Per primera vegada podem descobrir en català on es troba l’origen del topònim d’Ibèria. De nou, el regal ens l’ofereix Adesiara Editorial en una acurada edició de la Ibèria d’Estrabó, dins una col·lecció, Aetas, que amb prop de cinquanta números constitueix una nova aportació a la plèiade del seu catàleg de clàssics grecollatins i a la recepció contemporània del món de Grècia i Roma en català. El volum, traduït i anotat amb precisió suïssa per l’ofici de Xavier Biosca, no és una traducció de l’extensa obra geogràfica d’Estrabó, sinó que presenta el llibre III de la seva Geografia, dedicat íntegrament a la península Ibèrica. És una obra fonamental per a l’estudi dels nostres orígens i de les apropiacions indegudes de dues denominacions etnogeogràfiques, Ibèria i Hispània —ho sabien bé els catalans de 1640 i molts de nosaltres ho hem oblidat—, patrimoni de tots els pobles que habitem la ‘pell de brau’ que fou la península Ibèrica, coneguda com a Ibèria o Hispània molt abans de l’existència d’Espanya.
L’editorial Adesiara publica el llibre III de la ‘Geografia’ d’Estrabó, ‘Ibèria’
Per primera vegada podem descobrir en català on es troba l’origen del topònim d’Ibèria. De nou, el regal ens l’ofereix Adesiara Editorial en una acurada edició de la Ibèria d’Estrabó, dins una col·lecció, Aetas, que amb prop de cinquanta números constitueix una nova aportació a la plèiade del seu catàleg de clàssics grecollatins i a la recepció contemporània del món de Grècia i Roma en català. El volum, traduït i anotat amb precisió suïssa per l’ofici de Xavier Biosca, no és una traducció de l’extensa obra geogràfica d’Estrabó, sinó que presenta el llibre III de la seva Geografia, dedicat íntegrament a la península Ibèrica. És una obra fonamental per a l’estudi dels nostres orígens i de les apropiacions indegudes de dues denominacions etnogeogràfiques, Ibèria i Hispània —ho sabien bé els catalans de 1640 i molts de nosaltres ho hem oblidat—, patrimoni de tots els pobles que habitem la ‘pell de brau’ que fou la península Ibèrica, coneguda com a Ibèria o Hispània molt abans de l’existència d’Espanya.
Des del punt de vista del contingut, Ibèria és un testimoni privilegiat de la mirada grecoromana sobre el territori i els pobles peninsulars. Estrabó, a cavall entre els segles del canvi d’era, no fou un observador directe —mai no trepitjà Ibèria—, sinó un compilador crític de fonts —moltes de les quals, avui perdudes— que va construir una síntesi geogràfica i etnogràfica del món conegut aleshores. En aquesta obra, l’autor descriu amb precisió matemàtica les ciutats principals, els accidents geogràfics, els recursos naturals i les xarxes viàries, així com la diversitat de pobles que habitaven la península, sovint associada al determinisme geogràfic: des dels celtibers fins als lusitans o els ibers de la costa mediterrània.
Tot plegat converteix el text en una font única per a la reconstrucció de la imatge antiga d’Ibèria —també per la presència d’un antic mapa, avui dia desconcertant en especial per la ubicació dels Pirineus—, però també en un document ideològic que reflecteix els prejudicis i les categories interpretatives del món clàssic en els seus discursos sobre els anomenats bàrbars i sobre les identitats imaginades en els discursos clàssics sobre l’alteritat. La tensió entre descripció empírica i construcció cultural és constant i ofereix al lector d’avui un camp d’anàlisi molt ric i, per què no, un mirall on veure reflectits els prejudicis i distorsions de les construccions identitàries —nostres i dels altres— en la llarga durada.
La traducció de Xavier Biosca és, en aquest sentit, un dels punts forts del volum. Es tracta d’una versió filològicament solvent, fidel al text grec i llegible en català contemporani. El traductor opta assenyadament per un registre clar, però no simplificador, que preserva la densitat conceptual d’Estrabó, manté un equilibri entre el respecte al grec clàssic i la seva actualització al català actual, i evita els vicis d’una modernitat excessiva o d’una llengua arcaïtzant. Aquesta decisió no pot ser més encertada en un text que combina tecnicismes disciplinaris, en què la toponímia i l’antroponímia sovint ens són alienes si no se’ns acompanyen d’un ric promptuari de notes i índexs analítics per no desorientar-nos en la navegació.
Des d’una perspectiva crítica, cal recordar que Ibèria no és una obra homogènia en el sentit modern de la ciència geogràfica. La dependència de fonts diverses fa que hi hagi desigualtats en el nivell de detall, amb informació no sempre equivalent per a tots els pobles peninsulars i sovint sense una jerarquització clara en el seu grau de barbàrie o civilització. Tanmateix, aquesta mateixa heterogeneïtat també és part del seu encant, ja que reflecteix el procés de transmissió del coneixement geogràfic en l’antiguitat, de com grecs i romans imaginaven els seus veïns, de com la imaginació esdevenia imaginari.
La publicació d’aquest volum en català va més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic o de la satisfacció que ens genera sempre retornar a la literatura clàssica. La Ibèria d’Estrabó ens permet accedir directament a una de les fonts més antigues sobre la península Ibèrica i convida a reflexionar sobre els usos i abusos de la construcció històrica de la nostra identitat. Llegir Estrabó avui és, en certa manera, confrontar-se amb una mirada externa que, tot i la distància temporal, continua interpel·lant-nos sobre el procés de transformació d’Ibèria en Hispània i sobre com en la nostra construcció identitària ens hem apropiat —o no— de les arrels autòctones, fenícies, gregues o romanes; per què, en front dels que reclamen el monopoli, Ibèria i Hispània han de ser sentides com a nostres sense haver de renunciar de cap manera a la nostra identitat.
Estrabó
Traducció de Xavier Biosca. Adesiara Editorial
258 pàgines. 16 euros
EL PAÍS
