Gustave Flaubert (1821-1880) va conèixer en bona mesura el quid de la transformació de la classe burgesa a França, vencedora a la revolució de 1789, després humiliada per l’imperi napoleònic i la restauració borbònica, seguidament reconfortada a la revolució de 1830 i la monarquia liberal de Lluís Felip d’Orleans, més endavant desorientada durant l’efímera Segona República (1848-1852) i el Segon Imperi (Napoleó III), espantada després per la Guerra Francoprussiana, i legitimada per fi durant la Tercera República, instaurada el 1870: molts canvis polítics en menys de cent anys i, especialment, un Segon Imperi que va significar la definitiva ascensió de la classe burgesa a França, la urbana sobretot. Tanmateix, en estudiar una mica aquest imperi s’entén que l’ascens de la burgesia en temps de Napoleó III va significar, també, l’inici de l’enviliment d’aquesta classe i el començament d’unes contradiccions en matèria econòmica i social en el si de les quals, de fet, encara vivim.
L’escriptor va arribar a la conclusió que
la classe burgesa era també la responsable del creixement de l’estupidesa
Gustave Flaubert (1821-1880) va conèixer en bona mesura el quid de la transformació de la classe burgesa a França, vencedora a la revolució de 1789, després humiliada per l’imperi napoleònic i la restauració borbònica, seguidament reconfortada a la revolució de 1830 i la monarquia liberal de Lluís Felip d’Orleans, més endavant desorientada durant l’efímera Segona República (1848-1852) i el Segon Imperi (Napoleó III), espantada després per la Guerra Francoprussiana, i legitimada per fi durant la Tercera República, instaurada el 1870: molts canvis polítics en menys de cent anys i, especialment, un Segon Imperi que va significar la definitiva ascensió de la classe burgesa a França, la urbana sobretot. Tanmateix, en estudiar una mica aquest imperi s’entén que l’ascens de la burgesia en temps de Napoleó III va significar, també, l’inici de l’enviliment d’aquesta classe i el començament d’unes contradiccions en matèria econòmica i social en el si de les quals, de fet, encara vivim.
Flaubert va enyorar sempre l’estabilitat històrica que havia significat l’Antic Règim, però també l’estabilitat “simbòlica” i la “dignitat estètica”, en matèria de literatura, que van correspondre a aquell període secular de la història de França. El trasbals de la revolució de 1789 no li queia gens lluny, i els avatars de les tres revolucions del segle XIX, la de 1830, la de 1848 i la Comuna de París, els va viure personalment, sense que en tingués una memòria satisfeta, sinó al contrari. I un cop Flaubert va assumir que la burgesia havia esdevingut la classe dirigent a França —en un sentit econòmic, social, polític i cultural—, va convertir aquesta classe en la diana de la seva obra. De vegades es veu molt clar: el farmacèutic Homais, a Madame Bovary, és un petitburgès que només aspira a rebre la Legió d’Honor; Salambó escenifica la barbàrie que poden generar les masses; i l’argument de L’educació sentimental gira a l’entorn del fracàs dels ideals de 1848. Flaubert va arribar a la conclusió, vista la història, que la classe burgesa tenia certes virtuts, però que era també la responsable del creixement de l’estupidesa allà on era hegemònica. El propòsit de fer riota d’aquesta classe va quedar del tot clar, atesa la llibertat del gènere, a bona part del seu epistolari. Hi va escriure: “La Burgesia [sic] és tan estúpida que ja no posseeix ni l’instint de defensar-se. I el que succeirà en el futur encara serà pitjor! […] Sento com surt del fons de la terra una Barbàrie [sic] irremeiable. Espero dinyar-la abans que la burgesia hagi arrasat amb tot. Però mentrestant la cosa no fa cap gràcia. Mai havien comptat tan poc els interessos de l’esperit. Mai va ser tan manifest l’odi a tota grandesa, el menyspreu del Bell [sic] i l’abominació de la literatura”.
El cas extrem, el més tragicocòmic en aquest sentit, és l’última novel·la que va escriure, Bouvard i Pécuchet, la redacció de la qual va deixar inacabada en morir, però en posseïm l’esbós de l’acabament. Quan aquests dos personatges parisencs ja han fracassat en totes les seves provatures i aventures en una casa de pagès de Normandia —experiments que van de l’agricultura a la pedagogia—, sabem pel pla per a la conclusió del llibre que Bouvard i Pécuchet s’havien de trobar en un hostal del poble per fer-hi sengles discursos. El de Pécuchet, que és home d’Església, pessimista i reaccionari, contindria les prediccions més encertades que mai s’han vist a la història de la literatura. El de Bouvard, optimista, en part defensaria causes de les quals encara parlem i en part empraria el llenguatge de les utopies a què va ser tan aficionat el segle XIX francès. En efecte, Bouvard rebutja el celibat dels eclesiàstics, considera positivament l’adulteri i desitja sincerament l’emancipació de les dones. Creu en la rehabilitació dels criminals i gens en les presons.
L’endemà, mentre esmorzen, tots dos repassen in extenso el contingut dels seus discursos. Esbossa Flaubert: “Pécuchet veu negre el futur de la Humanitat. L’home modern va a mal borràs i s’ha tornat com una màquina. Barbàrie per l’excés d’individualisme i els deliris de la Ciència. No hi haurà més ideals, ni religió, ni moralitat. Amèrica haurà conquerit la Terra. Ignorància universal. Fi del món com a conseqüència de la interrupció del principi calòric”. I Bouvard, l’optimista, opina: “Europa serà regenerada per Àsia. El paper de la Xina: finalment es fondran les dues humanitats. Comunió de tots els pobles: festes públiques. Es viatjarà als astres, i quan la terra estigui esgotada, la Humanitat es traslladarà a les estrelles”.
Això no vol dir que al narrador, Flaubert, li quedés una mica d’esperança en gairebé res. Per això volia acabar el llibre fent que els seus dos personatges tornessin a aquesta mena d’escriptura “passiva”, no creativa, que posseïa la feina a què es dedicaven abans de retirar-se al camp: fer còpies manuscrites de documents aliens (com Bartleby, d’altra banda). Així hauria acabat aquesta novel·la prodigiosa: “Tot se n’ha anat en orris. No tenen cap interès en viure. Una idea covada en secret per tots dos: copiar. Fabricació d’un escriptori de doble pupitre. Compren tot el necessari per escriure. S’hi posen”.
Aquesta recopilació de les rareses i ximpleries que Flaubert havia llegit en autors de debò, centenars de pàgines que no va arribar a encoblar, hauria format la “segona part” del llibre. Només la inclouen algunes edicions de l’obra, com la de Penguin Clásicos (Barcelona, Random House, 2015; l’edició catalana està exhaurida).
EL PAÍS
