Ada Klein Fortuny és el pseudònim d’una escriptora, nascuda el 1975 (com que no figura a cap banda, no es pot recórrer als parèntesis convencionals on s’informa del lloc de naixença de l’autor), que el 2020 va debutar amb un assaig que va enamorar no pocs lectors: La plaga blanca se centrava en els avatars d’un seguit d’escriptors de finals del XIX i principis del XX —Txékhov, Kafka, Katherine Mansfield, Paul Éluard, Salvat-Papasseit, Orwell— que es van infectar de tuberculosi, i a través de les seves cartes i dietaris, sobretot, anàvem coneixent amb quina actitud convivia cadascú amb la malaltia i el declivi progressiu del cos, i com els condicionava l’escriptura. Al darrere de les peripècies i els perfils biogràfics de cada protagonista, a La plaga blanca també s’hi desplegava una mena de fil invisible que els unia tots d’una altra manera, perquè tothom va tenir la sort d’emmalaltir i escriure, a prop, lluny o al costat, de les persones que els estimaven. Com si l’autora realitzés també —de passada— un catàleg de les distintes formes que pot assolir l’amor, vèiem la gratitud amb què Olga Knipper acompanyava Txékhov; que Felice Bauer, Milena Jesenská i Dora Diamant descobrien de què parlaven quan parlaven de sentiments amb Kafka; coneixíem els estranys vincles que van lligar Katherine Mansfield amb el seu marit i Ida Baker, i encara que Salvat-Papasseit no ens caigui especialment bé, ens agradava que es conjecturés que al sanatori de les Escaldes una amant va endolcir-li els seus últims dies.
Ara, a la seva primera novel·la, Ada Klein Fortuny fa que la protagonista i narradora de Lisa Cohen, en un tren que la du de París fins la ciutat on l’espera el seu actual amor, vagi descabdellant el fil invisible que al llarg del temps ha anat forjant la seva vida sexual i sentimental, des de l’adolescència fins ara mateix, a la vora de la seixantena. A Lisa Cohen, la protagonista, d’origen italià —els seus pares van morir en un accident de cotxe quan ella era petita—, educada a Anglaterra, entusiasta del sud de França i tan viatgera que pensa que quan sigui vella de debò, i no es pugui moure gaire, només li caldrà aclucar els ulls per viatjar de nou sense anar enlloc i “Barcelona –Madrid –Bilbao –Berlín –Nova Delhi –Londres –París –Nova York –Roma –Tbilisi –etcètera” “viuran en mi tal com eren, i aquella felicitat dels llocs, la reviuré”, fa un inventari —“un manual d’instruccions”, diu— de la seva experiència amb els homes. És d’agrair que no hagi existit cap relació que li diposités alguna mena de rancor contra el gènere masculí; és d’agrair la vitalitat que irradien tant els començaments com els finals de cada història sentimental i sexual viscuda; i és d’agrair, també, que enlloc no hi figuri res que s’assembli a la geomètrica ideologia feminista. Lisa Cohen celebra la naturalitat d’estimar i desitjar a la vegada que celebra el goig de ser desitjada i estimada, i aquí rau un dels problemes que planteja la novel·la: Ada Klein Fortuny no sempre esquiva els paranys que li paren les descripcions de les virtuts de l’amor, de l’estima o del sexe, difícils sempre de plasmar perquè massa sovint les tempta el dimoni de la cursileria, i a vegades ens sentim una mica massa plens de tants elogis encantats cap a la “felicitat” de ser “feliç” —són les dues paraules predominants a la novel·la—, sobretot quan ens trobem davant de passatges situables a la vora dels manuals d’autoajuda: el sexe “és un moment d’intimitat, de compartir sentiments, de ser present, d’aprendre, d’establir connexions, de perdonar-te pel teu cos, d’estimar el teu cos amb tots els defectes, a través de com l’estima, el desitja o el disfruta l’altre. Que és sa, que és divertit, que fa feliç”.
Com a contrapartida, a Lisa Cohen hi trobem descripcions de paisatges d’alta magnitud —llegiu els episodis ubicats a la barraca a la vora de Banyuls— i comparacions que ens plauen molt, com ara quan la protagonista s’està en una platja i es veu “Blanca com l’escuma de la llet d’un caputxino. Blanca com els llençols d’hotel de quatre estrelles. Blanca com una clara d’ou ferrada. Blanca com el blanc d’un ull sense icterícia”. I és aquí, al topar amb aquests moments, i que en són bastants, quan creiem que no ens sap gens de greu haver anat escoltant la senzillesa simpàtica de Lisa Cohen i la seva fe indestructible en els beneficis de l’amor, com si hagués llegit l’últim poemari de Valentí Puig, Llum enemiga, i també sabés que tot plegat consisteix a “no fer més nosa que companyia”.
L’escriptora repassa la vida sexual i sentimental de Lisa Cohenquan arriba a la seixantena, sense res que s’assembli a la geomètrica ideologia feminista ni al rancor contra el gènere masculí
Ada Klein Fortuny és el pseudònim d’una escriptora, nascuda el 1975 (com que no figura a cap banda, no es pot recórrer als parèntesis convencionals on s’informa del lloc de naixença de l’autor), que el 2020 va debutar amb un assaig que va enamorar no pocs lectors: La plaga blanca se centrava en els avatars d’un seguit d’escriptors de finals del XIX i principis del XX —Txékhov, Kafka, Katherine Mansfield, Paul Éluard, Salvat-Papasseit, Orwell— que es van infectar de tuberculosi, i a través de les seves cartes i dietaris, sobretot, anàvem coneixent amb quina actitud convivia cadascú amb la malaltia i el declivi progressiu del cos, i com els condicionava l’escriptura. Al darrere de les peripècies i els perfils biogràfics de cada protagonista, a La plaga blanca també s’hi desplegava una mena de fil invisible que els unia tots d’una altra manera, perquè tothom va tenir la sort d’emmalaltir i escriure, a prop, lluny o al costat, de les persones que els estimaven. Com si l’autora realitzés també —de passada— un catàleg de les distintes formes que pot assolir l’amor, vèiem la gratitud amb què Olga Knipper acompanyava Txékhov; que Felice Bauer, Milena Jesenská i Dora Diamant descobrien de què parlaven quan parlaven de sentiments amb Kafka; coneixíem els estranys vincles que van lligar Katherine Mansfield amb el seu marit i Ida Baker, i encara que Salvat-Papasseit no ens caigui especialment bé, ens agradava que es conjecturés que al sanatori de les Escaldes una amant va endolcir-li els seus últims dies.
Ara, a la seva primera novel·la, Ada Klein Fortuny fa que la protagonista i narradora de Lisa Cohen, en un tren que la du de París fins la ciutat on l’espera el seu actual amor, vagi descabdellant el fil invisible que al llarg del temps ha anat forjant la seva vida sexual i sentimental, des de l’adolescència fins ara mateix, a la vora de la seixantena. A Lisa Cohen, la protagonista, d’origen italià —els seus pares van morir en un accident de cotxe quan ella era petita—, educada a Anglaterra, entusiasta del sud de França i tan viatgera que pensa que quan sigui vella de debò, i no es pugui moure gaire, només li caldrà aclucar els ulls per viatjar de nou sense anar enlloc i “Barcelona –Madrid –Bilbao –Berlín –Nova Delhi –Londres –París –Nova York –Roma –Tbilisi –etcètera” “viuran en mi tal com eren, i aquella felicitat dels llocs, la reviuré”, fa un inventari —“un manual d’instruccions”, diu— de la seva experiència amb els homes. És d’agrair que no hagi existit cap relació que li diposités alguna mena de rancor contra el gènere masculí; és d’agrair la vitalitat que irradien tant els començaments com els finals de cada història sentimental i sexual viscuda; i és d’agrair, també, que enlloc no hi figuri res que s’assembli a la geomètrica ideologia feminista. Lisa Cohen celebra la naturalitat d’estimar i desitjar a la vegada que celebra el goig de ser desitjada i estimada, i aquí rau un dels problemes que planteja la novel·la: Ada Klein Fortuny no sempre esquiva els paranys que li paren les descripcions de les virtuts de l’amor, de l’estima o del sexe, difícils sempre de plasmar perquè massa sovint les tempta el dimoni de la cursileria, i a vegades ens sentim una mica massa plens de tants elogis encantats cap a la “felicitat” de ser “feliç” —són les dues paraules predominants a la novel·la—, sobretot quan ens trobem davant de passatges situables a la vora dels manuals d’autoajuda: el sexe “és un moment d’intimitat, de compartir sentiments, de ser present, d’aprendre, d’establir connexions, de perdonar-te pel teu cos, d’estimar el teu cos amb tots els defectes, a través de com l’estima, el desitja o el disfruta l’altre. Que és sa, que és divertit, que fa feliç”.
Com a contrapartida, a Lisa Cohen hi trobem descripcions de paisatges d’alta magnitud —llegiu els episodis ubicats a la barraca a la vora de Banyuls— i comparacions que ens plauen molt, com ara quan la protagonista s’està en una platja i es veu “Blanca com l’escuma de la llet d’un caputxino. Blanca com els llençols d’hotel de quatre estrelles. Blanca com una clara d’ou ferrada. Blanca com el blanc d’un ull sense icterícia”. I és aquí, al topar amb aquests moments, i que en són bastants, quan creiem que no ens sap gens de greu haver anat escoltant la senzillesa simpàtica de Lisa Cohen i la seva fe indestructible en els beneficis de l’amor, com si hagués llegit l’últim poemari de Valentí Puig, Llum enemiga, i també sabés que tot plegat consisteix a “no fer més nosa que companyia”.
Ada Klein Fortuny
L’Altra Editorial
149 pàgines. 18,90 euros
EL PAÍS
