La veritat és que, en lloc de parlar de Sirat, m’estimaria més parlar del cinema de Tsai Ming-liang, que aquest mes podem veure gairebé íntegrament a la Filmoteca de Catalunya; quina sort en tenim, d’aquest puntal de la ciutat i del país, que amb entrades a quatre euros facilita i incentiva la nostra formació contínua i ens porta en persona els directors més importants del moment, com ara Béla Tarr o el mateix Tsai Ming-liang, que l’altre dia, després del passi de Dies, que va costar uns 300.000 dòlars, a la pregunta de per què plantava la càmera i no la movia per seguir els actors ell responia senzillament “perquè m’agrada així”.
Voldria dir meravelles de les pel·lis de Tsai Ming-liang i de Lee Kang-sheng, l’actor amb qui fa 35 anys que treballa i que ha convertit la seva filmografia en una espècie d’estudi en temps real de la seva persona; de fet, és per adaptar-se a la manera de fer de Kang-sheng durant el rodatge dels seus primers telefilms que Ming-liang adopta el ritme natural que acabarà sent tan constitutiu del seu cinema. Voldria dir meravelles de les pel·lis de Tsai Ming-liang, però seria com voler dir meravelles d’un senyor fet pols que mira com plou, d’una dona estirada al llit que escolta, entre fascinada i fastiguejada, els sorolls que venen del pis de dalt, d’un tros de jungla que es gronxa amb el vent de la nit, d’un massatgista que acaba fent-li una palla al client, d’un peix pàl·lid i desmesurat que es menja una panerola que podria ser la reencarnació d’algú. A Tsai Ming-liang li interessa —l’obsessiona, l’enamora— la vida dels altres, el que hi ha a fora, el món, la vida que no és ell ni el seu melic: planta la càmera (com deia el de la pregunta) per veure què passa, es posa a disposició, no afegeix res, ho escolta tot i després t’ho mostra sense jutjar, sense imposar, sense lliçó, com una ofrena.
Si pogués, en comptes de parlar de Sirat, posaria una sèptima d’Oriol Sauleda del seu esplèndid llibre Llumeneres, publicat el 2021 per l’editorial Documents Documenta, un llibre que sí que va a fons de l’univers de les festes lliures —altrament i actualment dites raves, però que venen de lluny, fa milers d’anys que en fem, de festes així, ens són tan constitutives com parlar o riure.
Seria aquesta:
Això ha estat un ritual
per confondre el blanc i el negre,
i adonar-nos que és igual
si ets un roure o ets un cedre,
que l’escolta és radical
quan feineja, tot ho integra,
—Soc una ànima, un fanal.
‘Sirat’ només “funciona” quan s’adreça a un públic molt específic, europeu, blanc, privilegiat? És cinema de la culpa?
La veritat és que en comptes de parlar de Sirat, d’Oliver Laxe, amb un pressupost de més de sis milions d’euros, premi del Jurat de Cannes, gran èxit de públic, una promo que parla de raves al desert marroquí i d’un pare que busca la seva filla, i amb comentaris a les xarxes com ara “és una pel·lícula que et rebenta”, “he trigat dies a pair-la”, “impactant, gran cine”, preferiria recordar l’escenari de Crowd, de Gisele Viènne, que floreix amb una munió de ballarins a càmera lenta, d’una expressivitat i un virtuosisme totalment al servei de les mil emocions i situacions que es van donant simultàniament davant de l’espectador: rampells extàtics, violències i atraccions, alienació i germanor, amb tota la subtilesa i riquesa del que ens passa quan parem atenció. I la música, que és el cos del temps quan balla, apareix, s’enfila, acompanya, contrapunta, abassega i es fon amb el mateix respecte, sense mai fer-te passar per l’adreçador. El muntatge et deixa espai, permet que et fixis en un ballarí particular i la microescena que desenvolupa, que vagis anant d’aquí a allà o que mantinguis una mirada més general. Hi ha molts viatges per fer, i l’espectacle és una invitació que hi participis lliurement, creativament, vitalment. Compta amb tu. Quan s’acaba el no goso dir-ne espectacle, el públic està tocat: li han passat tantes coses que té ganes de parlar-ne, de compartir la fertilitat d’un desert.
Si no hi ha més remei i he de parlar de Sirat, crec que el millor serà obrir directament el torn de preguntes: a què respon el nus a l’estómac que té en sortir molta de la gent que la va veure? Quin paper hi juga el disseny de so a partir del gir de guió de la meitat del metratge? És un efecte volgut, buscat, pel director? Sirat tracta de la manipulació de l’espectador, com ara Funny Games, de Michael Haneke? O és una pel·lícula mística, transcendent, perquè totes dues coses no pot ser, o sí? Quina relació té la mística amb la crueltat? Sirat és cosina germana de Samsara, de Lois Patiño, i d’As bestas, de Rodrigo Sorogoyen, o més aviat de Dancer in the Dark, de Lars von Trier i d’Amélie, de Jean-Pierre Jeunet? Per què són tan literals, els diàlegs, per què tota l’estona subratllen el que ja sabem o veiem? Per què hi ha aquesta jerarquia tan acusada entre imatge i so, i paraula? És perquè la paraula, quan no és literal, pot eixamplar més el significat i permetre una recepció menys acotada? Tota aquesta arquitectura de sentit únic, cap a on ens porta? És el contrari de l’aprenentatge? És una al·legoria moral i determinista sobre la humanitat? Per què força la rima entre rave, desert i infern? Quina relació té aquesta manera de fer tan unívoca amb les declaracions del director sobre la feminitat, la polisèmia i la porositat? En una entrevista, Laxe diu que per ell la natura és molt important, un personatge més, cap decorat —fa pensar en els versos de Verdaguer “on tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”—, però aleshores, per què a Sirat la natura és totalment instrumental i al servei de les esfereïdores peripècies dels protagonistes? Quina és la paraula que defineix la persona que fa el contrari del que diu? Què pensaria de la pel·li algú dels que van dalt del tren a l’escena final, abans que la càmera s’aixequi i ens deixi encara més clar cap a on ens dirigim? Sirat només “funciona” quan s’adreça a un públic molt específic —europeu, blanc, privilegiat, etc.? És cinema de la culpa? Què en traiem d’afegir violència estètica a la violència estructural? Què pot arribar a legitimar, no només a nivell discursiu sinó també social, l’amenaça inconcreta i constant d’una tercera guerra mundial? Es pot ser part de la solució si ets part del problema? Què vol dir prendre partit? Es pot fer una pel·lícula alienada sobre l’alienació?
A què respon el nus a l’estómac que molta gent diu que té en sortir del cinema? Es pot ser part de la solució si ets part del problema? Què vol dir prendre partit? Es pot fer una pel·lícula alienada sobre l’alienació?
La veritat és que, en lloc de parlar de Sirat, m’estimaria més parlar del cinema de Tsai Ming-liang, que aquest mes podem veure gairebé íntegrament a la Filmoteca de Catalunya; quina sort en tenim, d’aquest puntal de la ciutat i del país, que amb entrades a quatre euros facilita i incentiva la nostra formació contínua i ens porta en persona els directors més importants del moment, com ara Béla Tarr o el mateix Tsai Ming-liang, que l’altre dia, després del passi de Dies, que va costar uns 300.000 dòlars, a la pregunta de per què plantava la càmera i no la movia per seguir els actors ell responia senzillament “perquè m’agrada així”.
Voldria dir meravelles de les pel·lis de Tsai Ming-liang i de Lee Kang-sheng, l’actor amb qui fa 35 anys que treballa i que ha convertit la seva filmografia en una espècie d’estudi en temps real de la seva persona; de fet, és per adaptar-se a la manera de fer de Kang-sheng durant el rodatge dels seus primers telefilms que Ming-liang adopta el ritme natural que acabarà sent tan constitutiu del seu cinema. Voldria dir meravelles de les pel·lis de Tsai Ming-liang, però seria com voler dir meravelles d’un senyor fet pols que mira com plou, d’una dona estirada al llit que escolta, entre fascinada i fastiguejada, els sorolls que venen del pis de dalt, d’un tros de jungla que es gronxa amb el vent de la nit, d’un massatgista que acaba fent-li una palla al client, d’un peix pàl·lid i desmesurat que es menja una panerola que podria ser la reencarnació d’algú. A Tsai Ming-liang li interessa —l’obsessiona, l’enamora— la vida dels altres, el que hi ha a fora, el món, la vida que no és ell ni el seu melic: planta la càmera (com deia el de la pregunta) per veure què passa, es posa a disposició, no afegeix res, ho escolta tot i després t’ho mostra sense jutjar, sense imposar, sense lliçó, com una ofrena.
La pel·lícula només “funciona” quan s’adreça a un públic molt específic, europeu, blanc, privilegiat?
Si pogués, en comptes de parlar de Sirat, posaria una sèptima d’Oriol Sauleda del seu esplèndid llibre Llumeneres, publicat el 2021 per l’editorial Documents Documenta, un llibre que sí que va a fons de l’univers de les festes lliures —altrament i actualment dites raves, però que venen de lluny, fa milers d’anys que en fem, de festes així, ens són tan constitutives com parlar o riure. Seria aquesta:
Això ha estat un ritual
per confondre el blanc i el negre,
i adonar-nos que és igual
si ets un roure o ets un cedre,
que l’escolta és radical
quan feineja, tot ho integra,
—Soc una ànima, un fanal.
La veritat és que en comptes de parlar de Sirat, d’Oliver Laxe, amb un pressupost de més de sis milions d’euros, premi del Jurat de Cannes, gran èxit de públic, una promo que parla de raves al desert marroquí i d’un pare que busca la seva filla, i amb comentaris a les xarxes com ara “és una pel·lícula que et rebenta”, “he trigat dies a pair-la”, “impactant, gran cine”, preferiria recordar l’escenari de Crowd, de Gisele Viènne, que floreix amb una munió de ballarins a càmera lenta, d’una expressivitat i un virtuosisme totalment al servei de les mil emocions i situacions que es van donant simultàniament davant de l’espectador: rampells extàtics, violències i atraccions, alienació i germanor, amb tota la subtilesa i riquesa del que ens passa quan parem atenció. I la música, que és el cos del temps quan balla, apareix, s’enfila, acompanya, contrapunta, abassega i es fon amb el mateix respecte, sense mai fer-te passar per l’adreçador. El muntatge et deixa espai, permet que et fixis en un ballarí particular i la microescena que desenvolupa, que vagis anant d’aquí a allà o que mantinguis una mirada més general. Hi ha molts viatges per fer, i l’espectacle és una invitació que hi participis lliurement, creativament, vitalment. Compta amb tu. Quan s’acaba el no goso dir-ne espectacle, el públic està tocat: li han passat tantes coses que té ganes de parlar-ne, de compartir la fertilitat d’un desert.
Si no hi ha més remei i he de parlar de Sirat, crec que el millor serà obrir directament el torn de preguntes: a què respon el nus a l’estómac que té en sortir molta de la gent que la va veure? Quin paper hi juga el disseny de so a partir del gir de guió de la meitat del metratge? És un efecte volgut, buscat, pel director? Sirat tracta de la manipulació de l’espectador, com ara Funny Games, de Michael Haneke? O és una pel·lícula mística, transcendent, perquè totes dues coses no pot ser, o sí? Quina relació té la mística amb la crueltat? Sirat és cosina germana de Samsara, de Lois Patiño, i d’As bestas, de Rodrigo Sorogoyen, o més aviat de Dancer in the Dark, de Lars von Trier i d’Amélie, de Jean-Pierre Jeunet? Per què són tan literals, els diàlegs, per què tota l’estona subratllen el que ja sabem o veiem? Per què hi ha aquesta jerarquia tan acusada entre imatge i so, i paraula? És perquè la paraula, quan no és literal, pot eixamplar més el significat i permetre una recepció menys acotada? Tota aquesta arquitectura de sentit únic, cap a on ens porta? És el contrari de l’aprenentatge? És una al·legoria moral i determinista sobre la humanitat? Per què força la rima entre rave, desert i infern? Quina relació té aquesta manera de fer tan unívoca amb les declaracions del director sobre la feminitat, la polisèmia i la porositat? En una entrevista, Laxe diu que per ell la natura és molt important, un personatge més, cap decorat —fa pensar en els versos de Verdaguer “on tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen”—, però aleshores, per què a Sirat la natura és totalment instrumental i al servei de les esfereïdores peripècies dels protagonistes? Quina és la paraula que defineix la persona que fa el contrari del que diu? Què pensaria de la pel·li algú dels que van dalt del tren a l’escena final, abans que la càmera s’aixequi i ens deixi encara més clar cap a on ens dirigim? Sirat només “funciona” quan s’adreça a un públic molt específic —europeu, blanc, privilegiat, etc.? És cinema de la culpa? Què en traiem d’afegir violència estètica a la violència estructural? Què pot arribar a legitimar, no només a nivell discursiu sinó també social, l’amenaça inconcreta i constant d’una tercera guerra mundial? Es pot ser part de la solució si ets part del problema? Què vol dir prendre partit? Es pot fer una pel·lícula alienada sobre l’alienació?
EL PAÍS
