Sèries i pel·lícules per a aquest estiu: De ‘Blossoms Shanghai’ a ‘La luz que imaginamos’

Són tan pocs els al·licients estiuencs a les grae­lles televisives convencionals que cal escurar l’oferta de les plataformes. Del catàleg de sèries, deixem de banda Adolescencia, que ja té tones de merescudíssima literatura laudatòria, i El juego del calamar. Qui no n’estigui cansat ho estarà amb aquesta tercera temporada plena de cafrades. Hi ha un cameo final, una reclutadora nord-americana. El mateix creador de la sèrie ho ha desxifrat: s’ha acabat la carnisseria a Corea, però el joc criminal que alimenten els poderosos pot continuar en altres llocs. Més temporades sota una altra bandera?

Dos desenganys que, malgrat això, mereixen una ullada. Un: Blossoms Shanghai. Tots els cinèfils recordem amb melanconia Deseando amar (2000). Peça irrepetible, es tracta d’una narració amb l’exigent austeritat de Wong Kar-Wai. I aquest gran cineasta xinès ha entrat per primera vegada a la indústria de les sèries. La va estrenar el 2023 a la Xina i ara l’ha portat Filmin (quinze capítols aquest estiu i quinze més l’hivern vinent). Explica la instal·lació del protagonista, Ah Bao, i dels seus competidors, en la creixent economia de mercat socialista. Principalment, som al Shanghai dels noranta, amb una colla d’animetes ambicioses. Wong Kar-Wai els enclota en un univers atabalador, seguits per una càmera neguitosa. Un món amb molt brilli-brilli, però confós. O si més no aquesta és la impressió que fan els primers capítols. Però tractant-se de Wong Kar-Wai, no està dita la darrera paraula.

Dos: de la setena temporada de Black Mirror (Netflix, 2025), només cal mirar un capítol. Un parell, sent indulgents. A Elogio, la recuperació del passat del protagonista mitjançant fotos immersives el fa penedir-se. Però el millor capítol és el primer. La mort cerebral de l’esposa fa que el marit se subscrigui a una aplicació que la fa revifar. Problema: si no paga les actualitzacions, perilla la vida de la dona. La necessitat de diners porta a un final tràgic. Salvatge descripció de la sanitat en mans privades.

I atenció a Oriol Pla. De família de pallassos (aquest juny, vuit anys després d’estrenar Travy, el pare, la mare i els dos germans van emplenar el Romea amb aquesta batussa familiar sobre què fer dalt d’un escenari), practica una intel·ligent i ria­llera avantguarda (l’any passat al TNC, amb Gola, es barallava tot sol amb el que escopia una màquina expenedora). Té una espessa filmografia recent. Ara als cinemes, fa una col·laboració a Esmorza amb mi (Iván Morales, 2025), film amb millors intèrprets que personatges… En el terreny de les sèries, una peça excepcional: Yo, adicto (Ja­vier Giner, Disney+, de finals de 2024). Autobiografia sobre una rehabilitació, la del director, narrada amb la parsimònia que cal, sense majúscules, amb un gran amor cap a —quasi— totes les criatures. I no és perdre el temps repescar El dia de mañana (Mariano Barroso, Movistar+, 2018). No ha envellit. Crònica del final del franquisme protagonitzada per un trepa estafador i enamorat, xivato a Via Laietana, que no té altra manera de redimir-se que amb la immolació.

Tot i que l’Homo tenebrarum, concepte de Vicente Monroy, no ha d’abandonar les sales de cinema, tres títols que ja han arribat a les plataformes. La luz que imaginamos (India, Payal Kapadia, Filmin, 2024) és un bellíssim retrat de tres dones que desafien la religió i les castes. I un missatge: hi ha esperança. A La semilla de la higuera sagrada (Alemanya, Filmin, 2024), obra del cineasta iranià Mohammad Rasoulof, ara a l’exili, un jutge submís que firma condemnes de mort per aconseguir els privilegis de la casta judicial s’enfronta a les dones de casa seva. Retrat precís de l’opressió quotidiana, amb una tercera hora que podria escurçar-se. Tardes de soledad (Movistar+, 2025), d’Albert Serra, va ser acusada d’enaltir les corrides… És un document sobre ritus associats a la violència. La primera imatge del film és un toro mirant-nos des de la devesa. La segona, la del torero. A qui dona primacia? Ens cal Albert Serra.

Seguir leyendo

 Les graelles de televisió són poc atractives i cal recórrer a les plataformes  

guia de l’estiu

Les graelles de televisió són poc atractives i cal recórrer a les plataformes

Són tan pocs els al·licients estiuencs a les grae­lles televisives convencionals que cal escurar l’oferta de les plataformes. Del catàleg de sèries, deixem de banda Adolescencia, que ja té tones de merescudíssima literatura laudatòria, i El juego del calamar. Qui no n’estigui cansat ho estarà amb aquesta tercera temporada plena de cafrades. Hi ha un cameo final, una reclutadora nord-americana. El mateix creador de la sèrie ho ha desxifrat: s’ha acabat la carnisseria a Corea, però el joc criminal que alimenten els poderosos pot continuar en altres llocs. Més temporades sota una altra bandera?

Dos desenganys que, malgrat això, mereixen una ullada. Un: Blossoms Shanghai. Tots els cinèfils recordem amb melanconia Deseando amar(2000). Peça irrepetible, es tracta d’una narració amb l’exigent austeritat de Wong Kar-Wai. I aquest gran cineasta xinès ha entrat per primera vegada a la indústria de les sèries. La va estrenar el 2023 a la Xina i ara l’ha portat Filmin (quinze capítols aquest estiu i quinze més l’hivern vinent). Explica la instal·lació del protagonista, Ah Bao, i dels seus competidors, en la creixent economia de mercat socialista. Principalment, som al Shanghai dels noranta, amb una colla d’animetes ambicioses. Wong Kar-Wai els enclota en un univers atabalador, seguits per una càmera neguitosa. Un món amb molt brilli-brilli, però confós. O si més no aquesta és la impressió que fan els primers capítols. Però tractant-se de Wong Kar-Wai, no està dita la darrera paraula.

Más Noticias

La cultura de Chile cruza fronteras

junio 20, 2025

Incendios, cocodrilos y un Ridley Scott superado: crónica del único gran fracaso de Tom Cruise

julio 4, 2025

Llega a Movistar Plus+ la película más comentada de 2025 que ganó un Óscar

junio 27, 2025

Taller de Cine Mudo en la escuela Primer Plano

junio 20, 2025

Dos: de la setena temporada de Black Mirror (Netflix, 2025), només cal mirar un capítol. Un parell, sent indulgents. A Elogio, la recuperació del passat del protagonista mitjançant fotos immersives el fa penedir-se. Però el millor capítol és el primer. La mort cerebral de l’esposa fa que el marit se subscrigui a una aplicació que la fa revifar. Problema: si no paga les actualitzacions, perilla la vida de la dona. La necessitat de diners porta a un final tràgic. Salvatge descripció de la sanitat en mans privades.

I atenció a Oriol Pla. De família de pallassos (aquest juny, vuit anys després d’estrenar Travy, el pare, la mare i els dos germans van emplenar el Romea amb aquesta batussa familiar sobre què fer dalt d’un escenari), practica una intel·ligent i ria­llera avantguarda (l’any passat al TNC, amb Gola, es barallava tot sol amb el que escopia una màquina expenedora). Té una espessa filmografia recent. Ara als cinemes, fa una col·laboració a Esmorza amb mi (Iván Morales, 2025), film amb millors intèrprets que personatges… En el terreny de les sèries, una peça excepcional: Yo, adicto (Ja­vier Giner, Disney+, de finals de 2024). Autobiografia sobre una rehabilitació, la del director, narrada amb la parsimònia que cal, sense majúscules, amb un gran amor cap a —quasi— totes les criatures. I no és perdre el temps repescar El dia de mañana (Mariano Barroso, Movistar+, 2018). No ha envellit. Crònica del final del franquisme protagonitzada per un trepa estafador i enamorat, xivato a Via Laietana, que no té altra manera de redimir-se que amb la immolació.

Tot i que l’Homo tenebrarum, concepte de Vicente Monroy, no ha d’abandonar les sales de cinema, tres títols que ja han arribat a les plataformes.La luz que imaginamos (India, Payal Kapadia, Filmin, 2024) és un bellíssim retrat de tres dones que desafien la religió i les castes. I un missatge: hi ha esperança. A La semilla de la higuera sagrada (Alemanya, Filmin, 2024), obra del cineasta iranià Mohammad Rasoulof, ara a l’exili, un jutge submís que firma condemnes de mort per aconseguir els privilegis de la casta judicial s’enfronta a les dones de casa seva. Retrat precís de l’opressió quotidiana, amb una tercera hora que podria escurçar-se. Tardes de soledad(Movistar+, 2025), d’Albert Serra, va ser acusada d’enaltir les corrides… És un document sobre ritus associats a la violència. La primera imatge del film és un toro mirant-nos des de la devesa. La segona, la del torero. A qui dona primacia? Ens cal Albert Serra.

Sobre la firma

Licenciado en Derecho y Periodismo, fue profesor de Historia del Cine en la UAB durante varios años. Trabajó en las redacciones de Fotogramas, Tele/Expres, El Periódico y, durante más de treinta años, en EL PAÍS donde, como subdirector, participó en la fundación de Babelia y Ciberpaís. Fue Defensor del Lector.

Más información

 EL PAÍS