies, dels seus peus —entenimentats de fonts— i el seu esperit feréstec i vibrant, que el lector veu onejar al llarg dels paràgrafs com un drap al vent. Aquest deixar espai a l’escriptura, a la possibilitat de dir alguna cosa inesperada —certa o efímera, lígnica o arcaica—, aquesta sobtada desaparició de l’autor en el text, és un gest d’una valentia i una generositat excepcionals. Per això, cada pàgina d’aquest llibre-bosc és un descobriment, un redós de camí on el lector voldria aturar-se i passar una bona estona sense fer res, simplement badant, observant les frases solars i alliberadores que el conformen.
Cada pàgina d’aquest llibre-bosc és un descobriment, un redós de camí on aturar-se i passar una bona estona sense fer res
Perejaume no ha escrit un llibre sinó un lloc, ens ha ofert un espai on descansar de nosaltres mateixos. En aquesta època d’egos esbojarrats i atordits, L’Escrita ens convida a recordar que som “mà d’obra de ningú”, que en tot moment estem en procés de ser, que l’ésser —com la literatura— és un esforç de germinació constant i gratuït. “En molts trams, l’escriptura és tan enramada que no em veig la mà. En d’altres és la mateixa mà que, en lloc d’acabar-se als meus dits, s’enrama en el que escriu”.
Últimament, com si fos un amulet, m’enduc L’Escrita a tot arreu, com quan Joan Miró es posava la garrofa a la butxaca. I més que llegir-lo, tinc la sensació que és el llibre, el que em llegeix a mi, el que em va donant les claus i les paraules per lligar-me al món. Per exemple, la setmana passada, després d’un parell de dies de tramuntana, vaig sortir a caminar. Qui la coneix, sap que la tramuntana a vegades bufa tan fort que pot arribar a escorxar la pell de les idees. Veure les idees en carn viva, despullades i sagnants, és una cosa aterridora. Et regira l’ànima i el seny. Mentre passejava entre l’escampall de frases que la tramuntana havia dibuixat sobre els corriols de Vilafuig, em vaig topar amb un tronc enorme que barrava el camí. El vent, mig dadaista, havia decidit col·locar una coma allà on no tocava. O més que una coma, allò era un punt i a part abrupte, enigmàtic, un canvi de to en el text de la tarda que no sabia com interpretar. Protegit pel ritme d’aigües de L’Escrita, transfigurat de sobte en riu, vaig passar a través de les branques d’aquell tronc arrencat, i va ser com travessar el llenguatge amb el llenguatge, com si tot d’una el món s’hagués tornat poema i el meu cos una arpa, un vers acariciat per les fulles.
Perejaume
L’Altra Editorial
320 pàgines. 21,90 euros
EL PAÍS
