La relació entre el volum de llibres publicats i les dimensions d’una maleta estàndard és semblant a la temptativa d’introduir una família de mamuts en el maleter d’un Simca. D’aquí que la tria dels títols per a les vacances sigui una decisió delicadíssima, un gest quirúrgic que requereix més que mai la finesa dels prescriptors de confiança. Però vet aquí que el bon criteri en una llista no és una virtut universal ni compartida, i és així com el Chicago Sun-Times, en l’edició del 18 de maig, va publicar la selecció de títols més estrambòtica mai concebuda com a lectures d’estiu. En una pàgina titulada “Summer reading list”, figuraven noms tan coneguts com Percival Everett, Isabel Allende, Rebecca Makkai o Maggie O’Farrell, però amb una singularitat gens menyspreable: els llibres ressenyats no existeixen. Es tracta de títols creats, argument inclòs, per Sa Majestat la intel·ligència artificial. De les quinze lectures d’estiu que proposa el Chicago Sun-Times, deu són inventades, amb noms tan llaminers com Tidewater dreams, Migrations o The Rainmakers, atribuïts a escriptors de renom. La mateixa Rebecca Makkai va reaccionar a la llista exclamant: “What. The Actual. Fuck. I did not write a book called Boiling Point”. El diari, quan es va destapar el deliri, va demanar disculpes i el creador de la llista, l’escriptor Marco Buscaglia, va argüir de manera exculpatòria que fa servir la IA només “com a documentació”.
Benvinguts al paradís de la mandra periodística: ja no cal llegir; si t’encarreguen recomanacions d’estiu, que treballi el ChatGPT, tant se val que la presumpta argúcia torpedini tots els codis deontològics de l’ofici. Perquè un dels efectes més perniciosos d’aquesta pràctica és l’erosió de la credibilitat, no només del diari, sinó de la mateixa crítica. En l’últim quart de segle, l’espai que ocupen els llibres als mitjans s’ha anat reduint de manera dramàtica. Fa 20 anys als diaris generalistes podies trobar 15 pàgines setmanals de reportatges, entrevistes, ressenyes, articles. Avui això és una entelèquia, i la ràdio i la televisió han relegat els llibres al resistencialisme, en el millor dels casos. La paradoxa és que un mercat que imprimeix més títols que mai ha acabat convertint la prescripció en una eina imprescindible.
Fer servir la IA per trampejar recomanacions és una insensatesa que posa en perill la fiabilitat del gènere. I tanmateix ressenyar llibres inexistents pot ser un veritable exercici d’estil, un artefacte creatiu que han emprès autors com Swift, Borges o Rabelais. Un dels meus preferits és Buit perfecte (hi ha edició castellana a Impedimenta), una obra de crítica-ficció on Stanislaw Lem glossa amb rigor cientifista títols tan bons com Sexplosió, Pericalipsi, Odis d’Ítaca o Do yourself a book, un sistema que permet als lectors alterar les trames de novel·les famoses. Com a llibres no existeixen, però com a literatura són una festa de la intel·ligència.
La tria dels títols per a les vacances és una decisió delicadíssima, un gest quirúrgic que requereix més que mai la finesa dels prescriptors de confiança
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado
La tria dels títols per a les vacances és una decisió delicadíssima, un gest quirúrgic que requereix més que mai la finesa dels prescriptors de confiança
La relació entre el volum de llibres publicats i les dimensions d’una maleta estàndard és semblant a la temptativa d’introduir una família de mamuts en el maleter d’un Simca. D’aquí que la tria dels títols per a les vacances sigui una decisió delicadíssima, un gest quirúrgic que requereix més que mai la finesa dels prescriptors de confiança. Però vet aquí que el bon criteri en una llista no és una virtut universal ni compartida, i és així com el Chicago Sun-Times, en l’edició del 18 de maig, va publicar la selecció de títols més estrambòtica mai concebuda com a lectures d’estiu. En una pàgina titulada “Summer reading list”, figuraven noms tan coneguts com Percival Everett, Isabel Allende, Rebecca Makkai o Maggie O’Farrell, però amb una singularitat gens menyspreable: els llibres ressenyats no existeixen. Es tracta de títols creats, argument inclòs, per Sa Majestat la intel·ligència artificial. De les quinze lectures d’estiu que proposa el Chicago Sun-Times, deu són inventades, amb noms tan llaminers com Tidewater dreams, Migrations o The Rainmakers, atribuïts a escriptors de renom. La mateixa Rebecca Makkai va reaccionar a la llista exclamant: “What. The Actual. Fuck. I did not write a book called Boiling Point”. El diari, quan es va destapar el deliri, va demanar disculpes i el creador de la llista, l’escriptor Marco Buscaglia, va argüir de manera exculpatòria que fa servir la IA només “com a documentació”.
Benvinguts al paradís de la mandra periodística: ja no cal llegir; si t’encarreguen recomanacions d’estiu, que treballi el ChatGPT, tant se val que la presumpta argúcia torpedini tots els codis deontològics de l’ofici. Perquè un dels efectes més perniciosos d’aquesta pràctica és l’erosió de la credibilitat, no només del diari, sinó de la mateixa crítica. En l’últim quart de segle, l’espai que ocupen els llibres als mitjans s’ha anat reduint de manera dramàtica. Fa 20 anys als diaris generalistes podies trobar 15 pàgines setmanals de reportatges, entrevistes, ressenyes, articles. Avui això és una entelèquia, i la ràdio i la televisió han relegat els llibres al resistencialisme, en el millor dels casos. La paradoxa és que un mercat que imprimeix més títols que mai ha acabat convertint la prescripció en una eina imprescindible.
Fer servir la IA per trampejar recomanacions és una insensatesa que posa en perill la fiabilitat del gènere. I tanmateix ressenyar llibres inexistents pot ser un veritable exercici d’estil, un artefacte creatiu que han emprès autors com Swift, Borges o Rabelais. Un dels meus preferits és Buit perfecte (hi ha edició castellana a Impedimenta), una obra de crítica-ficció on Stanislaw Lem glossa amb rigor cientifista títols tan bons com Sexplosió, Pericalipsi, Odis d’Ítaca o Do yourself a book, un sistema que permet als lectors alterar les trames de novel·les famoses. Com a llibres no existeixen, però com a literatura són una festa de la intel·ligència.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Añadir usuarioContinuar leyendo aquí
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
Flecha
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Más información
Arxivat A
EL PAÍS
