De vegades he pensat que, des de la nit dels temps, el cel nocturn dissemina els estels com el càndid passatemps uneix els punts numerats: perquè cadascú pugui enllaçar-los, traçar-ne un sentit, d’acord amb les coordenades de la seva memòria, del seu ser-en-el-món. Manel Ollé (Barcelona, 1962) condensa aquesta intuïció a Difàcil: “La nit desplega els estels, / els plànols te’ls deixa / a tu, que els dius i els desdius”.
L’escriptor assaja una manera d’habitar el món des de l’atenció i l’experiència poètiques, assumint la fragilitat del sentit, la identitat i la memòria
De vegades he pensat que, des de la nit dels temps, el cel nocturn dissemina els estels com el càndid passatemps uneix els punts numerats: perquè cadascú pugui enllaçar-los, traçar-ne un sentit, d’acord amb les coordenades de la seva memòria, del seu ser-en-el-món. Manel Ollé (Barcelona, 1962) condensa aquesta intuïció a Difàcil: “La nit desplega els estels, / els plànols te’ls deixa / a tu, que els dius i els desdius”.
Vet aquí el nucli d’aquesta obra, a cavall entre la poesia i la prosa poètica. Ollé hi assaja una manera d’habitar el món des de l’atenció i l’experiència poètiques, assumint la fragilitat i la provisionalitat del sentit, la identitat i la memòria. Fragmentari, el recull enfila un seguit de peces que s’obren amb un fragment en prosa, de caràcter narratiu o reflexiu, i culminen amb un poema que el deslloriga i el fa esclatar en música i símbols. Tot plegat, amanit amb il·lustracions de Manel Woodcutter Song.
Com es poden habitar el temps, la joia i el record sense intentar retenir-los? Aquesta qüestió sembla impregnar tot el recull. La poètica d’Ollé no vol capturar el món, sinó mantenir-se amatent a les seves metamorfosis. Vegeu, per exemple, el nen del poema ‘Sorties al matí’, que, equipat amb un salabret de caçar arlequins intueix, en l’eina i l’art de Nabokov, “el tacte fugaç: el so fràgil del temps que s’esmuny”; o ‘T’amagues el nom’, que revisita el mite d’Orfeu i Eurídice per suggerir que hi ha pèrdues que només es poden habitar.
En aquesta poètica, el temps no és una successió d’instants, sinó un moviment fet de retorns; un ritme, més que no pas una cronologia. El passat no torna mai intacte, sinó maculat per les goteres del temps i per l’embruix del llenguatge. Vegeu ‘L’illa de Formentera al mes de gener’: la poesia apareix com aquella força que metabolitza l’experiència; en lloc de restituir o conservar un record fidel, el sublima en una mena d’energia interior que continua nodrint el present: “d’aquesta música dispersa / en fas saba fosca i callada / d’arbre de nau”.
Esquerdes, trànsit, desencaix, absències: Ollé canta el canvi i la impermanència. No només els de l’experiència viscuda: també els de la identitat. Vet aquí un altre dels fils que cusen el llibre. El jo hi apareix com un manuscrit curull de correccions; com el dibuix d’un paisatge inacabat; com un actor que no sap el paper que interpreta. No hi ha mai una identitat definitiva, sinó esborranys, errors tipogràfics, versions successives, paraules a mig dir, dibuixos fragmentaris. És, però, la fissura de l’ésser i l’experiència, el que fa possible que emergeixi el sentit, l’experiència poètica; el que, al capdavall, fa habitable el món (remeteu-vos a Circules esverat per la ciutat).
Els símbols poblen Difàcil de dalt a baix. Alguns són recurrents —el mirall negre, el vent, el vaixell… Mai, però, no romanen estàtics: es desplacen i es matisen a cada nova aparició. El blau n’és, probablement, l’exemple més suggeridor. Són blaves la vall, la boira, l’arpa; també la pólvora, el batec, els licors o les vísceres. El més metafísic dels colors tenyeix el recull d’una espiritualitat que es resol en la immanència, en una atenció radical al món, més que no pas en la fe en un més enllà.
L’escolta, deu de l’experiència poètica, és al centre del recull. No és casual que el poema que obre el llibre convoqui figures com John Cage, Morton Feldman o Arvo Pärt. Com una declaració de principis, l’autor ens convida, de bell antuvi, a suspendre el protagonisme del jo i a parar l’orella a allò que prenya el silenci.
Hi trobareu, per acabar, una reflexió sostinguda sobre la poesia. En una de les peces més reveladores, el protagonista s’envia a si mateix un poema que no arriba mai al destinatari: ha de travessar un laberint de memòria, llenguatge, símbols i estrats de consciència que converteix el trajecte en una al·legoria de l’escriptura. El poema suggereix que tota escriptura resta mediada: ni l’autor no arriba a posseir mai del tot les seves paraules. La poesia no és, en aquesta obra, un instrument de transparència, una eina per desxifrar del món, sinó la clau que en preserva l’enigma. D’aquí imatges com “s’hi encripta el blau”. El poema no explica: inscriu l’experiència en una trama de ressons per tal que pugui continuar propagant-se en la consciència del lector. “El blau és l’obscuritat feta visible”, va dir Claudel. La poesia blava: vet aquí una revelació que no dissipa el misteri: el manifesta.
Manel Ollé
Edicions Poncianes
90 pàgines. 20 euros
EL PAÍS
