L’epígraf que va fer imprimir Erich Auerbach al seu clàssic Mímesis. La representación de la realidad en la literatura occidental (Mèxic-Buenos Aires, 1a ed., 1950), “Had we but world enough and time”, ‘tinguéssim prou de món i temps’, un vers d’Andrew Marvell, defineix a la perfecció el perfil intel·lectual de l’autor.
El seu llibre va definir un model que va superar la inèrcia de la història literària i el positivisme
L’epígraf que va fer imprimir Erich Auerbach al seu clàssic Mímesis. La representación de la realidad en la literatura occidental (Mèxic-Buenos Aires, 1a ed., 1950), “Had we but world enough and time”, ‘tinguéssim prou de món i temps’, un vers d’Andrew Marvell, defineix a la perfecció el perfil intel·lectual de l’autor.
Com l’altre gran llibre de la comparatística del segle XX —el d’Ernst Robert Curtius, Literatura europea i edat mitjana llatina—, el d’Auerbach va definir un model d’estudis literaris que va superar, per fi, la inèrcia de la història literària i el positivisme aplicat a la literatura: un mètode que encara és vigent a les universitats espanyoles i catalanes, i qui sap quant de temps ho continuarà sent. Si el lector permet ara una referència personal —detestades per aquest articulista, però tan utilitzades per crítics que ni tan sols arriben a la trentena—, explicaré que l’any 1989, trobant-me a Nova York per fer un curs sobre poesia catalana del nou-cents —l’únic gran fracàs de la meva vida docent—, vaig adreçar-me a la gran especialista americana en teoria del simbolisme poètic, Anna Balakian, directora dels estudis de Literatura Comparada a la NYU. En explicar-li que jo mateix volia fer carrera de comparatista, Balakian va dir: “Tindrà moltes dificultats a fundar uns estudis de comparatística a la seva universitat. No agraden a ningú, perquè aquests estudis tenen el dret a parlar de qualsevol literatura del món, i tot departament d’una literatura nacional no vol que fiquin el nas als seus dominis”. Així va ser.
Auerbach i Curtius pertanyien a una tradició filològica alemanya molt oberta a una consideració transnacional de la literatura, viva potser des de la fundació de la Humboldt Universität, a Berlín. No van haver de barallar-se amb ningú per dur a terme la seva tasca, que no va ser-ho tant d’“investigació” —ja em direu què s’ha d’investigar en un univers que no és científic— com de síntesi de moltes lectures i sabers, començant per les lletres gregues i llatines, amb la intervenció d’una intel·ligència i un bon gust que eleva la suma de totes les literatures, almenys les d’Occident, a un cosmos apassionant.
Però si de Curtius disposem, més en català que en castellà, d’una vasta bibliografia traduïda, d’Auerbach tenim l’esmentat Mímesis i poca cosa més. Ara s’ha editat una antologia d’escrits esparsos d’aquest, i la festivem com no podria ser d’altra manera: La cicatriz de Ulises. Horizontes de la literatura universal, edició i introducció de Matthias Bormuth, traducció de Daniel Najmías (Acantilado). És una tria d’articles de molta qualitat, dedicats a Montaigne, Vico, Dante i Virgili, Proust, Homer, i un de consideracions generals sobre la filologia de la literatura universal. Porta, a més, una preciosa sèrie de cartes adreçades al bo i millor de la filologia i la creació literària del seu temps: Vossler (amb qui va estudiar Carles Riba), Walter Benjamin (és un bon senyal haver-se cartejat amb ell), Erwin Panofsky (que va ser un comparatista de les arts), Victor Klemperer (el que va desemmascarar la retòrica del Tercer Reich alemany) o Kracauer (que va fer un gran llibre, molt en la línia de Kafka, sobre els empleats públics i la burocràcia).
L’article dedicat a Homer, “La cicatriu d’Ulisses”, és reproducció del primer capítol de Mímesis, però els altres no s’havien vist en castellà, i resulten molt avinents. Ho és sobretot l’anomenat “Filología de la literatura universal”, en què Auerbach, tenint present l’auge de la impremta i de la traducció arreu del món —el món, per a ell, volia dir Europa—, considera que les literatures nacionals, ben barrejades, acabaran conformant l’essència mateixa del fet literari al continent, entre Grècia i els nostres dies.
Com tants comparatistes i universalistes, Auerbach comença aquest article recordant la famosa idea de Goethe, segons el qual, ja al primer terç del segle XIX, anàvem tots cap a un aiguabarreig literari que ell mateix va definir amb el terme Weltliteratur, “literatura mundial, o universal”. Com que Auerbach, l’any 1952, considerava que “els fonaments interns del ser nacional es desintegren mirem allà on mirem” —Alemanya estava llavors ocupada per tres nacions aliades, França, Anglaterra i Rússia, no ho oblidem—, arribava a la conclusió que, amb el temps, “sobreviurà solament una cultura literària, i fins i tot, en un període comparativament breu, amb prou feines sobreviurà un grapat de llengües literàries i aviat, potser, una de sola” —no queda clar si ja pensava en l’hegemonia de la llengua anglesa.
És una tesi força discutible, tota vegada que les llengües porten en si mateixes —així ho pensava Vico, que Josep Carner va traduir l’any 1941— els trets d’un caràcter, un tarannà (no hem escrit “identitat”, que amb prou feines la té un individu) que, sense que les literatures corresponents exposin cap mite nacional en els arguments, els presenten tanmateix per un pur efecte del lèxic, les frases fetes, la sintaxi i la prosòdia.
Si Acantilado esgota en poc temps el llibre de què hem parlat avui, podria fer seva l’antologia, més extensa, que va editar James I. Porter (Princeton, 2016), excloent els tres articles que ha incorporat a aquesta Cicatriu d’Ulisses, i editar una altra mostra d’aquesta gran saviesa, finesa i intel·ligència crítiques que va posseir Auerbach. Esperem que hi hagi prou món, lectors i temps per veure-ho.
EL PAÍS
