Eva Piquer acaba de publicar Difamació (Club Editor), un llibre que dissecciona l’escarni públic que va patir el 2015. Aquell any, quan el seu marit, el periodista Carles Capdevila, havia estat diagnosticat d’un càncer, Bernat Dedéu va escriure una sèrie d’articles al seu blog personal on la retratava com “la vídua oficial de la tribu” i “la nostra Pantoja”, i anticipava que, un cop mort el seu marit, “no tindria cap recança a escriure llibres com Saber enviudar o Vídua amb nens” ni a acabar “filtrant el seu drama en novel·les com ara Sola i de dol”. D’aquella burla se’n van derivar conseqüències fondes per a Piquer: autocensura, soledat, ansietat, desencís amb els amics que van callar i un dolor que es va estendre fins als seus fills. Que tot això fa mal no és discutible. El que sí que hauria d’interpel·lar-nos és el tipus de ferida de què es tracta i la resposta que mereix.
De discursos nocius n’hi ha de molts tipus. John Stuart Mill, a On Liberty (1859), distingia clarament entre la paraula ofensiva i la paraula perillosa. El discurs d’un ideòleg com Charlie Kirk podia resultar ofensiu quan afirmava que la veritable causa dels problemes de les comunitats negres és la descomposició familiar típica d’aquesta raça, o quan defensava la submissió de les dones al seu marit; però aquestes opinions no van dirigides a cap individu en particular ni creen un risc immediat. Mill creia que una societat lliure ha de tolerar opinions com aquestes perquè el debat obert és la millor manera de trobar la veritat. En canvi, un tuit com aquell que incitava a violar Inés Arrimadas supera els límits de la llibertat d’expressió: és incitació a la violència, amb un perill tangible per a un individu concret.
Els textos de Dedéu no són una crítica d’interès públic, no expressen una opinió controvertida, com ho eren les de Kirk, perquè no suposen un desafiament que pugui generar una discussió sobre els nostres valors i creences. Piquer els descriu com un vòmit biliós. Però també és cert que no van exposar Piquer a un risc físic ni a una violència immediata. Entre la paraula ofensiva i la perillosa hi ha una zona intermèdia: la paraula lesiva, la que causa un dany moral, emocional o reputacional sense arribar a amenaçar la seguretat. El filòsof Joel Feinberg, que matisa Mill, proposava permetre el discurs que ofèn, sancionar el que posa en perill i reparar el dany que causa el discurs lesiu, sense prohibir-lo.
Tot i que no ho descarta, Piquer no ha buscat fins ara una reparació legal, com sí que n’hi ha hagut en altres casos. En lloc d’això, ha decidit respondre per escrit fent una reflexió general sobre la difamació en què transforma el seu difamador en un arquetip al qual anomena “Ricard”. El seu gest, però, ve acompanyat d’una petició, més o menys explícita: que els mitjans que avui donen veu a Dedéu el cancel·lin.
Els mitjans són el tercer protagonista d’aquesta història. No van publicar els textos de Dedéu que van ser origen de l’escarni. Alguns el van contractar sabent quina mena de discurs havia signat; d’altres van preferir no fer-ho. Totes dues decisions són expressions legítimes de la llibertat editorial, part de la llibertat d’expressió i criticable en el seu exercici, com qualsevol altra llibertat. Els mitjans en què col·labora Dedéu poden resistir la pressió ambiental i mantenir-lo per coherència amb les raons que els van portar a fitxar-lo. O poden cedir-hi i aprofundir en la cultura de la cancel·lació, que converteix la indignació col·lectiva en una forma de justícia paralegal, sense proporcionalitat ni garanties, que ens deixa a tots desprotegits.
Que cadascú decideixi en el seu exercici de la llibertat. Però en una època d’histèries digitals, convé recordar que no s’ha de confondre reparació amb revenja, i que limitar-se a presentar una querella i escriure un llibre pot ser, al capdavall, una forma de civisme radical.
Jahel Queralt és professora de filosofia política a la Facultat de Dret de la UPF
Entre la paraula ofensiva i la perillosa hi ha una zona intermèdia: la lesiva, que causa un dany moral, emocional o reputacional
Eva Piquer acaba de publicar Difamació (Club Editor), un llibre que dissecciona l’escarni públic que va patir el 2015. Aquell any, quan el seu marit, el periodista Carles Capdevila, es trobava en fase terminal d’un càncer, Bernat Dedéu va escriure una sèrie d’articles al seu blog personal on la retratava com “la vídua oficial de la tribu” i “la nostra Pantoja”, i anticipava que, un cop mort el seu marit, “no tindria cap recança a escriure llibres com Saber enviudar o Vídua amb nens” ni a acabar “filtrant el seu drama en novel·les com ara Sola i de dol”. D’aquella burla se’n van derivar conseqüències fondes per a Piquer: autocensura, soledat, ansietat, desencís amb els amics que van callar i un dolor que es va estendre fins als seus fills. Que tot això fa mal no és discutible. El que sí que hauria d’interpel·lar-nos és el tipus de ferida de què es tracta i la resposta que mereix.
De discursos nocius n’hi ha de molts tipus. John Stuart Mill, a On Liberty (1859), distingia clarament entre la paraula ofensiva i la paraula perillosa. El discurs d’un ideòleg com Charlie Kirk podia resultar ofensiu quan afirmava que la veritable causa dels problemes de les comunitats negres és la descomposició familiar típica d’aquesta raça, o quan defensava la submissió de les dones al seu marit; però aquestes opinions no van dirigides a cap individu en particular ni creen un risc immediat. Mill creia que una societat lliure ha de tolerar opinions com aquestes perquè el debat obert és la millor manera de trobar la veritat. En canvi, un tuit com aquell que incitava a violar Inés Arrimadas supera els límits de la llibertat d’expressió: és incitació a la violència, amb un perill tangible per a un individu concret.
Els textos de Dedéu no són una crítica d’interès públic, no expressen una opinió controvertida, com ho eren les de Kirk, perquè no suposen un desafiament que pugui generar una discussió sobre els nostres valors i creences. Piquer els descriu com un vòmit biliós. Però també és cert que no van exposar Piquer a un risc físic ni a una violència immediata. Entre la paraula ofensiva i la perillosa hi ha una zona intermèdia: la paraula lesiva, la que causa un dany moral, emocional o reputacional sense arribar a amenaçar la seguretat. El filòsof Joel Feinberg, que matisa Mill, proposava permetre el discurs que ofèn, sancionar el que posa en perill i reparar el dany que causa el discurs lesiu, sense prohibir-lo.
Tot i que no ho descarta, Piquer no ha buscat fins ara una reparació legal. En lloc d’això, ha decidit respondre per escrit fent una reflexió general sobre la difamació en què transforma el seu difamador en un arquetip al qual anomena “Ricard”. El seu gest, però, ve acompanyat d’una petició, més o menys explícita: que els mitjans que avui donen veu a Dedéu el cancel·lin.
Els mitjans són el tercer protagonista d’aquesta història. No van publicar els textos de Dedéu que van ser origen de l’escarni. Alguns el van contractar sabent quina mena de discurs havia signat; d’altres van preferir no fer-ho. Totes dues decisions són expressions legítimes de la llibertat editorial, part de la llibertat d’expressió i criticable en el seu exercici, com qualsevol altra llibertat. Els mitjans en què col·labora Dedéu poden resistir la pressió ambiental i mantenir-lo per coherència amb les raons que els van portar a fitxar-lo. O poden cedir-hi i aprofundir en la cultura de la cancel·lació, que converteix la indignació col·lectiva en una forma de justícia paralegal, sense proporcionalitat ni garanties, que ens deixa a tots desprotegits.
Que cadascú decideixi en el seu exercici de la llibertat. Però en una època d’histèries digitals, convé recordar que no s’ha de confondre reparació amb revenja, i que limitar-se a presentar una querella i escriure un llibre pot ser, al capdavall, una forma de civisme radical.
Jahel Queralt és professora de filosofia política a la Facultat de Dret de la UPF
EL PAÍS
