Ara fa un segle, i amb una diferència de pocs anys, Sigmund Freud publicava dos llibres, Psicologia de masses i anàlisi del jo (1921) i El malestar de la cultura (1929). El primer apuntava a les bases inconscients dels gregarismes —besllumables tant en els moviments populistes com en els espectacles del consum capitalista—, mentre que el segon desgranava la tensió entre les directrius culturals —la moral, les lleis— i les pulsions individuals: uns trets que solen desembocar en el descontentament crònic. Contra el neguit que ens provoca ser mortals, contra l’aparent animositat de la natura i contra la misantropia, la humanitat s’ha empescat la civilització, font de felicitat i d’infelicitat a parts iguals. Gràcies a les obres de Freud, paraules com instint, narcisisme, ego i obsessió passen a formar part, deformades, del vocabulari corrent.
Com si es posés d’exemple d’aquestes angoixes subterrànies que solquen el segle XX, Oriol Canosa (1975) publica un llibre memorable, La balada del vell món. Respectat per la seva producció literària, sobretot en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, i força donat a la confecció de llibres especials, és un dels fundadors de la llibreria Pebre Negre, al barri barceloní del Clot.
Ara fa un quart de segle, Oriol Canosa va omplir la motxilla amb quatre coses —un sac, poca roba, un parell de mapes, la màrfega, una navalla, la cantimplora, llibres— i va sortir de Barcelona tot agafant el corriol que surt al nord del parc del Laberint d’Horta. Sis mesos i 3.000 quilòmetres més tard, després d’haver enllaçat, a peu, serralades, massissos, valls i tarteres a la intempèrie, arribava a l’Acròpolis d’Atenes. La balada del vell món és la crònica d’aquella peripècia, d’aquella fugida d’estudi, en tota regla, d’aquell deixar enrere, durant mig any, la capota del segle XX occidental. Sense tenda de campanya, sense mòbil ni llanterna, Canosa va desaparèixer, literalment, del món contemporani, i va connectar, sovint de manera traumàtica, amb les potències primordials, salvatges, amb les nostres pulsions més colgades.
De bracet amb altres escriptors i escriptores caminaires, i a la falda de la mitologia grega, de la literatura universal, però també de les més antigues religions boscanes, Canosa no ens proposa cap història d’autosuperació, cap llista d’epifanies més o menys previsibles, cap model, en resum, per fer les paus amb la nostra la realitat ordinària. El mèrit indiscutible és que no ofereix un altre processat digerible, revelador, a l’estil del qui supera un sotrac i en treu un ensenyament per regalar-nos-el.
A còpia de gratar-se la crosta amb què la història, la societat i la cultura momifiquen la persona, Canosa viatja a l’origen, i ho fa, físicament i mental, muntant-se una odissea intransferible —i un pessic postmoderna— que dialoga amb la lluna, els estels, rius, boscos, bèsties, la pluja, la pedra, el silenci. El lector hi trobarà bellesa i tristor, dades curioses, algunes anècdotes sensacionals, tot plegat darrere d’un vel de melangia, de prima nostàlgia i d’una fisicitat crua, tant del llenguatge com del cos de l’autor. Vet aquí un retrat, desesperat i bonic, de nosaltres els occidentals.
‘La balada del vell món’ és la crònica d’una fugida d’estudi, del viatge de l’autor per deixar enrere, durant mig any, la capota del segle XX occidental
Ara fa un segle, i amb una diferència de pocs anys, Sigmund Freud publicava dos llibres, Psicologia de masses i anàlisi del jo (1921) i El malestar de la cultura (1929). El primer apuntava a les bases inconscients dels gregarismes —besllumables tant en els moviments populistes com en els espectacles del consum capitalista—, mentre que el segon desgranava la tensió entre les directrius culturals —la moral, les lleis— i les pulsions individuals: uns trets que solen desembocar en el descontentament crònic. Contra el neguit que ens provoca ser mortals, contra l’aparent animositat de la natura i contra la misantropia, la humanitat s’ha empescat la civilització, font de felicitat i d’infelicitat a parts iguals. Gràcies a les obres de Freud, paraules com instint, narcisisme, ego i obsessió passen a formar part, deformades, del vocabulari corrent.
Com si es posés d’exemple d’aquestes angoixes subterrànies que solquen el segle XX, Oriol Canosa (1975) publica un llibre memorable, La balada del vell món. Respectat per la seva producció literària, sobretot en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, i força donat a la confecció de llibres especials, és un dels fundadors de la llibreria Pebre Negre, al barri barceloní del Clot.
Ara fa un quart de segle, Oriol Canosa va omplir la motxilla amb quatre coses —un sac, poca roba, un parell de mapes, la màrfega, una navalla, la cantimplora, llibres— i va sortir de Barcelona tot agafant el corriol que surt al nord del parc del Laberint d’Horta. Sis mesos i 3.000 quilòmetres més tard, després d’haver enllaçat, a peu, serralades, massissos, valls i tarteres a la intempèrie, arribava a l’Acròpolis d’Atenes. La balada del vell món és la crònica d’aquella peripècia, d’aquella fugida d’estudi, en tota regla, d’aquell deixar enrere, durant mig any, la capota del segle XX occidental. Sense tenda de campanya, sense mòbil ni llanterna, Canosa va desaparèixer, literalment, del món contemporani, i va connectar, sovint de manera traumàtica, amb les potències primordials, salvatges, amb les nostres pulsions més colgades.
De bracet amb altres escriptors i escriptores caminaires, i a la falda de la mitologia grega, de la literatura universal, però també de les més antigues religions boscanes, Canosa no ens proposa cap història d’autosuperació, cap llista d’epifanies més o menys previsibles, cap model, en resum, per fer les paus amb la nostra la realitat ordinària. El mèrit indiscutible és que no ofereix un altre processat digerible, revelador, a l’estil del qui supera un sotrac i en treu un ensenyament per regalar-nos-el.
A còpia de gratar-se la crosta amb què la història, la societat i la cultura momifiquen la persona, Canosa viatja a l’origen, i ho fa, físicament i mental, muntant-se una odissea intransferible —i un pessic postmoderna— que dialoga amb la lluna, els estels, rius, boscos, bèsties, la pluja, la pedra, el silenci. El lector hi trobarà bellesa i tristor, dades curioses, algunes anècdotes sensacionals, tot plegat darrere d’un vel de melangia, de prima nostàlgia i d’una fisicitat crua, tant del llenguatge com del cos de l’autor. Vet aquí un retrat, desesperat i bonic, de nosaltres els occidentals.
Oriol Canosa
Pòrtic
176 pàgines. 19,90 euros
EL PAÍS
