L’any passat, el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions va arribar a la vint-i-setena edició. Si es mira el palmarès, els guardonats, a grans trets, o bé són debutants, o bé es troben més al principi que no pas al mig o al final de les carreres respectives. És un premi, doncs, que no consolida, sinó que, més aviat, obre una porta, dona una empenta, ajuda els beneficiats a creure-s’ho —i això és molt important.
Toni Güell Ayza (1979) ha guanyat l’última edició del Rodoreda amb un recull titulat Elefants, publicat a Empúries. L’autor és llicenciat en Humanitats, té un màster estranger en Literatura Comparada i fa més d’una dècada que mena la secció d’opinió del diari Ara. Potser és per la trajectòria intel·lectual i laboral que els vuit contes del recull són treballats, es nota que s’han avaluat pels quatre cantons. Si n’haguéssim de fer una samarreta estampada, hi diria: “L’autor processa realisme enriquit de Pere Calders”.
L’elefant a la sala és una imatge per explicar una situació habitual, ço és, quan hi ha un problema evident al si del grup —de la parella fins al món sencer, tant li fa— i ningú no vol parlar-ne, reconèixer la veritat; és una imatge cosina del vestit de l’emperador. Toni Güell fa servir la metàfora proboscídica al primer conte, ‘L’aigua calenta’, la història sobre la caiguda del cavall —una altra imatge— d’un propietari de gasolineres a mig món. A partir d’aquí, a cada conte hi apareixerà, sembla, l’elefant a la sala, de vegades a tomb, perquè els protagonistes tenen un embolic i no el volen encarar, i més sovint amb calçador, i llavors serà l’elefant perquè sí, com quan, al conte ‘El consell’, el net rep una revelació de l’àvia, una epifania, i l’equipara a reconèixer “enmig de la metròpoli occidental […] l’olor portentosa que fan els elefants joves a l’Àsia”.
Toni Güell descriu bé. De vegades molt bé. Els contes ‘Una mena de més enllà’, ‘Delectació’ i una bona part de ‘Les ciutats i els capricis’ són plens de troballes, de passatges ben travats, de descripcions riques en les quals es veu que l’autor domina l’art de representar. Un segon punt fort, de tot el recull, és l’onirisme transversal, aquell punt d’elevació que converteix la crònica d’una realitat en una realitat augmentada. ‘L’ordre dels factors’ i ‘El pati’ són bons exemples de com l’airet de l’extraordinari s’escola per les finestres mal tancades de la quotidianitat. Al conte ‘El Pont del Petroli’, aquest ambient d’estranyesa fa uns quants cims.
Al llibre, però, hi ha un altre elefant, que no hi és esmentat i ningú s’ha de sentir obligat a veure. Es tracta de la feixuguesa de la prosa i de la fraseologia de Toni Güell. No pas a tot arreu, esclar, però l’autor té tirada als verbs, als substantius i als adjectius de diccionari, i una marcada tendència al gerundisme. Dit d’una altra manera, l’estil és ric, i sovint n’és tant, que vessa. Les conseqüències són contes força allargassats, repeticions innecessàries i galls, si això fos una òpera. Pel que fa al gerundisme, “s’hi van anar sumant”, “anessin tornant”, “volia seguir protestant”, “l’està allargant”, etc., semblen un tic del qui no confia en la potència de la sintaxi catalana per expressar l’acció sense haver-la d’anar expressant.
Els vuit contes són treballats, es nota que s’han avaluat pels quatre cantons
L’any passat, el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions va arribar a la vint-i-setena edició. Si es mira el palmarès, els guardonats, a grans trets, o bé són debutants, o bé es troben més al principi que no pas al mig o al final de les carreres respectives. És un premi, doncs, que no consolida, sinó que, més aviat, obre una porta, dona una empenta, ajuda els beneficiats a creure-s’ho —i això és molt important.
Toni Güell Ayza (1979) ha guanyat l’última edició del Rodoreda amb un recull titulat Elefants, publicat a Empúries. L’autor és llicenciat en Humanitats, té un màster estranger en Literatura Comparada i fa més d’una dècada que mena la secció d’opinió del diari Ara. Potser és per la trajectòria intel·lectual i laboral que els vuit contes del recull són treballats, es nota que s’han avaluat pels quatre cantons. Si n’haguéssim de fer una samarreta estampada, hi diria: “L’autor processa realisme enriquit de Pere Calders”.
L’elefant a la sala és una imatge per explicar una situació habitual, ço és, quan hi ha un problema evident al si del grup —de la parella fins al món sencer, tant li fa— i ningú no vol parlar-ne, reconèixer la veritat; és una imatge cosina del vestit de l’emperador. Toni Güell fa servir la metàfora proboscídica al primer conte, ‘L’aigua calenta’, la història sobre la caiguda del cavall —una altra imatge— d’un propietari de gasolineres a mig món. A partir d’aquí, a cada conte hi apareixerà, sembla, l’elefant a la sala, de vegades a tomb, perquè els protagonistes tenen un embolic i no el volen encarar, i més sovint amb calçador, i llavors serà l’elefant perquè sí, com quan, al conte ‘El consell’, el net rep una revelació de l’àvia, una epifania, i l’equipara a reconèixer “enmig de la metròpoli occidental […] l’olor portentosa que fan els elefants joves a l’Àsia”.
Toni Güell descriu bé. De vegades molt bé. Els contes ‘Una mena de més enllà’, ‘Delectació’ i una bona part de ‘Les ciutats i els capricis’ són plens de troballes, de passatges ben travats, de descripcions riques en les quals es veu que l’autor domina l’art de representar. Un segon punt fort, de tot el recull, és l’onirisme transversal, aquell punt d’elevació que converteix la crònica d’una realitat en una realitat augmentada. ‘L’ordre dels factors’ i ‘El pati’ són bons exemples de com l’airet de l’extraordinari s’escola per les finestres mal tancades de la quotidianitat. Al conte ‘El Pont del Petroli’, aquest ambient d’estranyesa fa uns quants cims.
Al llibre, però, hi ha un altre elefant, que no hi és esmentat i ningú s’ha de sentir obligat a veure. Es tracta de la feixuguesa de la prosa i de la fraseologia de Toni Güell. No pas a tot arreu, esclar, però l’autor té tirada als verbs, als substantius i als adjectius de diccionari, i una marcada tendència al gerundisme. Dit d’una altra manera, l’estil és ric, i sovint n’és tant, que vessa. Les conseqüències són contes força allargassats, repeticions innecessàries i galls, si això fos una òpera. Pel que fa al gerundisme, “s’hi van anar sumant”, “anessin tornant”, “volia seguir protestant”, “l’està allargant”, etc., semblen un tic del qui no confia en la potència de la sintaxi catalana per expressar l’acció sense haver-la d’anar expressant.
Toni Güell
Empúries
160 pàgines. 20 euros @9,99
EL PAÍS
