Llegeixo amb estupefacció que han anunciat el darrer programa de L’irradiador de 3Cat, un dels pocs programes literaris que quedaven a la Corporació. Després de l’estupefacció ha vingut la indignació, i encara més tard una fonda preocupació. Ja vindrà el temps per l’abatiment.
L’irradiador de David Guzman no era un programa de llibres qualsevol. De fet, era un magazine on hi cabia el teatre, música, cinema i tantes altres expressions culturals. Però escric amb el barret d’editor de llibres, jo. Permetin-me, doncs, que parli del tracte dispensat al món del llibre i la literatura a L’irradiador al llarg d’aquests vuit anys en antena. Per a molts editors era un programa estratègic, difícilment intercanviable per qualsevol altre. Quan sorgia una editorial nova amb un projecte sòlid, li dedicaven un espai. Quan hi havia algun esdeveniment literari de pes al país, se li dedicava un espai. Quan, segons el criteri del conductor del programa, apareixia al mercat un títol amb ambició literària, se li dedicava un espai. Comptat i debatut, potser no sembla una cosa extraordinària, oi? Doncs ho era. Ho era perquè cada cop necessitem menys dits d’una mà per comptar programes que acompleixin les funcions que els lectors, escriptors, llibreters i editors poden esperar d’un programa dedicat a la literatura.
Hi ha una sèrie de llibres que, al meu parer, ho tenen ben fomut, a dia d’avui. Són títols que no disposen de cap atractiu més que el de la seva vàlua literària. Potser són d’autors (i autores) morts i enterrats i no són uns clàssics indiscutibles, o són bons llibres per descobrir. Potser són autors vius però estrangers i l’editorial no té pressupost per portar-los (portar-los… a on? A quin programa?). Potser són vius i són d’aquí, però són novells i sense padrins. O tenen el do de l’escriptura però no el de la conversa o el de vendre peix. A la gent de L’irradiador aquests impediments semblaven no importar-los. A canvi, per decepció dels editors més impacients, els tempos del programa no tenien perquè coincidir amb els tempos de la promoció més estricta. Potser per aquest tipus d’editors L’irradiador no era tan estratègic, però que no s’amoïni el lector: els puc ben assegurar que tenen ben greixats altres mecanismes per arribar al gran públic.
Però per a la resta d’editors, el tancament d’aquest programa és una pèssima notícia. És tota una sèrie de llibres amb els defectes mediàtics que he esmentat que tenen el risc de quedar desemparats. Qui ens explicarà la importància i qualitat de llibres que no són mainstream, que són els que més necessiten ser explicats? Els programes que queden en peu em fa por mencionar-los, per si algú se li acut actuar també sobre ells.
Ignoro completament el nombre d’oients que tenia L’irradiador, però sí que puc imaginar-me el seu efecte multiplicador. Quan un lector escoltava el programa i decidia anar a la llibreria a comprar-se el llibre que tractaven, l’efecte multiplicador era 1. Però quan el mateix programa l’escoltava un llibreter, un distribuïdor, un cap de premsa atent o un bookstagramer (per què no? N’hi ha de molt seriosos), l’efecte multiplicador segur que augmentava. Hi ha gent que ha estat irradiada per L’irradiador sense haver-lo escoltat mai. L’irradiador formava part de la cadena del llibre. Formava part de la minvant cadena de prescriptors literaris del país no sotmesos a la tiktokització del discurs públic.
Un programa de llibres de la ràdio i la televisió pública no ha de dependre dels likes que genera ni de les audiències que recull, perquè darrere el like només hi ha el buit, i les audiències són del tot enganyoses. Un bon programa de llibres desafia conceptes com “franges d’edat” i “target jove”, principalment perquè la literatura desafia el màrqueting editorial constantment i perquè sospito que entre els integrants del “target jove” hi ha qui vol ser tractat com un adult, no pas com algú a qui li agrada que li agradi llegir (la frase és massa bona per ser meva).
Un bon programa de llibres de la ràdio i televisió pública no s’hauria de doblegar davant dels fenòmens editorials creats als laboratoris d’un departament de màrqueting, ni adormir-se als llorers dels autors patrimonials. Un bon programa de llibres té el poder de contribuir a despertar la curiositat i generar el boca-orella, fenòmens molt més sexis i democràtics que abracen editorials grans i petites. I el boca-orella és un fenomen complex, que necessita del temps i de la complexitat. I temps i complexitat és el que aportava, en la seva justa mesura i possibilitats, L’irradiador.
No vull caure en la temptació del lament, tot i que el temps acompanya. Vull creure que després de L’irradiador vindrà un programa equivalent, amb gent tan valuosa com la que hi havia a L’irradiador. Tot i que, en un país ambiciós que just estrena un Pla Nacional de Lectura, no hauríem d’esperar una simple substitució: hauríem d’exigir redoblar esforços i redoblar programes. Si una cosa tenim els editors és fe.
Miquel Adam és editor de La Segona Perifèria.
Tanca un dels pocs programes literaris que queden als mitjans de la Corporació
Llegeixo amb estupefacció que han anunciat el darrer programa de L’irradiador de 3Cat, un dels pocs programes literaris que quedaven a la Corporació. Després de l’estupefacció ha vingut la indignació, i encara més tard una fonda preocupació. Ja vindrà el temps per l’abatiment.
L’irradiador de David Guzman no era un programa de llibres qualsevol. De fet, era un magazine on hi cabia el teatre, música, cinema i tantes altres expressions culturals. Però escric amb el barret d’editor de llibres, jo. Permetin-me, doncs, que parli del tracte dispensat al món del llibre i la literatura a L’irradiador al llarg d’aquests vuit anys en antena. Per a molts editors era un programa estratègic, difícilment intercanviable per qualsevol altre. Quan sorgia una editorial nova amb un projecte sòlid, li dedicaven un espai. Quan hi havia algun esdeveniment literari de pes al país, se li dedicava un espai. Quan, segons el criteri del conductor del programa, apareixia al mercat un títol amb ambició literària, se li dedicava un espai. Comptat i debatut, potser no sembla una cosa extraordinària, oi? Doncs ho era. Ho era perquè cada cop necessitem menys dits d’una mà per comptar programes que acompleixin les funcions que els lectors, escriptors, llibreters i editors poden esperar d’un programa dedicat a la literatura.
Hi ha una sèrie de llibres que, al meu parer, ho tenen ben fomut, a dia d’avui. Són títols que no disposen de cap atractiu més que el de la seva vàlua literària. Potser són d’autors (i autores) morts i enterrats i no són uns clàssics indiscutibles, o són bons llibres per descobrir. Potser són autors vius però estrangers i l’editorial no té pressupost per portar-los (portar-los… a on? A quin programa?). Potser són vius i són d’aquí, però són novells i sense padrins. O tenen el do de l’escriptura però no el de la conversa o el de vendre peix. A la gent de L’irradiador aquests impediments semblaven no importar-los. A canvi, per decepció dels editors més impacients, els tempos del programa no tenien perquè coincidir amb els tempos de la promoció més estricta. Potser per aquest tipus d’editors L’irradiador no era tan estratègic, però que no s’amoïni el lector: els puc ben assegurar que tenen ben greixats altres mecanismes per arribar al gran públic.
Però per a la resta d’editors, el tancament d’aquest programa és una pèssima notícia. És tota una sèrie de llibres amb els defectes mediàtics que he esmentat que tenen el risc de quedar desemparats. Qui ens explicarà la importància i qualitat de llibres que no són mainstream, que són els que més necessiten ser explicats? Els programes que queden en peu em fa por mencionar-los, per si algú se li acut actuar també sobre ells.
Ignoro completament el nombre d’oients que tenia L’irradiador, però sí que puc imaginar-me el seu efecte multiplicador. Quan un lector escoltava el programa i decidia anar a la llibreria a comprar-se el llibre que tractaven, l’efecte multiplicador era 1. Però quan el mateix programa l’escoltava un llibreter, un distribuïdor, un cap de premsa atent o un bookstagramer (per què no? N’hi ha de molt seriosos), l’efecte multiplicador segur que augmentava. Hi ha gent que ha estat irradiada per L’irradiador sense haver-lo escoltat mai. L’irradiador formava part de la cadena del llibre. Formava part de la minvant cadena de prescriptors literaris del país no sotmesos a la tiktokització del discurs públic.
Un programa de llibres de la ràdio i la televisió pública no ha de dependre dels likes que genera ni de les audiències que recull, perquè darrere el like només hi ha el buit, i les audiències són del tot enganyoses. Un bon programa de llibres desafia conceptes com “franges d’edat” i “target jove”, principalment perquè la literatura desafia el màrqueting editorial constantment i perquè sospito que entre els integrants del “target jove” hi ha qui vol ser tractat com un adult, no pas com algú a qui li agrada que li agradi llegir (la frase és massa bona per ser meva).
Un bon programa de llibres de la ràdio i televisió pública no s’hauria de doblegar davant dels fenòmens editorials creats als laboratoris d’un departament de màrqueting, ni adormir-se als llorers dels autors patrimonials. Un bon programa de llibres té el poder de contribuir a despertar la curiositat i generar el boca-orella, fenòmens molt més sexis i democràtics que abracen editorials grans i petites. I el boca-orella és un fenomen complex, que necessita del temps i de la complexitat. I temps i complexitat és el que aportava, en la seva justa mesura i possibilitats, L’irradiador.
No vull caure en la temptació del lament, tot i que el temps acompanya. Vull creure que després de L’irradiador vindrà un programa equivalent, amb gent tan valuosa com la que hi havia a L’irradiador. Tot i que, en un país ambiciós que just estrena un Pla Nacional de Lectura, no hauríem d’esperar una simple substitució: hauríem d’exigir redoblar esforços i redoblar programes. Si una cosa tenim els editors és fe.
Miquel Adam és editor de La Segona Perifèria.
EL PAÍS
