La idea de Raymond Williams segons la qual la política és una atmosfera abans que un tema serveix per entrar en una novel·la que, paradoxalment, gairebé no parla de política malgrat que n’estigui travessada de cap a cap. Tots tres surten per l’Ozama, recuperada per Club Editor, és una de les novel·les catalanes d’exili més singulars. Publicada el 1946, quan la derrota republicana encara era una ferida oberta, Riera Llorca va evitar tant l’èpica dels vençuts com la nostàlgia sentimental per construir una ficció sobre què passa quan l’exili deixa de ser una espera i es converteix en una manera de viure.
A ‘Tots tres surten per l’Ozama’, l’autor no escriu només sobre els republicans expulsats de Catalunya, sinó sobre la condició de qui descobreix que ja no pertany del tot enlloc
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia
A ‘Tots tres surten per l’Ozama’, l’autor no escriu només sobre els republicans expulsats de Catalunya, sinó sobre la condició de qui descobreix que ja no pertany del tot enlloc
Álvaro Muñoz
La idea de Raymond Williams segons la qual la política és una atmosfera abans que un tema serveix per entrar en una novel·la que, paradoxalment, gairebé no parla de política malgrat que n’estigui travessada de cap a cap. Tots tres surten per l’Ozama, recuperada per Club Editor, és una de les novel·les catalanes d’exili més singulars. Publicada el 1946, quan la derrota republicana encara era una ferida oberta, Riera Llorca va evitar tant l’èpica dels vençuts com la nostàlgia sentimental per construir una ficció sobre què passa quan l’exili deixa de ser una espera i es converteix en una manera de viure.
La singularitat comença per l’escenari. En lloc dels camps francesos o de Mèxic, l’autor situa els personatges a la República Dominicana del dictador Rafael Trujillo, on ell va viure el 1941. El règim dominicà havia acollit exiliats republicans per millorar la imatge internacional després de la massacre dels haitians del 1937. Els protagonistes, doncs, han fugit del franquisme per descobrir que també aquí la llibertat continua sotmesa a la vigilància, la por i l’arbitrarietat.
Amb tot, la novel·la no és una crònica política. El gran encert de Riera Llorca és desplaçar el focus cap a la quotidianitat. Els seus personatges busquen feina, passen gana, demanen diners, s’enamoren i intenten construir una rutina en un lloc que no acaben de sentir seu. La derrota no es manifesta en grans escenes, sinó en l’erosió dels dies. Potser és això el que Joan Fuster va saber veure quan la va definir com una novel·la “document”: no perquè aixequi acta d’uns fets històrics, sinó perquè documenta una manera de viure l’exili des de dins.
En aquest clima, en Lluís, en Ramon i en Miquel arriben a un port calorós on només semblen tenir dues opcions: la incertesa de la ciutat o la crueltat segura de la selva. Molts exiliats van acceptar colonitzar terres interiors sota la promesa d’una vida millor i l’omissió deliberada de les malalties i les condicions extremes que hi trobarien. En situacions límit, hi va haver qui va preferir Torrefeta abans que Castellserà, per molt precària que fos la torre. Els tres protagonistes comparteixen una mateixa derrota, però Riera Llorca els converteix en tres maneres diferents de conviure-hi. En Ramon és qui es manté més fidel al món perdut; en Miquel oscil·la entre adaptar-se i preservar el que havia estat; i en Lluís, probablement el més desconcertant, defuig la feina, viu endeutat i prova de sortir-se’n gràcies als altres. Seria fàcil llegir-lo com un oportunista, però Riera Llorca no condemna mai els seus personatges, ni tampoc els idealitza pel fet de ser exiliats. La deixadesa d’en Lluís és també la d’un home que ha deixat de confiar que l’esforç individual pugui modificar el seu destí. Més que explicar tres històries, la novel·la descompon la figura de l’exiliat en tres respostes possibles davant una mateixa experiència.
Llegida avui, l’obra sorprèn perquè parla molt menys del passat que del present. El riu que dona títol a la novel·la acaba convertint-se en una frontera moral: la que separa una vida extingida d’una altra que mai no acaba de començar. Riera Llorca no escriu només sobre els republicans expulsats de Catalunya, sinó sobre la condició de qui descobreix que ja no pertany del tot enlloc. Potser és aquí on rau la força intacta d’una novel·la escrita fa vuitanta anys, però que continua interpel·lant un temps en què el desplaçament i la incertesa també s’han convertit en una manera de viure.
Tots tres surten per l’Ozama
Vicenç Riera Llorca
Club Editor
192 pàgines. 19,90 euros
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos
Arxivat A
EL PAÍS
