La Constitució que Alemanya va donar-se després de la desfeta a la Gran Guerra va ser una de les més obertes i liberals que mai havia conegut Europa, cosa que va aprofitar tant l’extrema dreta (des dels junkers fins al nazisme) com l’extrema esquerra (el moviment espartaquista) per mantenir permanentment una situació política convulsa i aventurada. L’antiparlamentarisme va créixer des de tots els costats, i el famós article 48 de la Constitució va generar estats d’excepció que encara van empitjorar les coses.
Que la república podia acabar de mala manera era una cosa que veien les dretes, les esquerres, la població i els governs, però no va deixar mai de produir-se al país una revifalla de les arts, les lletres i l’oci
La Constitució que Alemanya va donar-se després de la desfeta a la Gran Guerra va ser una de les més obertes i liberals que mai havia conegut Europa, cosa que va aprofitar tant l’extrema dreta (des dels junkers fins al nazisme) com l’extrema esquerra (el moviment espartaquista) per mantenir permanentment una situació política convulsa i aventurada. L’antiparlamentarisme va créixer des de tots els costats, i el famós article 48 de la Constitució va generar estats d’excepció que encara van empitjorar les coses.
D’una banda, doncs, el país vivia enmig d’una crisi contínua —a causa del deute de guerra imposat pels aliats al Tractat de Versalles, agreujat més endavant per una inflació desorbitada i el crac borsari (1923 i 1929)—, però també vivia, curiosament, en els anomenats feliços anys vint, no menys engrescadors a Berlín que a la París o a la Barcelona de l’època. Varietés, cabarets, sales de ball, casinos, emergència del jazz i noves formes de la música, emancipació dels col·lectius avui aplegats sota la marca LGTBI i el feminisme —vegeu La caiguda dels déus, de Visconti—, explosió de noves formes de pintura (expressionisme) i d’arquitectura (Bauhaus) van donar a l’Alemanya dels anys de la República (1918-1933) un insòlit esclat de formes culturals de tota mena.
Ara bé: encara que la processó anés per dins, els alemanys no oblidaven que havien estat víctimes d’una doble humiliació —la desfeta militar i les resolucions de Versalles—, i això va permetre que el nazisme s’obrís camí amb una promesa demagògica i propagandística —l’arma retòrica de les ultradretes— que acabaria, com sap tothom, en una desfeta encara més gran. Que la República de Weimar podia acabar de mala manera era una cosa que veien les dretes, les esquerres, la població i els governs republicans, sempre tan fràgils com breus. Però no va deixar mai de produir-se al país una revifalla de les arts, les lletres i l’oci —no del treball: l’atur va arribar al 45% de la població activa—, com si això pogués ser capaç d’anul·lar la perspectiva d’un altre daltabaix.
És el que els lectors descobriran en un llibre important i revelador, acabat d’editar: ‘Die Weltbühne’. Semanario de política, arte y economía (1918-1933), amb pròleg, selecció, notes i traducció de Francisco Uzcanga Meinecke (Acantilado). Va ser la publicació més progressista, la més crítica, la més perseguida pels tribunals i, tal com se li retreia, la més ferotge quan calia. La nòmina dels col·laboradors passa per noms de tant de relleu com ara Kurt Tucholsky, Robert Walser, Thomas i Klaus Mann, Sándor Márai, Emil Ludwig, Bertolt Brecht i el cineasta Serguei Eisenstein.
La revista no va deixar d’assenyalar en cap moment el perill de les forces reaccionàries i paramilitars que s’estaven organitzant a poc a poc, començant pels escamots dels Freikorps, gènesi de les SA i les SS; no va parar d’elogiar el dinamisme cultural dels anys de la República; va ser molt profètica en la seva alerta contra el desenvolupament de la tècnica —la que portaria Alemanya, a partir de 1934, a disposar d’un exèrcit colossal—; va estar a favor, a pesar de les modes, d’una idea ‘ucrònica’ o ‘intemporal’ de les grans fites del que avui anomenem ‘alta cultura’ (Gottfried Benn), i va lamentar que la crítica literària del seu temps fos tan pobra i benvolent.
En aquest darrer sentit, podem aprendre alguna cosa d’aquestes paraules: “Els vicis de la crítica literària són, entre altres causes, els següents: molts redactors no tenen una opinió pròpia en matèria literària, o no prenen partit […]. Està molt estesa l’opinió, inclús entre literats de prestigi, que un llibre escrit en mal alemany pot ser, malgrat tot, un bon llibre […]. Hi ha en aquests moments una estultícia generalitzada”.
Quant a l’emergència de la ultradreta que va acabar ocasionant la fi de la República i la instauració del III Reich, la revista mostrava una perspicàcia molt poc habitual en les revistes del seu temps. Ernst Toller va escriure: “Som a les portes d’un període reaccionari. Que ningú pensi que aquest període de feixisme moderat i astut serà una transició breu […]. A partir del moment que un partit polític té bones opcions de guanyar, rep el suport d’una multitud d’interessats que s’aparta del partit en declivi i amaga la seva desafecció emfasitzant la ideologia del partit nou”. I Tucholsky, un dels col·laboradors més actius de la revista, escrivia l’any 1930, sens dubte amb un optimisme exagerat: “Quan tot això s’hagi acabat, quan s’hagi extingit la fúria de les hordes i l’èxtasi de les desfilades en massa, quan s’hagi fos aquest bramar de les gentades i aquest brandar banderes en colla, quan hagi passat aquesta malaltia que falseja els instints més baixos fins a convertir-los en virtuts… arribarà el moment en què tot tornarà a ser molt modern, molt liberal”.
Com diu l’últim comunicat de la revista, les oficines de Die Weltbühne van ser precintades per “uns funcionaris amb vestits negres” un dia del mes de març de 1933. El règim de Hitler va prohibir la revista i Carl von Ossietzky, el director, va ser empresonat —Goebbels no havia oblidat que aquell l’havia titllat de “psicòpata camacoix”— i va ser enviat a un camp de concentració. La Gestapo li va denegar el permís per recollir el Premi Nobel de la Pau que li va ser atorgat l’any 1936. I abans i després va passar tot el que saben uns quants, no tothom.
EL PAÍS
