Els actors viuen per l’ovació final, els pintors busquen la sublimitat, els arquitectes es maten pel reconeixement, els músics cacen emocions, els periodistes persegueixen influència, els cuiners nananà el seu ego, els escriptors busquen la immortalitat. I els publicistes? Nosaltres no aspirem a res tan elevat. Nosaltres només volem vendre”, diu Brauli Leveroni, un publicista barceloní i pare de l’Edda, la noia de vint-i-un anys que rep com a regal d’aniversari una estada a Nova York en una prestigiosa agència publicitària, perquè maduri i vagi consolidant els seus primers passos en l’ofici. La propietària, Bianca B. Miller, no triga a desafiar-la encarregant-li el disseny del logotip de la felicitat —la podem descriure, no dibuixar-la, diu—, però no compta amb la voluntat professional de la protagonista.
Per no esgarriar la lectura als compradors de l’última novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967), Diagonal Manhattan, no explicarem l’enginy de l’Edda per dur endavant el projecte, però sí que direm què entenen els personatges per “felicitat”: per a un, “és la suma de dues coses. Actitud i gratitud”; per a un altre, “a vegades és una suma de bones estones”, i per a la Bianca, són “les vivències, les il·lusions i els pensaments més íntims. Però la felicitat és, també, com portem els fracassos, com ens emmotllem als defectes de la vida, com estirem el carretó quan hi ha entrebancs o com ens conformem amb la nostra sort, a vegades esquiva, a vegades escassa, en ocasions generosa”.
Aquesta revelació és ja cap al final de la novel·la, quan la sobresaturació de dolçor ens ha encegat el raonament, quan els desequilibris dels excessos de trames ens han caigut a sobre com un plom impietós, quan el ritme de la prosa ja no pot humiliar més la nostra oïda i quan agraïm no tenir a la vora un mirall per no veure’ns la cara, enteranyinada de mitja pena, que devem fer com a lectors. Ens ha irritat la somnolència narrativa que triomfa capítol rere capítol; ens hem avorrit llegint les obvietats sobre les meravelles tan meravelloses de Nova York i les meravelles tan meravelloses de Barcelona; ens ha embafat el que podríem anomenar la mecanització unànime i harmoniosa de l’emoció i el lirisme en la majoria de passatges; i hem constatat que els maldecaps amorosos de Brauli Leveroni ens interessen tan poc com les relacions sexuals entre la Bianca i l’Edda, tot i que s’ha de reconèixer la inventiva verbal de Xavier Bosch a l’imaginar-se algú, als peus d’un llit, “corbant el clatell com un ànec i movent-se a batzegades”, concentrat, “ara amb els dits, ara amb la llengua esmolada”, “en la perla polida” —el clítoris, per si no s’entén.
En un altre llibre que competeix amb Diagonal Manhattan pel lloc més alt en la literatura especialitzada en la descomunal feina de simplificar el món, Somiàvem illes, Roc Casagran defensava que el món ja era prou terrible perquè els escriptors, a més, torturessin els lectors sense deixar escletxes per a l’esperança i la tendresa. Seguint un plantejament semblant, un personatge secundari de Diagonal Manhattan diu que li cauen de les mans “les novel·les que furguen massa el costat fosc de les famílies”, que cada vegada “hi ha més literatura dels draps bruts”. I afegeix: “Que si tens errors a perdonar-te, el lector no en té cap culpa. No només hi ha tifes i mosques, al camí de cadascú. Que segur que n’hi ha, sí. Però també hi ha cels blaus, flors que s’obren, papallones que voletegen i colors llampants en els dies de sol”. Podria ser que la regla fonamental per vendre fos ignorar els fets de la vida i es busqués, perseguís i s’ovacionés veure només el costat positiu de les coses?
El llibre avorreix amb les obvietats sobre les meravelles tan meravelloses de Nova York i les meravelles tan meravelloses de Barcelona
Els actors viuen per l’ovació final, els pintors busquen la sublimitat, els arquitectes es maten pel reconeixement, els músics cacen emocions, els periodistes persegueixen influència, els cuiners nananà el seu ego, els escriptors busquen la immortalitat. I els publicistes? Nosaltres no aspirem a res tan elevat. Nosaltres només volem vendre”, diu Brauli Leveroni, un publicista barceloní i pare de l’Edda, la noia de vint-i-un anys que rep com a regal d’aniversari una estada a Nova York en una prestigiosa agència publicitària, perquè maduri i vagi consolidant els seus primers passos en l’ofici. La propietària, Bianca B. Miller, no triga a desafiar-la encarregant-li el disseny del logotip de la felicitat —la podem descriure, no dibuixar-la, diu—, però no compta amb la voluntat professional de la protagonista.
Per no esgarriar la lectura als compradors de l’última novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967), Diagonal Manhattan, no explicarem l’enginy de l’Edda per dur endavant el projecte, però sí que direm què entenen els personatges per “felicitat”: per a un, “és la suma de dues coses. Actitud i gratitud”; per a un altre, “a vegades és una suma de bones estones”, i per a la Bianca, són “les vivències, les il·lusions i els pensaments més íntims. Però la felicitat és, també, com portem els fracassos, com ens emmotllem als defectes de la vida, com estirem el carretó quan hi ha entrebancs o com ens conformem amb la nostra sort, a vegades esquiva, a vegades escassa, en ocasions generosa”.
Aquesta revelació és ja cap al final de la novel·la, quan la sobresaturació de dolçor ens ha encegat el raonament, quan els desequilibris dels excessos de trames ens han caigut a sobre com un plom impietós, quan el ritme de la prosa ja no pot humiliar més la nostra oïda i quan agraïm no tenir a la vora un mirall per no veure’ns la cara, enteranyinada de mitja pena, que devem fer com a lectors. Ens ha irritat la somnolència narrativa que triomfa capítol rere capítol; ens hem avorrit llegint les obvietats sobre les meravelles tan meravelloses de Nova York i les meravelles tan meravelloses de Barcelona; ens ha embafat el que podríem anomenar la mecanització unànime i harmoniosa de l’emoció i el lirisme en la majoria de passatges; i hem constatat que els maldecaps amorosos de Brauli Leveroni ens interessen tan poc com les relacions sexuals entre la Bianca i l’Edda, tot i que s’ha de reconèixer la inventiva verbal de Xavier Bosch a l’imaginar-se algú, als peus d’un llit, “corbant el clatell com un ànec i movent-se a batzegades”, concentrat, “ara amb els dits, ara amb la llengua esmolada”, “en la perla polida” —el clítoris, per si no s’entén.
En un altre llibre que competeix amb Diagonal Manhattan pel lloc més alt en la literatura especialitzada en la descomunal feina de simplificar el món, Somiàvem illes, Roc Casagran defensava que el món ja era prou terrible perquè els escriptors, a més, torturessin els lectors sense deixar escletxes per a l’esperança i la tendresa. Seguint un plantejament semblant, un personatge secundari de Diagonal Manhattan diu que li cauen de les mans “les novel·les que furguen massa el costat fosc de les famílies”, que cada vegada “hi ha més literatura dels draps bruts”. I afegeix: “Que si tens errors a perdonar-te, el lector no en té cap culpa. No només hi ha tifes i mosques, al camí de cadascú. Que segur que n’hi ha, sí. Però també hi ha cels blaus, flors que s’obren, papallones que voletegen i colors llampants en els dies de sol”. Podria ser que la regla fonamental per vendre fos ignorar els fets de la vida i es busqués, perseguís i s’ovacionés veure només el costat positiu de les coses?
EL PAÍS
