La terra és rodona de manera que l’horitzó sempre s’hi enfonsa per brotar i rebrotar. Contra aquest horitzó que s’oculta, que s’enterra, m’agrada d’imaginar-me’n un d’esbadellat, sense cap curvatura que el cenyeixi. M’afiguro aleshores com seria una terra completament plana i quina successió infinita de serralades no s’arribarien a veure els dies clars des d’una determinada altitud.
Un horitzó així de muntanyes que es retallen en la llunyania en una multitud il·limitada de plans superposats fora un veritable mar de carenes. Imaginant-lo, el cap se me n’hi envà.
De fa ja unes quantes dècades i d’una manera insistent, la visió orbital dels satèl·lits ha projectat l’esfericitat del planeta sobre qualsevol pam de cosa. Sembla mentida com, en qualsevol superfície que observem, per reduïda que sigui, hi apunta immediatament un girant d’horitzó. S’ha fet tan manifest i actiu aquest girant que l’espai es corba sobre un món més petit cada vegada, més reduït, més finit.
Costa d’imaginar-se la mida que tenia el món antic, però devia ser prou més gegant i inabastable que no aquest món nostre en el qual, d’una banda, el cant global a la desadherència ha desenfocat ostensiblement els primers plans i, de l’altra, tota la llunyania que hem guanyat l’hem perdut com a llunyania.
Certament, si la terra es fes plana, veuríem, allà d’enllà i per lluny que en fossin, els cims de l’Himàlaia com una aparició. I si, en lloc de corbar-se, la terra es concavava, la veuríem que es dreça sencera al fons de tot, que s’enfila. Hi ha dies que el mar fa l’efecte de dreçar-se i perdre’s en el cel, com si s’hi esborrés una estona abans de fer la volta. El blau de lluny del mar pot fer aquestes coses.
De vegades provo d’afigurar-me una horitzontalitat infinita i diàfana de terra: una terra dilatada i plana amb el sol que en brota i s’hi podreix. O bé amb cada sol en rengle com unes esferes noves de foc enceses a llevant i apilades a ponent en un gran braser de cendra i de llum. Era això que els avis dels avis creien veure?: una extensió apaïsada sobre un abisme que ajusta misteriosament el sacrifici de la sang del crepuscle amb el començar de zero del dia?
Recordo una conversa que vaig mantenir fa uns cinquanta anys amb un pagès de can Monnteis, als afores de Cardedeu. No tenia prou clar que la terra girés entorn del sol. Tampoc li importava massa. Tot allò passava massa lluny per parar-hi atenció. La feina era massa urgent i el camp massa viu per mirar a una altra banda. El més enllà, tant el religiós com el geogràfic, no el concernien per a res.
El món té la mida que en vivim. No hi ha remei, la manera de percebre embolcalla inevitablement el que es percep. El món i la retina humana s’abriguen mútuament. De fet, en aquesta esfera accelerada de terra que gira i gira com si fugís de ser, de ser totalment, s’hi endevina prou una part significativa de contagi nostra, d’acceleració nostra. També compartim amb el món una vocació sedentària evident. En bona mesura, si som sedentaris és perquè els horitzons segons com s’hi tornen. Ho he constatat moltes vegades: enmig del rodar d’una terra que no acaba enlloc perquè qualsevol final en torna a ser el començament, arriba un moment que l’horitzó que sigui no veu més enllà. L’horitzó simplement es planta, no veu més enllà i es planta.
Potser m’excedeixo en les analogies, però, ara mateix, uns quants horitzons es concerten davant meu per fer-me veure la diferència entre seminar i disseminar. De la mateixa manera que les carreteres ens perden i els camins ens escampen, ens sembren, hi ha una terra llisa de rodar i una altra d’edènica i protuberant que infla i desinfla els seus confins: una terra granada i prominent com si, entre tots els assortiments d’argila, cada turó triés el seu; sencera la terra i campa com una gran gleba aturonada en totes direccions.
En bona mesura, rotació i conreu es confronten. Un món s’afanya a rodar i un altre s’atura créixer. A dia d’avui, la confrontació d’aquests dos mons resulta, en determinades zones, extremament constatable.
Encara soc aquí. No m’he mogut de resseguir l’arcuació de la ratlla de terra i la incurvació de la ratlla del cel. Tampoc m’he mogut de fer atenció en la trajectòria horitzontal de rodar i la trajectòria vertical de créixer. M’agrada de percebre que el fet de sembrar-hi falca l’esfera del món. I que, a continuació, l’esplet que la sembra treu fa guanyar al món una mica de radi, de manera que, ni que sigui molt lleugerament, la corba resultant s’aplana. És un fet. En bona part, la capacitat de planura i de rodonesa del planeta ens incumbeix i, per més que l’encongiment de l’esfera giratòria sigui en aquests moments molt pronunciat, en la puixança dels camps, la terra es segueix posant dreta fins a assolir el seu contorn de major plenitud. Aquest oferiment de la terra per deixar-se sobrecréixer no deixa mai de produir-se. Dona gust de fixar-s’hi. El fet és extens i delicat. Envigorits per l’esplet agrari, els brots d’un camp qualsevol s’obren camí cap amunt per fermar i dilatar en aquell trosset de món cada un dels seus radis de corba.
De fa ja unes quantes dècades i d’una manera insistent, la visió orbital dels satèl·lits ha projectat l’esfericitat del planeta sobre qualsevol pam de cosa
La terra és rodona de manera que l’horitzó sempre s’hi enfonsa per brotar i rebrotar. Contra aquest horitzó que s’oculta, que s’enterra, m’agrada d’imaginar-me’n un d’esbadellat, sense cap curvatura que el cenyeixi. M’afiguro aleshores com seria una terra completament plana i quina successió infinita de serralades no s’arribarien a veure els dies clars des d’una determinada altitud.
Un horitzó així de muntanyes que es retallen en la llunyania en una multitud il·limitada de plans superposats fora un veritable mar de carenes. Imaginant-lo, el cap se me n’hi envà.
De fa ja unes quantes dècades i d’una manera insistent, la visió orbital dels satèl·lits ha projectat l’esfericitat del planeta sobre qualsevol pam de cosa. Sembla mentida com, en qualsevol superfície que observem, per reduïda que sigui, hi apunta immediatament un girant d’horitzó. S’ha fet tan manifest i actiu aquest girant que l’espai es corba sobre un món més petit cada vegada, més reduït, més finit.
Costa d’imaginar-se la mida que tenia el món antic, però devia ser prou més gegant i inabastable que no aquest món nostre en el qual, d’una banda, el cant global a la desadherència ha desenfocat ostensiblement els primers plans i, de l’altra, tota la llunyania que hem guanyat l’hem perdut com a llunyania.
Certament, si la terra es fes plana, veuríem, allà d’enllà i per lluny que en fossin, els cims de l’Himàlaia com una aparició. I si, en lloc de corbar-se, la terra es concavava, la veuríem que es dreça sencera al fons de tot, que s’enfila. Hi ha dies que el mar fa l’efecte de dreçar-se i perdre’s en el cel, com si s’hi esborrés una estona abans de fer la volta. El blau de lluny del mar pot fer aquestes coses.
De vegades provo d’afigurar-me una horitzontalitat infinita i diàfana de terra: una terra dilatada i plana amb el sol que en brota i s’hi podreix. O bé amb cada sol en rengle com unes esferes noves de foc enceses a llevant i apilades a ponent en un gran braser de cendra i de llum. Era això que els avis dels avis creien veure?: una extensió apaïsada sobre un abisme que ajusta misteriosament el sacrifici de la sang del crepuscle amb el començar de zero del dia?
Recordo una conversa que vaig mantenir fa uns cinquanta anys amb un pagès de can Monnteis, als afores de Cardedeu. No tenia prou clar que la terra girés entorn del sol. Tampoc li importava massa. Tot allò passava massa lluny per parar-hi atenció. La feina era massa urgent i el camp massa viu per mirar a una altra banda. El més enllà, tant el religiós com el geogràfic, no el concernien per a res.
El món té la mida que en vivim. No hi ha remei, la manera de percebre embolcalla inevitablement el que es percep. El món i la retina humana s’abriguen mútuament. De fet, en aquesta esfera accelerada de terra que gira i gira com si fugís de ser, de ser totalment, s’hi endevina prou una part significativa de contagi nostra, d’acceleració nostra. També compartim amb el món una vocació sedentària evident. En bona mesura, si som sedentaris és perquè els horitzons segons com s’hi tornen. Ho he constatat moltes vegades: enmig del rodar d’una terra que no acaba enlloc perquè qualsevol final en torna a ser el començament, arriba un moment que l’horitzó que sigui no veu més enllà. L’horitzó simplement es planta, no veu més enllà i es planta.
Potser m’excedeixo en les analogies, però, ara mateix, uns quants horitzons es concerten davant meu per fer-me veure la diferència entre seminar i disseminar. De la mateixa manera que les carreteres ens perden i els camins ens escampen, ens sembren, hi ha una terra llisa de rodar i una altra d’edènica i protuberant que infla i desinfla els seus confins: una terra granada i prominent com si, entre tots els assortiments d’argila, cada turó triés el seu; sencera la terra i campa com una gran gleba aturonada en totes direccions.
En bona mesura, rotació i conreu es confronten. Un món s’afanya a rodar i un altre s’atura créixer. A dia d’avui, la confrontació d’aquests dos mons resulta, en determinades zones, extremament constatable.
Encara soc aquí. No m’he mogut de resseguir l’arcuació de la ratlla de terra i la incurvació de la ratlla del cel. Tampoc m’he mogut de fer atenció en la trajectòria horitzontal de rodar i la trajectòria vertical de créixer. M’agrada de percebre que el fet de sembrar-hi falca l’esfera del món. I que, a continuació, l’esplet que la sembra treu fa guanyar al món una mica de radi, de manera que, ni que sigui molt lleugerament, la corba resultant s’aplana. És un fet. En bona part, la capacitat de planura i de rodonesa del planeta ens incumbeix i, per més que l’encongiment de l’esfera giratòria sigui en aquests moments molt pronunciat, en la puixança dels camps, la terra es segueix posant dreta fins a assolir el seu contorn de major plenitud. Aquest oferiment de la terra per deixar-se sobrecréixer no deixa mai de produir-se. Dona gust de fixar-s’hi. El fet és extens i delicat. Envigorits per l’esplet agrari, els brots d’un camp qualsevol s’obren camí cap amunt per fermar i dilatar en aquell trosset de món cada un dels seus radis de corba.
EL PAÍS
