Carrie White no crema a l’infern, malgrat la pintada davant de casa seva que apareixia a les últimes pàgines de la novel·la de Stephen King i en l’inoblidable final amb ensurt que rematava la no menys cèlebre adaptació cinematogràfica de Brian de Palma del 1976. No, la turmentada adolescent de 16 anys amb poders telecinètics Carietta White, que va aniquilar la població de Chamberlain, Maine, causant segons les darreres estimacions (de la novel·la) 440 morts confirmades i 18 desapareguts (77 de les víctimes estudiants de l’Institut Ewen), segueix entre nosaltres, i molt activa. Ara, una nova edició en català de l’obra de King (Carrie, traducció de Míriam Cano, Males Herbes, 2026) se suma a l’homenatge que ret al personatge el festival de cinema de Sitges, que li dedica el seu cartell amb motiu dels 50 anys de la pel·lícula, i a l’estrena aquesta mateixa setmana a Amazon Prime Video de la sèrie de vuit episodis que torna a adaptar el llibre (hi va haver dos remakes cinematogràfics el 2002 i el 2013, a part d’una seqüela). El paper de Carrie, amb la inoblidable Sissy Spaceck, l’interpreta a la sèrie Summer H. Howell, a qui acredita en el terror la seva relació amb l’infame ninot Chucky.
Una nova traducció al català de la primera novel·la de Stephen King s’afegeix al retorn de la cèlebre adolescent telecinètica, protagonista del cartell del festival de cine
Carrie White no crema a l’infern, malgrat la pintada davant de casa seva que apareixia a les últimes pàgines de la novel·la de Stephen King i en l’inoblidable final amb ensurt que rematava la no menys cèlebre adaptació cinematogràfica de Brian de Palma del 1976. No, la turmentada adolescent de 16 anys amb poders telecinètics Carietta White, que va aniquilar la població de Chamberlain, Maine, causant segons les darreres estimacions (de la novel·la) 440 morts confirmades i 18 desapareguts (77 de les víctimes estudiants de l’Institut Ewen), segueix entre nosaltres, i molt activa. Ara, una nova edició en català de l’obra de King (Carrie, traducció de Míriam Cano, Males Herbes, 2026) se suma a l’homenatge que ret al personatge el festival de cinema de Sitges, que li dedica el seu cartell amb motiu dels 50 anys de la pel·lícula, i a l’estrena aquesta mateixa setmana a Amazon Prime Video de la sèrie de vuit episodis que torna a adaptar el llibre (hi va haver dos remakes cinematogràfics el 2002 i el 2013, a part d’una seqüela). El paper de Carrie, amb la inoblidable Sissy Spaceck, l’interpreta a la sèrie Summer H. Howell, a qui acredita en el terror la seva relació amb l’infame ninot Chucky.
És difícil donar avui la mesura del que va significar Carrie quan la vam llegir per primera vegada i érem absolutament verges ―com la mateixa Carietta― dels horrors que ens desvetllaria els anys següents Stephen King. Corria el 1976 (l’edició que va caure a les nostres mans era la primera en castellà de Pomaire, d’aquell any; la primera en català és del 1988, a Laertes; el 2000 la va publicar La Magrana), i va ser un xoc. La barreja del relat amb suposades notícies sobre el cas i altres textos ficticis que contextualitzaven la història de la Carrie (entrevistes de testimonis, informes psiquiàtrics, fragments d’un llibre sobre el succés, les memòries de l’amiga Susan Snell, frases apuntades en una llibreta per la protagonista) conferia un to de crònica. La vam devorar: era una nova manera de narrar el terror com una cosa que emergia del quotidià, al costat nostre mateix. Alguns vam passar directament dels clàssics del gènere (Bram Stoker, Mary Shelley, Poe, Lovecraft) a Carrie.
Molt poc després arribarien Salem’s Lot (La hora del vampiro a l’edició de Pomaire) i El resplandor (segurament les dues millors novel·les de King), Christine, La zona muerta, Ojos de fuego (en què tornava al tema dels superpoders psíquics, en aquest cas els d’una nena, Carlie, perseguida per una agència governamental per fer experiments)… Però Carrie s’ha mantingut com la gran novel·la iniciàtica de molts fans de Stephen King. La pel·lícula hi va ajudar, és clar: amb els seus moments culminants del bombardeig de la pobra Sissy amb compreses i tampons a la dutxa de l’institut durant la seva primera i desconeguda regla; o el bany de sang de porc a la festa de graduació amb la Spacek literalment tenyida de vermell i d’un espant que deriva en una explosió d’ira i violència (per allà sortia carregant galledes John Travolta com el dolentot de l’institut Billy Nolan); o l’esmentada escena final, de la qual ens sorprenen avui tant la mà ensangonada que surt del terra com el pentinat d’Amy Irving (l’amiga supervivent Sue), només comparable al de Jenifer Beals a Flashdance.
Tornar a llegir Carrie en la nova edició catalana desperta tot d’onades de malenconia, però també produeix la sorpresa de trobar una novel·la fresca, que enganxa, encara que ja ho sàpigues tot (així, podem imaginar el que produirà en els nous lectors). El King de les primeres obres era magnífic, no debades va conquistar-nos a tants (i el mercat). Carrie, que va començar com a relat curt, no li va resultar fàcil d’escriure (tenia 24 anys, dos fills petits, vivien en una autocaravana i li rebutjaven totes les històries). De fet, la va llençar a la paperera després del primer esbós i va ser només gràcies a la mà de la seva dona Tabitha que la va recuperar i la va continuar fins a convertir-la en el seu primer èxit. A l’apassionant Monstruos en el archivo, de Caroline Bicks (Lunwerg, 2026), l’autora explica els canvis que King va introduir a Carrie fins a arribar a la versió definitiva. D’entrada passava a Massachusetts, i hi havia molts elements sobrenaturals (a la Carrie li sortien banyes i es convertia en un ésser físicament monstruós). Bicks observa amb perspicàcia la influència de les desgraciades noies joves de Shakespeare (Ofèlia, Julieta) en Carrie, així com la imatgeria sagnant de Macbeth.
Tornar als vestidors de noies de l’institut després de l’entrenament de voleibol, amb la pobra Carrie (molt més lletja que a la pel·li, i d’ulls i cabells castanys) dutxant-se “com una granota entre cignes”, i començant a sagnar creient que es mor mentre les altres se’n riuen (“tapa-t’ho!, tapa-t’ho!, tapa-t’ho!”) és reviure l’experiència Stephen King original. L’escriptor, que es va basar en dues jovenetes inadaptades del seu propi institut, va situar la seva novel·la una mica en el futur, el 1979. Amb tot, es va avançar a l’onada de matances als instituts dels EUA que es va desfermar a partir de Columbine el 1999. Perquè Carrie ja té tots els ingredients ―i això és esgarrifós―, començant per l’adolescent inadaptada que explota en una orgia de violència salvatge. És un gran debat modern sobre Carrie si estem davant d’una víctima o d’una perpetradora ―fins i tot d’un monstre― producte d’una educació repressiva (la seva mare, fanàtica ultrareligiosa). De fet, la novel·la és un dels llibres més prohibits a les escoles nord-americanes, no fos cas que servís d’exemple. King també es va avançar al concepte d’assetjament escolar o bullying, del qual la Carietta és un exemple de manual.
Estem en fi davant d’un feliç, si es pot dir així, retrobament amb Carrie i d’una oportunitat d’or per repassar la carrera d’un gran escriptor popular i per revisar, banyats en sang, un dels mites fundacionals de l’horror modern, ni més ni menys.
Stephen King
Traducció de Míriam Cano
Males Herbes. 265 pàg. 20,90 euros
EL PAÍS
