El periodista Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) és una figura consolidada dins de l’star-system català arran de les seves col·laboracions com a guionista, redactor i tertulià en diferents mitjans i, sobretot, com a responsable de les (fins ara) nou temporades del programa d’entrevistes Al cotxe. Aquesta vessant més de comunicador conviu amb la de divulgador especialment interessat en la Guerra Civil Espanyola: des del seu iniciàtic Cartes des del front (Ara Llibres, 2012, on ja havia publicat prèviament dues novel·les) —en una línia testimonial després ampliada i sistematitzada per l’historiador Oriol Riart a Érem feres (Pagès, 2023)— fins als programes emesos per TV3 Trinxeres (2017) i les actuals tres temporades de Quanta guerra! (2022-2026, amb una anunciada versió en castellà a RTVE).
El periodista basteix un relat encadenat que no cerca tant la precisió històrica com la vessant humana del conflicte
El periodista Eloi Vila (Sant Esteve de Palautordera, 1972) és una figura consolidada dins de l’star-system català arran de les seves col·laboracions com a guionista, redactor i tertulià en diferents mitjans i, sobretot, com a responsable de les (fins ara) nou temporades del programa d’entrevistes Al cotxe. Aquesta vessant més de comunicador conviu amb la de divulgador especialment interessat en la Guerra Civil Espanyola: des del seu iniciàtic Cartes des del front (Ara Llibres, 2012, on ja havia publicat prèviament dues novel·les) —en una línia testimonial després ampliada i sistematitzada per l’historiador Oriol Riart a Érem feres (Pagès, 2023)— fins als programes emesos per TV3 Trinxeres (2017) i les actuals tres temporades de Quanta guerra! (2022-2026, amb una anunciada versió en castellà a RTVE).
Sobre aquest bagatge acumulat, i just quan fa noranta anys de l’inici d’aquells fets, El silenci heretat basteix un relat encadenat que no cerca tant la precisió històrica —alguna generalització i alguna afirmació podrien matisar-se— com la vessant humana del conflicte. Així, els diferents protagonistes se succeeixen dins d’una crònica volgudament coral, atenta a la quotidianitat i on el narrador actua com a fil conductor dins d’un ric ventall geogràfic —del camp de concentració ubicat a l’antiga fàbrica sevillana Azucarera Ibérica a les platges d’Argelers—, de personatges —del sacerdot camuflat rere Pere de la Pipa al dissenyador Enric Cluselles, avi matern de la parella del mateix Vila— i de circumstàncies vitals.
La fluïdesa del text original, amb capítols curts, estructura ben travada i polifonia de veus (amb fragments de cartes, apunts històrics i analogies pertinents), en facilita l’accessibilitat i la identificació. No és estrany, per tant, sospitar que també funcioni com la base dramatúrgica del monòleg De bales i cigrons corcats, dirigit per Fel Faixedas, que el mateix Vila va estrenar el 17 de juliol passat a Hostalric i que anuncia gira catalana pel novembre i temporada al Texas barceloní al gener. Malgrat el canvi de formats, la persistència en el temps evidencia la coherència i el compromís del periodista vallesà: “Hem de ser valents; no volem remoure el dolor perquè sí, sinó que volem reconstruir els silencis, encara que hàgim de passar per instants de dolor”.
I el dolor pot ser immens. Ara bé, a El silenci heretat n’hi ha dos que travessen tot el llibre i la majoria de les històries. En primer lloc, rere un protagonisme principalment masculí, trobem el paper massa sovint desdibuixat de les dones. Perquè, a més de viure i patir els fets en primera línia, sovint eren elles qui n’entomaven les conseqüències derivades de la pèrdua, de la repressió, de la duresa de la postguerra. Les seves veus (les seves presències) són imprescindibles per entendre el silenci traumàtic. Així ho intueix Vila en parar-hi atenció, tal com fa de forma singular el recent La revolució amb veu de dona de Llúcia Oliva (L’Avenç, 2026).
En segon lloc, les diferents històries mostren com la guerra va trinxar vides individuals, però també va impactar fortament sobre una societat que, en el primer terç del segle XX, avançava, no sense dificultats, vers uns estàndards assimilables de modernització, democràcia i valors. La victòria franquista ni va posar fi a la violència, ni es va limitar a escapçar la realitat republicana, sinó que va voler perpetuar la fractura entre vencedors i vençuts a través de la repressió i va forçar la reculada en el temps de tot un país. Tothom era conscient de què estava en joc i, malgrat els errors i les dificultats, aquella defensa va frenar durant tres anys l’expansió totalitària a Espanya. Verbalitzar aquesta certesa silenciada és més necessari que mai.
Eloi Vila Escarré
Ara Llibres
176 pàgines. 21,95 euros
EL PAÍS
