A vegades, a l’últim moment, no se sap mai per què, en comptes d’agafar el llibre previst per seure a la butaca de llegir, en triem un altre, però estem convençuts que si tot funciona com cal —que els signes convencionals de les lletres impreses en el blanc del paper ens obrin tots els camins de la imaginació; que l’autor sigui una d’aquelles bèsties literàries de què parla Julià de Jòdar a La remor dels confins (Ensiola Editorial) a propòsit de Baltasar Porcel, un “cicló natural i màquina centrifugadora: ho arrabassa tot i en separa i sedimenta les partícules en benefici propi —i de la literatura, naturalment”—, la vida, segons el sentit habitual que concedim al terme, no és ben bé que desaparegui, sinó que tan sols s’esfuma per permetre que la fantasia es faci omnipresent. Contràriament al que li passa a la protagonista d’Els erms (Anagrama), que “fa anys que ha apostatat de la ficció com qui es cura d’una addicció perniciosa”, tenim la tendència a situar-nos en el mateix bàndol on milita l’altre protagonista de la novel·la de Carlota Gurt, que a ell “sí que li interessen les ficcions, el que no l’atreu gens és la realitat”, aquell tèrbol amuntegament de coses que no ens desperten cap mena d’atracció. Com Màrius Serra a El mal entès (Proa) —pletòrica de peripècies i accions insospitades, sedimentada de sorpreses inesgotables, d’hàbils coincidències i rigorosos cops d’efecte, com si la música del pas del temps no pogués aturar-se en cap instant—, per una vegada no ens fa res estar disconformes amb Robert Musil, que en una ocasió va dir que “ara tot s’ha tornat no narratiu”.
Un viatge a les novel·les que han marcat els últims mesos i que acompanyaran els lectors a la gandula d’estiu: de Julià de Jòdar a Flavia Company, Carlota Gurt o Carles Fenollosa
A vegades, a l’últim moment, no se sap mai per què, en comptes d’agafar el llibre previst per seure a la butaca de llegir, en triem un altre, però estem convençuts que si tot funciona com cal —que els signes convencionals de les lletres impreses en el blanc del paper ens obrin tots els camins de la imaginació; que l’autor sigui una d’aquelles bèsties literàries de què parla Julià de Jòdar a La remor dels confins (Ensiola Editorial) a propòsit de Baltasar Porcel, un “cicló natural i màquina centrifugadora: ho arrabassa tot i en separa i sedimenta les partícules en benefici propi —i de la literatura, naturalment”—, la vida, segons el sentit habitual que concedim al terme, no és ben bé que desaparegui, sinó que tan sols s’esfuma per permetre que la fantasia es faci omnipresent. Contràriament al que li passa a la protagonista d’Els erms (Anagrama), que “fa anys que ha apostatat de la ficció com qui es cura d’una addicció perniciosa”, tenim la tendència a situar-nos en el mateix bàndol on milita l’altre protagonista de la novel·la de Carlota Gurt, que a ell “sí que li interessen les ficcions, el que no l’atreu gens és la realitat”, aquell tèrbol amuntegament de coses que no ens desperten cap mena d’atracció. Com Màrius Serra a El mal entès (Proa) —pletòrica de peripècies i accions insospitades, sedimentada de sorpreses inesgotables, d’hàbils coincidències i rigorosos cops d’efecte, com si la música del pas del temps no pogués aturar-se en cap instant—, per una vegada no ens fa res estar disconformes amb Robert Musil, que en una ocasió va dir que “ara tot s’ha tornat no narratiu”.
EL PAÍS
