Skip to content
  viernes 9 mayo 2025
Novedad
mayo 9, 2025Manuel Jiménez Cepero propone un viaje único a través de la Luna en su nueva obra mayo 9, 2025La reina Letizia visita a los libreros de la Cuesta de Moyano y compra cuatro libros y un facsímil mayo 9, 2025Bad Bunny vuelve a ampliar sus conciertos en España para romper todos los récords: más de medio millón de entradas entre Madrid y Barcelona mayo 9, 2025Kramig o cuando tu historia de amor Disney se acaba mayo 9, 2025Un tribunal condena a dos hombres británicos por talar el famoso arce de 200 años ‘Sycamore Gap’ en una “misión estúpida” mayo 9, 2025“Una diva pesada”: Silvia Abril sorprende a Buenafuente y se marca un Melody en la alfombra roja de los Goya mayo 9, 2025I després de Sant Jordi, què? Els llibres més esperats de la primavera mayo 9, 2025El Consejo de Informativos de RTVE critica que ‘La familia de la tele’ informara desde El Vaticano sobre la elección de León XIV: “Merecemos respeto” mayo 9, 2025Fran Perea resucita a Marcos, su personaje en ‘Los Serrano’, en su nueva canción: “Era un adelantado, rompía la heteronormatividad” mayo 9, 2025Muere James Foley, director de las secuelas de ‘Cincuenta sombras de Grey’, ‘Glengarry Glen Ross’ y varios vídeos de Madonna
  • Entradas
  • Sobre Nosotros
  • Contacto
EscritoresdeÉlite | Todo lo que pase en la Élite lo contamos.
  • Arte
  • Cine
  • Televisión
  • Cultura
  • Libros
  • Teatro
  • Historia
  • Contacto
EscritoresdeÉlite | Todo lo que pase en la Élite lo contamos.
EscritoresdeÉlite | Todo lo que pase en la Élite lo contamos.
  • Arte
  • Cine
  • Televisión
  • Cultura
  • Libros
  • Teatro
  • Historia
  • Contacto
  • Entradas
  • Sobre Nosotros
  • Contacto
EscritoresdeÉlite | Todo lo que pase en la Élite lo contamos.
  Libros  Víctor García Tur torna a demostrar la seva versatilitat d’escriptor ventríloc a ‘Els claustres’
Libros

Víctor García Tur torna a demostrar la seva versatilitat d’escriptor ventríloc a ‘Els claustres’

abril 26, 2025
FacebookX TwitterPinterestLinkedInTumblrRedditVKWhatsAppEmail

En primer lloc, ens agrada que a Els claustres, quarta novel·la de Víctor García Tur (Barcelona, 1981), no hi hagi ningú que, condicionat per l’atur, pel preu elevat de l’habitatge, per la crispació nerviosa que pot ocasionar malviure en una ciutat, busqui solucionar els seus maldecaps pràctics i existencials refugiant-se en el món rural a la recerca de la pau o la dignitat; ens agrada, també, que es prescindeixi de les fantasies de caire més o menys gòtic en què algun record familiar actua de clau per obrir la porta d’accés a un secret intolerable; i que se’ns estalviïn els contratemps, els dubtes, els traumes i els malentesos que comporta la maternitat o la paternitat; i no només ens agrada, sinó que inclús ho celebrem i agraïm.

En segon lloc, també ens satisfà que a Els claustres es dugui a la pràctica el que l’autor diu a la nota de cloenda de la novel·la, una obvietat molt sàvia que no tothom coneix, que “escrivim perquè ens instiguen les obres dels altres, que, al seu temps, comencen en un altre lloc”. És un punt de partida que no sorprendrà el lector habitual de Víctor García Tur, perquè hi reconeixerà la mecànica que ja posava en marxa a la totalitat de les seves obres anteriors.

En els contes d’El país dels cecs, refeia la trama i la substància, i invertia i mesclava el contingut, d’obres de Wells, Kipling i Ursula K. LeGuin; a L’aigua que vols, semblava que Alice Munro i John Cheever conspiressin per escriure una novel·la junts; i a Els ocells la inspiració de Hitchcock trobava la complicitat de les germanes Brontë.

A Els claustres, una obra de Hitch­cock ressuscita de nou d’entre el morts per estimular la filigrana crea­tiva de Víctor García Tur, que torna a demostrar la seva versalitat d’escriptor ventríloc, de mistificador de ficcions, d’alquimista expert. Llegim les peripècies de Daniel Muntadas, fill d’exiliats espanyols, a la Nova York dels anys seixanta, el veiem imitar i alterar sense ell saber-ho els motius argumentals de Vertigen, ens preguntem si serà capaç de convertir-se en un petit delinqüent, i, si la coberta no ens indiqués el nom de qui la firma, estaríem molt temptats de creure que es tracta d’una traducció verbalment impecable d’una vigorosa novel·la de sèrie B nord-americana escrita a la mateixa època en què se situa l’acció. S’equivocaria, però, el lector que busqués en Els claustres algun indici de vivència immediata o de color costumista: hi apareixen un parell de bars que ens hauria fet gràcia de conèixer, s’hi respira l’ambient psicodèlic de l’època, visitem museus i estudis d’artistes, o ens hostatgem en un hotel perifèric; la intervenció de la família Kennedy homenatja Vicenç Pagès, però la Nova York que hi trobem és una Nova York libèrrima i abstracta, viscuda com a mite o com una experiència de cultura, com si la novel·la sencera fos una extensió del que trobem al principi, la mascarada que organitza un escriptor molt semblant a Truman Capote on tothom oculta el seu rostre rere un antifaç d’ocell: a Els claustres ningú no és qui sembla ser. Al cap i a la fi, un dels escenaris essencials de la novel·la és The Cloisters, aquell despropòsit de reconstrucció de diversos claustres medievals traslladats des d’Europa, amb campanar inclòs, patrocinat per Rockefeller i convertit en atracció turística al barri de Washington Heights. Com en aquesta mena de parc temàtic, a la novel·la tot és simulacre, un joc entre la realitat i la ficció —o entre la realitat i el desig— que alimenta la perniciosa i voraç espiral d’amor embogit per on es precipita sense esforç i molta naturalitat el protagonista.

És també sense esforç i amb molta naturalitat, amb un enèrgic ritme narratiu, com totes les coses que passen a Els claustres serveixen per fer passar sense adonar-nos-en, encantats amb el suspens dilatori de l’acció, el temps de la novel·la, que deu ser un dels millors elogis que es poden fer a una ficció. No se sap si Els claustres modificarà o no la relació que mantenim amb la pel·lícula de Hitchcock —potser quan la tornem a veure ens estranyarà que estigui ambientada a San Francisco i no a Nova York—, però sí que recordarem que quan vam llegir la novel·la vam estar posseïts per la pulsió literària i el vertigen imaginatiu de Víctor García Tur.

Más Noticias

Antes de que caiga la espada

abril 26, 2025

10 llibres recomanats pels crítics de Quadern l’abril de 2025

abril 29, 2025

Jorge F. Hernández: “Hay una enfermedad mental dentro de la vocación de escritor”

mayo 6, 2025

Aprender de los hongos como metáfora para sobrevivir al capitalismo salvaje

mayo 1, 2025

Seguir leyendo

 Una obra de Hitch­cock ressuscita de nou d’entre el morts per estimular la filigrana crea­tiva de l’autor  

Fotograma de 'Vertigen' d'Alfred Hitchcock.
Fotograma de ‘Vertigen’, d’Alfred Hitchcock.Photo 12 / Alamy / CORDON PRESS

En primer lloc, ens agrada que a Els claustres, quarta novel·la de Víctor García Tur (Barcelona, 1981), no hi hagi ningú que, condicionat per l’atur, pel preu elevat de l’habitatge, per la crispació nerviosa que pot ocasionar malviure en una ciutat, busqui solucionar els seus maldecaps pràctics i existencials refugiant-se en el món rural a la recerca de la pau o la dignitat; ens agrada, també, que es prescindeixi de les fantasies de caire més o menys gòtic en què algun record familiar actua de clau per obrir la porta d’accés a un secret intolerable; i que se’ns estalviïn els contratemps, els dubtes, els traumes i els malentesos que comporta la maternitat o la paternitat; i no només ens agrada, sinó que inclús ho celebrem i agraïm.

Más información

La vitalitat de l’ecosistema poètic valencià: Salvar els mobles

En segon lloc, també ens satisfà que a Els claustres es dugui a la pràctica el que l’autor diu a la nota de cloenda de la novel·la, una obvietat molt sàvia que no tothom coneix, que “escrivim perquè ens instiguen les obres dels altres, que, al seu temps, comencen en un altre lloc”. És un punt de partida que no sorprendrà el lector habitual de Víctor García Tur, perquè hi reconeixerà la mecànica que ja posava en marxa a la totalitat de les seves obres anteriors.

En els contes d’El país dels cecs, refeia la trama i la substància, i invertia i mesclava el contingut, d’obres de Wells, Kipling i Ursula K. LeGuin; a L’aigua que vols, semblava que Alice Munro i John Cheever conspiressin per escriure una novel·la junts; i a Els ocells la inspiració de Hitchcock trobava la complicitat de les germanes Brontë.

A Els claustres, una obra de Hitch­cock ressuscita de nou d’entre el morts per estimular la filigrana crea­tiva de Víctor García Tur, que torna a demostrar la seva versalitat d’escriptor ventríloc, de mistificador de ficcions, d’alquimista expert. Llegim les peripècies de Daniel Muntadas, fill d’exiliats espanyols, a la Nova York dels anys seixanta, el veiem imitar i alterar sense ell saber-ho els motius argumentals de Vertigen, ens preguntem si serà capaç de convertir-se en un petit delinqüent, i, si la coberta no ens indiqués el nom de qui la firma, estaríem molt temptats de creure que es tracta d’una traducció verbalment impecable d’una vigorosa novel·la de sèrie B nord-americana escrita a la mateixa època en què se situa l’acció. S’equivocaria, però, el lector que busqués en Els claustres algun indici de vivència immediata o de color costumista: hi apareixen un parell de bars que ens hauria fet gràcia de conèixer, s’hi respira l’ambient psicodèlic de l’època, visitem museus i estudis d’artistes, o ens hostatgem en un hotel perifèric; la intervenció de la família Kennedy homenatja Vicenç Pagès, però la Nova York que hi trobem és una Nova York libèrrima i abstracta, viscuda com a mite o com una experiència de cultura, com si la novel·la sencera fos una extensió del que trobem al principi, la mascarada que organitza un escriptor molt semblant a Truman Capote on tothom oculta el seu rostre rere un antifaç d’ocell: a Els claustres ningú no és qui sembla ser. Al cap i a la fi, un dels escenaris essencials de la novel·la és The Cloisters, aquell despropòsit de reconstrucció de diversos claustres medievals traslladats des d’Europa, amb campanar inclòs, patrocinat per Rockefeller i convertit en atracció turística al barri de Washington Heights. Com en aquesta mena de parc temàtic, a la novel·la tot és simulacre, un joc entre la realitat i la ficció —o entre la realitat i el desig— que alimenta la perniciosa i voraç espiral d’amor embogit per on es precipita sense esforç i molta naturalitat el protagonista.

És també sense esforç i amb molta naturalitat, amb un enèrgic ritme narratiu, com totes les coses que passen a Els claustres serveixen per fer passar sense adonar-nos-en, encantats amb el suspens dilatori de l’acció, el temps de la novel·la, que deu ser un dels millors elogis que es poden fer a una ficció. No se sap si Els claustres modificarà o no la relació que mantenim amb la pel·lícula de Hitchcock —potser quan la tornem a veure ens estranyarà que estigui ambientada a San Francisco i no a Nova York—, però sí que recordarem que quan vam llegir la novel·la vam estar posseïts per la pulsió literària i el vertigen imaginatiu de Víctor García Tur.

Víctor García Tur 
Comanegra
208 pàgines. 18,90 euros

 EL PAÍS

FacebookX TwitterPinterestLinkedInTumblrRedditVKWhatsAppEmail
Eva Longoria, Premio Platino de Honor, alerta del descenso del talento latino en Hollywood
L’egodissea d’Oriol Canosa
Leer también
Destacados

Manuel Jiménez Cepero propone un viaje único a través de la Luna en su nueva obra

mayo 9, 2025
Libros

La reina Letizia visita a los libreros de la Cuesta de Moyano y compra cuatro libros y un facsímil

mayo 9, 2025
Cultura

Bad Bunny vuelve a ampliar sus conciertos en España para romper todos los récords: más de medio millón de entradas entre Madrid y Barcelona

mayo 9, 2025
Cine

Kramig o cuando tu historia de amor Disney se acaba

mayo 9, 2025
Cine

Un tribunal condena a dos hombres británicos por talar el famoso arce de 200 años ‘Sycamore Gap’ en una “misión estúpida”

mayo 9, 2025
Televisión

“Una diva pesada”: Silvia Abril sorprende a Buenafuente y se marca un Melody en la alfombra roja de los Goya

mayo 9, 2025
Cargar más

Literatura postmoderna

abril 26, 2025

Miguel del Arco y la dignidad de quien se conmueve con cada gesto humano

mayo 1, 2025

Cosas de la naturaleza. Pero nadie sabe ni contesta

mayo 3, 2025

La vitalitat de l’ecosistema poètic valencià: Salvar els mobles

abril 25, 2025

Las películas perdidas de Ricardo Bofill y sus amigos: la gran obra de la contracultura española que nadie conocía hasta ahora

mayo 5, 2025

Núñez Feijóo y ‘La familia de la tele’, vulgaridad y provocación

abril 30, 2025

Avance ‘La Promesa’, capítulo del miércoles 7 de mayo: la boda de Catalina y Adriano deja de ser tan secreta

mayo 6, 2025

‘Cuéntamelo todo’: la importancia de las vidas inéditas

mayo 9, 2025

‘Salomé’ desde la gran pantalla de Cine Yelmo

mayo 5, 2025

El cine de Chantal Akerman, la directora de la mejor película de la historia, no tiene final

mayo 2, 2025

    © 2024. EscritoredeÉlite. Todos los derechos reservados.
    • Aviso Legal
    • Política de Cookies
    • Política de Privacidad