Homes al mar

Tabitha Lasley, periodista de Londres, es proposa escriure un llibre sobre els treballadors de les plataformes petrolieres del mar del Nord. Homes rudes, tatuats, enigmàtics, amb feines dures i ben remunerades, que passen mig any en búnquers testosterònics lluny de la civilització. L’objectiu és investigar com són els homes quan no hi ha cap dona a la vista. És una premissa fallida; la seva presència la farà impossible. Així i tot, agafa un any sabàtic i es muda a la ciutat portuària escocesa per on, tard o d’hora, passen tots els treballadors. N’entrevista més de cent, però el llibre que finalment publica el 2021, Sea State, té un protagonista: un treballador casat que converteix en el seu amant. L’arc de la relació és tristament previsible, el mateix que es repeteix des que Odisseu va deixar l’illa de Circe (amant) per tornar a Ítaca (legítima esposa).

A L’Odissea de Christopher Nolan Circe no és una fetillera seductora, sinó una bruixa medieval que odia la masculinitat tòxica. Odisseu, d’altra banda, és un pare de familia fidel, massa traumatitzat per flaixos de la destrucció de Troia com per pensar en sexe adúlter. L’un i l’altra no es toquen ni amb un pal. Tot molt civilitzat. (Després ell passa set anys a l’illa de Charlize Theron-Calipso, però perquè va fins a les celles de flor de lotus i oblida que té una senyora esperant a casa). Anava al cine preparada per a totes les profanacions imaginables al text d’Homer, però aquesta em va agafar desprevinguda. Un Odisseu sense orgull ni arrogància, assetjat per la culpa cristiana, i a més a més, cast! Des de la sala se sentien els udols de Nietzsche a la tomba.

Si aconsegueixes superar l’esglai de sentir Odisseu dient “you lucky bastard!”, o descrivint-se com a “veterà de guerra” com si fos un marine al Vietnam, o afirmant sense pestanyejar que “la nostra edat de bronze està col·lapsant”, pots gaudir força de les tres hores de metratge. Menció espe­cial a l’enfrontament amb el ciclop, que s’aborda des d’una perspectiva postcolonial: el pobre Polifem era un pastor d’ovelles tranquil·líssim que només volia fer formatge a la seva cova quan els homes del mar arriben i li perforen l’ull. El missatge sembla ser que mantenir un imperi per mitjà de la vio­lència té un cost personal alt, com ja deia Orwell a Matar un elefant: el de mirar-te al mirall i adonar-te que el monstre ets tu.

Una Odissea americanitzada i cristianitzada havia d’acabar amb nous horitzons i amb la possibilitat de redimir els pecats. No és així a Magallanes, una altra èpica de conquesta i virilitat marítima. Per començar, l’explorador Magallanes mai torna a Ítaca. La pel·lícula nega qualsevol èpica o heroisme o satisfacció narrativa: només hi ha fanatisme brut, desesperació per falta de vent, avorriment, malalties. Homes al mar sense cap dona a la vista. Dura dues hores i mitja, però es fa tan llarga com la mateixa expedició de Magallanes, i tot per adormir-me en el clímax final, quan els indígenes de la illa de Cebú assassinen brutalment l’heroi.