Un dia de novembre de 2022, Pablo Katchadjian va presentar Una oportunidad a la llibreria Finestres. Del que va dir, només recordo aquesta pregunta: “Quines veus estàs disposat a escoltar?”. Si era qüestió de pensar la manera amb què ens relacionem amb l’art, calia recórrer a l’interrogant. Per evitar una rigidesa estèril. Allò, tanmateix, era sobretot una incitació: mira’t en els miralls que vulguis, diverteix-te, l’art no et deu res i ets tu, en canvi, qui haurà de saber què li deu. A la mena d’intuïcions humanes que els miralls de l’art propicien, no s’hi arriba per camins inescrutables?
Qui ja conegui l’autor, amb ‘Narracions i Textos per no res’ podrà adonar-se de la transformació que va produir-se en els anys que separen l’escriptura dels dos volums
Un dia de novembre de 2022, Pablo Katchadjian va presentar Una oportunidad a la llibreria Finestres. Del que va dir, només recordo aquesta pregunta: “Quines veus estàs disposat a escoltar?”. Si era qüestió de pensar la manera amb què ens relacionem amb l’art, calia recórrer a l’interrogant. Per evitar una rigidesa estèril. Allò, tanmateix, era sobretot una incitació: mira’t en els miralls que vulguis, diverteix-te, l’art no et deu res i ets tu, en canvi, qui haurà de saber què li deu. A la mena d’intuïcions humanes que els miralls de l’art propicien, no s’hi arriba per camins inescrutables?
Tot això ve a tomb a l’hora de parlar de Samuel Beckett, de qui Club Editor ha publicat recentment Narracions i Textos per no res. L’editorial ha tingut l’encert de precedir la publicació de la trilogia novel·lística de l’autor (Molloy, Malone mor i L’innominable) amb aquest volum. Si algú vol saber què té de singular l’obra de Beckett, hi trobarà una bona porta d’entrada. Qui ja ho sàpiga podrà recrear-se amb l’excel·lent traducció d’un llibre que fins ara no teníem en català, o adonar-se de la transformació que va produir-se en Beckett en els anys que separen l’escriptura de les Narracions (1945) i els Textos per no res (1950), durant els quals va escriure precisament la trilogia esmentada, com també Tot esperant Godot.
Alguna cosa d’aquesta transformació, de fet, ja s’expressa en el doble títol del nostre llibre (que Minuit va publicar així l’any 1955). Narracions (Nouvelles en l’original) designa amb una objectivitat eixuta i irònicament convencional ‘L’expulsat’, ‘El calmant’ i ‘La fi’, que són en efecte tres narracions, però ben poc convencionals. Textos per no res, un títol igualment descriptiu, intervé de manera més atrevida i provocadora en el sentit dels 13 textos que encapçala: no podrem sinó apropar-nos-hi pensant que Beckett els ha escrit sense finalitat, perquè sí; i que són textos, no pas relats, ni meditacions, res més que textos. Textos nascuts del buidatge temptejat a les Narracions i explorat febrilment a la trilogia.
El que Beckett va buidar es diu Ficció, i la va buidar de les meravelles amb què va saber donar permís i pretextos a les veus humanes que han perseguit un somni d’expressió verbal. De tot allò que ha emmascarat la futilitat (perquè és alhora necessària i fútil!) de la persistència expressiva. I se’n va quedar la quinta essència —memòria, imaginació, recreació i llenguatge— per poder convertir la seva veu exigent en marc i substància de l’escriptura. És el resultat d’aquest buidatge el que ha permès de dir amb fonament a Jean-Philippe Toussaint que en llegir Beckett “estem de pas per l’esperit de Beckett”.
A les Narracions el fet de narrar esdevé tema, se’l sotmet a un estranyament. Avancen tot pertorbant els pressupòsits narratius tradicionals —el caràcter necessari de la informació, la direcció o el sentit de la història—, sense marginar-los del tot en favor de la veu de la persistència. Encara tenen un perquè. Al final de ‘L’expulsat’ el narrador afirma no saber per què ha explicat aquesta història; en podria haver explicat una altra. El narrador d’‘El calmant’, que és mort, vol intentar explicar-se una altra història per calmar-se. I el de ‘La fi’ acaba la seva història dient: “Vaig pensar feblement i sense recança en la narració que havia estat a punt de fer, una narració a imatge de la meva vida, vull dir sense coratge per acabar ni amb prou empenta per continuar”.
Aquestes paraules lliguen i separen les Narracions i els Textos per no res. Entremig han passat anys determinants, però per a nosaltres n’hi ha prou amb girar la pàgina i topar amb el començament del primer text per trobar-nos de ple en l’esperit, en la veu de Beckett: “De sobte, no, a força de, a força de, no vaig poder més, no vaig poder continuar. Algú diu, Vostè no es pot quedar aquí. Jo no podia quedar-me i tampoc no podia continuar”. Si amb els ulls ben oberts continues llegint aquests textos que només volen continuar, que accedeixen a una zona d’ombra de la consciència humana en aquest món confús; si amb els ulls ben oberts continues llegint aquests textos d’abstracció i concreció, d’un estrany poder expressiu, fets amb una sintaxi extremament creativa capaç de convertir les paraules, els records i les observacions més simples en un misteri… aleshores sabràs si et val la pena estar de pas per l’esperit de Beckett, o si contràriament la seva és una veu que no vols escoltar.
Samuel Becket
Traducció Joaquim Sala-Sanahuja
Club Editor. 192 pàgines. 20,90 euros
EL PAÍS
