Aturem-nos i mirem enrere. Som al 2012: el jurat del premi Amadeu Oller, el més longeu dedicat a poetes inèdits —es convoca de manera ininterrompuda des del 1964—, dona a conèixer un dels noms que marcaran l’escena literària del segle XXI. L’autora, Irene Solà, es presentava com una creadora de naturalesa nòmada, que havia publicat contes i poemes i participava en diversos projectes col·lectius, com el fanzín Vols Russos. A la solapa, Bèstia s’identificava amb una llarga enumeració: era “joc, acudit, embotit, sopar, son, pipí, sensació, jardí, sexe, sang, búfal, amor, àvia, canoa, casa, ullet, piscina, estómac, llit”.
Catorze anys després es reedita el debut d’un dels noms que han marcat l’escena literària catalana del segle XXI, on els lectors trobaran una lírica més continguda i minimalista que a la narrativa
Aturem-nos i mirem enrere. Som al 2012: el jurat del premi Amadeu Oller, el més longeu dedicat a poetes inèdits —es convoca de manera ininterrompuda des del 1964—, dona a conèixer un dels noms que marcaran l’escena literària del segle XXI. L’autora, Irene Solà, es presentava com una creadora de naturalesa nòmada, que havia publicat contes i poemes i participava en diversos projectes col·lectius, com el fanzín Vols Russos. A la solapa, Bèstia s’identificava amb una llarga enumeració: era “joc, acudit, embotit, sopar, son, pipí, sensació, jardí, sexe, sang, búfal, amor, àvia, canoa, casa, ullet, piscina, estómac, llit”.
De manera ben intencionada, Solà sabia fer coexistir, en imatges sorprenents i surrealistes, tendresa i violència. La condició animal explícita al títol ja enunciava el tema comú a totes les peces: la indistinció entre els humans i la resta d’animals. El jurat celebrava la naturalitat del llenguatge de Bèstia i en destacava alguns trets: l’ús d’imatges directes marcades pel contrast, l’esperit lúdic i un humor entre irònic i càustic —que impregnaran tota l’obra posterior.
Bèstia es reedita ara, catorze anys després, quan Solà és àmpliament reconeguda, traduïda i llegida. Els lectors d’Els dics, Canto jo i la muntanya balla i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres hi trobaran una veu ambivalent, que es desprèn de l’imaginari fantasmagòric, escatològic i tètric. La lírica de Solà, necessàriament més continguda que la narrativa, manté el joc amb les veus i les perspectives, i fa ús de la intertextualitat, l’el·lipsi i la brevetat. Menys digressius, sense mètrica ni rima, els versos se centren, principalment, en diferents aspectes d’una relació amorosa i són, diu l’autora, “punyents, concrets i específics, una sola idea”.
Solà crea, projecta i fantasieja tallant “trossos de la vida de tothom”, segons reconeix en una entrevista del 2018. Com l’Ada d’Els dics o el poeta de Canto jo…, la creadora de Bèstia escriu després d’escoltar “el xiulet prim que fa el món, al fons de tot de les orelles…”. Lliga imatges, pulsions i pensaments. A ‘Les monges velles’, una escena d’estiu inquietant (les monges estan “aparcades com cadires” i donen “molles als mosquits”) és alterada amb la introducció d’unes serps (que s’identifiquen, consecutivament, amb cabells, budells i petons), i es tanca dient: “Quan mates un mosquit / la meitat de sang és teva”.
Les relacions humanes, sovint animalitzades, impliquen friccions i xocs. El jo és arrencat “com una ceba”, mossegat com “un os tan sec”, i dorm amb un tu “com una muntanya”, que ni ronca ni abraça. El seu cos és una casa amb un menjador “ple de sang, / continguda i bona”, i els seus ulls s’obren més sota els fluorescents de l’Opencor. Poema rere poema, el lector recompon els trossos d’un subjecte dispers, reflectit en els altres, en espais volgudament antipoètics, tot recorrent a metàfores i comparacions sovint referides al menjar (“La nit de fora és obesa / i nosaltres som com pernil dolç”).
En els versos de Bèstia trobem una sensualitat tendra, bruta i divertida, que es vincula al tacte (en l’aspror maldestre de les mans del pare, que els cabells petits de la filla afinen), les llepades (d’una llengua que renta “la suor agra del clatell / i del plec de les cuixes”) i el so (com el del dispar, Bang!, contra un gos, que el jo mata perquè l’altre pari de plorar). El joc amb la tradició literària és palès en poemes com ‘Arrencar crostes’, on un jo que ens recorda Estellés té “una pena tan petita, / tan romeguera i europea” que la passeja “amb una caixa de gat”, o en la referència a un pare Barbablava, que “somriu quan pensa que no tenim garatge”.
Animals i homes s’identifiquen i es confonen en relacions insòlites. Així, “Les ovelles fan bee / camí de l’escorxador, / i els nàufrags beuen pixat” i la mort és celebrada quan “Una cobra nòrdica se’m menja / desmenjada i impuntual.” Alguns poemes traspuen un humor càustic, i ben pragmàtic: “A Vic dels búfals en fem sabates / i jaquetes, / i dels indis, fuet.” Bèstia ens arriba, amb una “Boca vermella i desagraïda”, per fer-nos veure una Solà diferent, més minimalista, i incisiva com una esgarrinxada, que tant pot mossegar com convertir-se en una canoa.
Irene Solà
Anagrama
53 pàgines. 16,90 euros
EL PAÍS
