Sèries i pel·lícules per a aquest estiu: De ‘Blossoms Shanghai’ a ‘La luz que imaginamos’

Són tan pocs els al·licients estiuencs a les grae­lles televisives convencionals que cal escurar l’oferta de les plataformes. Del catàleg de sèries, deixem de banda Adolescencia, que ja té tones de merescudíssima literatura laudatòria, i El juego del calamar. Qui no n’estigui cansat ho estarà amb aquesta tercera temporada plena de cafrades. Hi ha un cameo final, una reclutadora nord-americana. El mateix creador de la sèrie ho ha desxifrat: s’ha acabat la carnisseria a Corea, però el joc criminal que alimenten els poderosos pot continuar en altres llocs. Més temporades sota una altra bandera?

Dos desenganys que, malgrat això, mereixen una ullada. Un: Blossoms Shanghai. Tots els cinèfils recordem amb melanconia Deseando amar (2000). Peça irrepetible, es tracta d’una narració amb l’exigent austeritat de Wong Kar-Wai. I aquest gran cineasta xinès ha entrat per primera vegada a la indústria de les sèries. La va estrenar el 2023 a la Xina i ara l’ha portat Filmin (quinze capítols aquest estiu i quinze més l’hivern vinent). Explica la instal·lació del protagonista, Ah Bao, i dels seus competidors, en la creixent economia de mercat socialista. Principalment, som al Shanghai dels noranta, amb una colla d’animetes ambicioses. Wong Kar-Wai els enclota en un univers atabalador, seguits per una càmera neguitosa. Un món amb molt brilli-brilli, però confós. O si més no aquesta és la impressió que fan els primers capítols. Però tractant-se de Wong Kar-Wai, no està dita la darrera paraula.

Dos: de la setena temporada de Black Mirror (Netflix, 2025), només cal mirar un capítol. Un parell, sent indulgents. A Elogio, la recuperació del passat del protagonista mitjançant fotos immersives el fa penedir-se. Però el millor capítol és el primer. La mort cerebral de l’esposa fa que el marit se subscrigui a una aplicació que la fa revifar. Problema: si no paga les actualitzacions, perilla la vida de la dona. La necessitat de diners porta a un final tràgic. Salvatge descripció de la sanitat en mans privades.

I atenció a Oriol Pla. De família de pallassos (aquest juny, vuit anys després d’estrenar Travy, el pare, la mare i els dos germans van emplenar el Romea amb aquesta batussa familiar sobre què fer dalt d’un escenari), practica una intel·ligent i ria­llera avantguarda (l’any passat al TNC, amb Gola, es barallava tot sol amb el que escopia una màquina expenedora). Té una espessa filmografia recent. Ara als cinemes, fa una col·laboració a Esmorza amb mi (Iván Morales, 2025), film amb millors intèrprets que personatges… En el terreny de les sèries, una peça excepcional: Yo, adicto (Ja­vier Giner, Disney+, de finals de 2024). Autobiografia sobre una rehabilitació, la del director, narrada amb la parsimònia que cal, sense majúscules, amb un gran amor cap a —quasi— totes les criatures. I no és perdre el temps repescar El dia de mañana (Mariano Barroso, Movistar+, 2018). No ha envellit. Crònica del final del franquisme protagonitzada per un trepa estafador i enamorat, xivato a Via Laietana, que no té altra manera de redimir-se que amb la immolació.

Tot i que l’Homo tenebrarum, concepte de Vicente Monroy, no ha d’abandonar les sales de cinema, tres títols que ja han arribat a les plataformes. La luz que imaginamos (India, Payal Kapadia, Filmin, 2024) és un bellíssim retrat de tres dones que desafien la religió i les castes. I un missatge: hi ha esperança. A La semilla de la higuera sagrada (Alemanya, Filmin, 2024), obra del cineasta iranià Mohammad Rasoulof, ara a l’exili, un jutge submís que firma condemnes de mort per aconseguir els privilegis de la casta judicial s’enfronta a les dones de casa seva. Retrat precís de l’opressió quotidiana, amb una tercera hora que podria escurçar-se. Tardes de soledad (Movistar+, 2025), d’Albert Serra, va ser acusada d’enaltir les corrides… És un document sobre ritus associats a la violència. La primera imatge del film és un toro mirant-nos des de la devesa. La segona, la del torero. A qui dona primacia? Ens cal Albert Serra.

Seguir leyendo

 Les graelles de televisió són poc atractives i cal recórrer a les plataformes  

guia de l’estiu

Les graelles de televisió són poc atractives i cal recórrer a les plataformes

Són tan pocs els al·licients estiuencs a les grae­lles televisives convencionals que cal escurar l’oferta de les plataformes. Del catàleg de sèries, deixem de banda Adolescencia, que ja té tones de merescudíssima literatura laudatòria, i El juego del calamar. Qui no n’estigui cansat ho estarà amb aquesta tercera temporada plena de cafrades. Hi ha un cameo final, una reclutadora nord-americana. El mateix creador de la sèrie ho ha desxifrat: s’ha acabat la carnisseria a Corea, però el joc criminal que alimenten els poderosos pot continuar en altres llocs. Més temporades sota una altra bandera?

Dos desenganys que, malgrat això, mereixen una ullada. Un: Blossoms Shanghai. Tots els cinèfils recordem amb melanconia Deseando amar(2000). Peça irrepetible, es tracta d’una narració amb l’exigent austeritat de Wong Kar-Wai. I aquest gran cineasta xinès ha entrat per primera vegada a la indústria de les sèries. La va estrenar el 2023 a la Xina i ara l’ha portat Filmin (quinze capítols aquest estiu i quinze més l’hivern vinent). Explica la instal·lació del protagonista, Ah Bao, i dels seus competidors, en la creixent economia de mercat socialista. Principalment, som al Shanghai dels noranta, amb una colla d’animetes ambicioses. Wong Kar-Wai els enclota en un univers atabalador, seguits per una càmera neguitosa. Un món amb molt brilli-brilli, però confós. O si més no aquesta és la impressió que fan els primers capítols. Però tractant-se de Wong Kar-Wai, no està dita la darrera paraula.

Más Noticias

De niña prodigio a icono global: Scarlett Johansson y el poder discreto de la actriz más taquillera de la historia

julio 4, 2025

Porque sueño no estoy loco, repite Léolo

junio 21, 2025

‘Chicharras’, la apuesta por el cine comunitario desde la Sierra Norte de Oaxaca

junio 26, 2025

La revolución creativa ‘low cost’: cuando la tecnología pone el arte al alcance de todos

junio 28, 2025

Dos: de la setena temporada de Black Mirror (Netflix, 2025), només cal mirar un capítol. Un parell, sent indulgents. A Elogio, la recuperació del passat del protagonista mitjançant fotos immersives el fa penedir-se. Però el millor capítol és el primer. La mort cerebral de l’esposa fa que el marit se subscrigui a una aplicació que la fa revifar. Problema: si no paga les actualitzacions, perilla la vida de la dona. La necessitat de diners porta a un final tràgic. Salvatge descripció de la sanitat en mans privades.

I atenció a Oriol Pla. De família de pallassos (aquest juny, vuit anys després d’estrenar Travy, el pare, la mare i els dos germans van emplenar el Romea amb aquesta batussa familiar sobre què fer dalt d’un escenari), practica una intel·ligent i ria­llera avantguarda (l’any passat al TNC, amb Gola, es barallava tot sol amb el que escopia una màquina expenedora). Té una espessa filmografia recent. Ara als cinemes, fa una col·laboració a Esmorza amb mi (Iván Morales, 2025), film amb millors intèrprets que personatges… En el terreny de les sèries, una peça excepcional: Yo, adicto (Ja­vier Giner, Disney+, de finals de 2024). Autobiografia sobre una rehabilitació, la del director, narrada amb la parsimònia que cal, sense majúscules, amb un gran amor cap a —quasi— totes les criatures. I no és perdre el temps repescar El dia de mañana (Mariano Barroso, Movistar+, 2018). No ha envellit. Crònica del final del franquisme protagonitzada per un trepa estafador i enamorat, xivato a Via Laietana, que no té altra manera de redimir-se que amb la immolació.

Tot i que l’Homo tenebrarum, concepte de Vicente Monroy, no ha d’abandonar les sales de cinema, tres títols que ja han arribat a les plataformes.La luz que imaginamos (India, Payal Kapadia, Filmin, 2024) és un bellíssim retrat de tres dones que desafien la religió i les castes. I un missatge: hi ha esperança. A La semilla de la higuera sagrada (Alemanya, Filmin, 2024), obra del cineasta iranià Mohammad Rasoulof, ara a l’exili, un jutge submís que firma condemnes de mort per aconseguir els privilegis de la casta judicial s’enfronta a les dones de casa seva. Retrat precís de l’opressió quotidiana, amb una tercera hora que podria escurçar-se. Tardes de soledad(Movistar+, 2025), d’Albert Serra, va ser acusada d’enaltir les corrides… És un document sobre ritus associats a la violència. La primera imatge del film és un toro mirant-nos des de la devesa. La segona, la del torero. A qui dona primacia? Ens cal Albert Serra.

Sobre la firma

Licenciado en Derecho y Periodismo, fue profesor de Historia del Cine en la UAB durante varios años. Trabajó en las redacciones de Fotogramas, Tele/Expres, El Periódico y, durante más de treinta años, en EL PAÍS donde, como subdirector, participó en la fundación de Babelia y Ciberpaís. Fue Defensor del Lector.

Más información

 EL PAÍS