Allò que la memòria té en comú amb l’art és l’habilitat per a la selecció, el gust pel detall”, escriu Joseph Brodsky a Una cambra i mitja. “La memòria”, afegeix l’escriptor nascut a Leningrad (actual Sant Petersburg), “conté precisament detalls, no la imatge completa; els moments culminants, si voleu, no l’espectacle sencer”. Una cambra i mitja és una nouvelle en què la memòria queda inscrita en aquella habitació i mitja on Brodsky va viure amb els seus pares: un espai reduït al qual torna a través de l’escriptura i, en part, també a través de les fotografies que feia el pare, fragments i detalls d’una vida deixada enrere amb l’exili. Amb un bon grapat de postals en blanc i negre, arriba a la ciutat de T la protagonista —“una vella desmemoriada que vol recordar” malgrat l’oblit— de Postals del món que oblido, de Marc Cerrudo Boada. Mentre que Brodsky escriu des de lluny, sense poder tornar a la ciutat soviètica de la seva infantesa, la protagonista de Cerrudo fa i narra en primera persona el viatge que la seva mare mai va fer. Perquè la mare coneixia T només per les postals que el tiet enviava des d’allà: “Agafeu les maletes, anem de viatge a T”, cridava entusiasmada cada cop que rebia una d’aquelles postals que ara acompanyen la protagonista a recórrer els carrers d’una ciutat molt coneguda però mai viscuda. “He vingut a T esperant que la ciutat, còmplice del tiet, s’apiadi de mi. Que passejant sense rumb pels seus carrers topi amb l’escenari d’algunes de les postals i això em retorni la veu de la mare, sense esforç, ingràvida com només ho són els records rescatats de l’abús de la desmemòria”, explica la protagonista i narradora. Tot i que no podem definir-la com una novel·la sobre el dol, la mort de la mare i del tiet de la protagonista són sobre manera el punt de partida. Cerrudo no se centra tant en l’assumpció de la pèrdua de les persones estimades com en l’intent de recuperar-ne el record per així recuperar, alhora, una part de la pròpia identitat. Perquè, ens recorda Cerrudo, som quan recordem.
La protagonista de la novel·la fa i narra en primera persona el viatge que la seva mare mai va fer
Allò que la memòria té en comú amb l’art és l’habilitat per a la selecció, el gust pel detall”, escriu Joseph Brodsky a Una cambra i mitja. “La memòria”, afegeix l’escriptor nascut a Leningrad (actual Sant Petersburg), “conté precisament detalls, no la imatge completa; els moments culminants, si voleu, no l’espectacle sencer”. Una cambra i mitja és una nouvelle en què la memòria queda inscrita en aquella habitació i mitja on Brodsky va viure amb els seus pares: un espai reduït al qual torna a través de l’escriptura i, en part, també a través de les fotografies que feia el pare, fragments i detalls d’una vida deixada enrere amb l’exili. Amb un bon grapat de postals en blanc i negre, arriba a la ciutat de T la protagonista —“una vella desmemoriada que vol recordar” malgrat l’oblit— de Postals del món que oblido, de Marc Cerrudo Boada. Mentre que Brodsky escriu des de lluny, sense poder tornar a la ciutat soviètica de la seva infantesa, la protagonista de Cerrudo fa i narra en primera persona el viatge que la seva mare mai va fer. Perquè la mare coneixia T només per les postals que el tiet enviava des d’allà: “Agafeu les maletes, anem de viatge a T”, cridava entusiasmada cada cop que rebia una d’aquelles postals que ara acompanyen la protagonista a recórrer els carrers d’una ciutat molt coneguda però mai viscuda. “He vingut a T esperant que la ciutat, còmplice del tiet, s’apiadi de mi. Que passejant sense rumb pels seus carrers topi amb l’escenari d’algunes de les postals i això em retorni la veu de la mare, sense esforç, ingràvida com només ho són els records rescatats de l’abús de la desmemòria”, explica la protagonista i narradora. Tot i que no podem definir-la com una novel·la sobre el dol, la mort de la mare i del tiet de la protagonista són sobre manera el punt de partida. Cerrudo no se centra tant en l’assumpció de la pèrdua de les persones estimades com en l’intent de recuperar-ne el record per així recuperar, alhora, una part de la pròpia identitat. Perquè, ens recorda Cerrudo, som quan recordem.
De fet, l’originalitat de Postals del món que oblido radica en el fet que tampoc és exactament un relat sobre el record, sinó sobre l’oblit i la possibilitat de vèncer la desmemòria. En termes proustians, és una novel·la sobre l’intent de recobrar la memòria perduda, i aquesta recuperació del record o, si es vol, aquesta lluita contra l’oblit és només possible caminant per una ciutat coneguda a través de postals, però mai recorreguda. I és això que fa la protagonista de Cerrudo: passejar per T, buscar els racons que mostraven les postals del seu tiet; la mort de la mare va deixar el tiet sense ningú a qui escriure. La veu de la mare va començar a esvair-se quan les postals van deixar d’arribar: a la nostàlgia per aquelles postals ara s’afegeix la nostàlgia que impregna T, ciutat darrere la qual s’amaga Trieste, lloc de confluència de relats, ciutat amalgama de tradicions, travessada per la història i els seus conflictes, ciutat de fronteres entrecreuades. La T de Cerrudo és, en part, com la Trieste de Magris, una ciutat d’apàtrides, i apàtrida és, de fet, la seva protagonista, i ho és perquè la pèrdua del record és la pèrdua de la casa, del lloc de pertinença: “No puc tornar a casa perquè ja no recordo llocs ni mapes. La llar, però, no és més que la materialització dels records d’una vida viscuda, i per tant ja no en puc tenir cap. Soc apàtrida”, afirma la protagonista de Cerrudo, que, en el moment d’escollir Trieste, tot i que amagada rere una inicial, no només està optant per un lloc molt significatiu —la ciutat de moltes i, alhora, cap pàtria—, sinó que també està dialogant amb una tradició literària molt concreta, aquella dels autors que escriviren sobre Trieste —i no només: la propera ciutat de Fiume, la zona del Carso— per no perdre la pàtria quan ja havia desaparegut. Per això van escriure Madieri i Magris, Sltaper i Stuparich. I per això escriví també Brodsky, per retornar a una habitació, a una ciutat i a un país que ja no existien. A partir d’aquí, Cerrudo escriu un llibre que converteix cada imatge de la ciutat en metàfora d’un record oblidat, que fa de cada racó un fragment d’una vida i, per tant, d’una memòria que, com deia Brodsky, és sempre incompleta. Cerrudo ens parla d’un món perdut o, més ben dit, d’un món que s’està desdibuixant, i de la necessitat d’aferrar-s’hi per no desaparèixer, per no convertir-se en ningú. També retrobem, així, l’ombra de Sebald entre les pàgines de Cerrudo, que firma una petita joia narrativa.
Postals del món que oblido
Marc Cerrudo
Univers
160 pàgines. 18,90 euros
EL PAÍS
